Més-que-abraçades

Més-que-abraçades,  necessito, 
que els braços  nuats
ens diguin més que les paraules.
Que la  galta a la galta
ens faci perdre la por.
Cada gest un regal
cada pas un camí.
Necessito moltes més-que-abraçades:
que  vulguem mirar lluny 
al mateix  horitzó.


Una fotografia,  regal de la  Pilar
(seguint  la  Zel)

nuats

(imatge de la xarxa)

Més que abraçades, necessito,

-que de petiteses en tinc el cap curull-

entortilligar-me al teu coll, ferm el braç

però tendrament

nuant mà amb mà, sentint la teva galta

mentre el teu batec s’uneix al meu

en un cant  mut i lànguid,

dolçament...

Allò que ja és passat, enrera queda

reomplir el meu haver a la llibreta

dels passos perduts, no en vull record

només dels guanys, que cal encetar

complicitats còsmiques

serà el ball de festa d’un nou nord

sense la fredor de les mans toves

massa buides

(seguint molts fils)

MOMENTS

Entortolligats a l'espera

de celebrar el dia especial,

no veiem les petiteses escampades

com espill de llum natural.

Per les parets del tant li fa

La vida, s'hi arrapa amb força.
Em pregunto si esllavissar tendreses
és posar tendresa als llavis?
Una poderosa heura creix
té cor, cos i també canta:
" per les parets del tant li fa,
plouen somriures , ¿no valen més
les nostres vides que les vides
etèries de les cotitzacions?
tenim riquesa, comptem
les abraçades amb escreix!
superàvit d'afecte!
dèficit de mala llet!"
i per l'espiell veig llum
d'un  fanal d'espills blaus


( intent de seguir-vos Cantireta, Zel, Carme, Deo,  Fanal Blau)

DIU QUE TANT HI FA

De sang i vida

puja el color a segrestar-la

i ella, manyaga, diu que tant hi fa.

L'amara de roig encès

mentre els dies moren

en la certesa de la paret,

i de l'hivern, que la mata,

suaument, com amant sota la manta.

Aquesta heura té cor.

Et deixarà sospirar

fins a la propera abraçada.

Seguint la meva estimada Fanal ;)

La vida, s'hi arrapa.

Petites i efímeres alhora,
s'arrapen a la vida.
Mentre, s'entortolliguen, entre colors,
amb minúsculs tirabuixons.
Germanor tardoral.
A l'escorça,
malgrat les ombres,
espill de llum amiga.
La vida, s'hi arrapa.

(seguint la Carme, i la resta de companyonia tardoral)

L'espill de llum

(seguint  Zel  i els comentaris  filosòfics  de tots)

El teu respir  l'aire  ressuscita.
Obro comportes  i deixo  anar el doll.
Petiteses  escampades, menystingudes...
I la germanor  que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita  i efímera  com tot.
Reflexionar  me'n canvia la mesura.
L'espill  de llum amic,  ens multiplica.

Renúncia (de deomises)

[seguint la zel

i en honor a la nostra amfitriona, Carme Rosanas!]

Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.

d.

resposta

Quan s’esllavissen les tendresses

deu ser, potser, que n’has donat tantes

que l’entorn n’és massa ple

que tu no saps d’estalvis, en això de donar

amor i companyies, i si que val

el saber-te a prop, quan tot és fosc

i sembla que s’ha perdut l’olor de germanor

Allà, al mur on s’estavellen les males rauxes

fa de bon trobar un espill de llum,

la teva

(seguint Carme)

No val la meva vida

No  val la meva  vida,

més  enllà  de petites  quotidianitats.
Més  enllà  del  tot està  bé,
més enllà  de la vida, 
malgrat  tot,  és  bonica.
S'estavellen  els invents màgics  
en murs  invisibles
i  s'esllavissen tendreses
barrancs  avall.
No val  la meva  vida.
O potser sí...  qui  sap...
però   aleshores
té un valor que no m'importa.

abandó

Un tresor en un mapa, una illa d’abandó

desterrats hi dormen sols

els somnis de companyia, en sóc ostatge

malgrat el meu desfici de perviure

no en guarden ni volen cap record,

ara és cert, no n'era digne

no val la meva vida, no és cap tresor...

(seguint Deo)

Distància (de deomises)

[seguint l'Elfreelang]

Una illa, un mapa, un tresor,

Que és el teu cos, i el meu cor

Llest per a l'abordatge

I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda

La resplendent flor muda

De la vainilla, l'ostatge

Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,

Que és la teva pell, el record

Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda

A pensar en el demà,

Que en els teus ulls s'escuda.

Va in illa.....

Vainilla en el record
derroc de somnis
victòria  de dolçor
derrota de dracs
i corders d'ulls grossos
Va en un bot de goma
el record d'un batut
de vainilla en illa
del tresor d'infantesa

INFANTESA DE VAINILLA

Pelegrins a la recerca de tresors

que s’escolen entre els dits.

Lluentors que només coneixen

amagats racons a les ninetes.

Records en mapes guardats,

Sota la pols del temps, pols de somnis,

servant el secret dels anys,

darrere les petjades de Cronos.

Viatgers imaginaris

des de caus arrecerats, ben a tocar,

on assaboríem aquells dolços records a la vainilla

que naixien a la cuina de casa,

fins omplir l’estança

on aprendre era un joc.

(Seguint la Cantireta, la Carme, la Montse, la Isabel i en Deomises )

Primigènia (de deomises)

[seguint la Isabel]

D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.

I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.

d.

D'esma

Sense dibuix ni forma,
sense guia ni patró,
així, el traç d'esma
configura una il·lusió...

Esgotem aviat l'alè
buscant-la entre la pols dels somnis
i, en estar poc perfilada,
se'ns esvaeix sovint de ple.

Semblem globus a l'aire,
semblem coloms en vol,
semblem fulles al vent.
Pelegrins ara semblem.

    Seguint la Carme i la Montse

SALTEM

La plaça plena a vessar
voleia pols de somnis,
que travessa fronteres
al ritme de la melodia.

Pols en el temps

Hi ha pols en el temps,
avant i enrere.
Descolorida la història,
només tu tens els pinzells.
Taques de colors  perdudes.
Sense dibuix ni forma.
L'esma  em degota pel verd.

A QUATRE

 Hi ha pols en el record.

Hi batega el dit.

T'assenyalo dins el compàs,

ara hi sóc, ara no.

Melodia

(Seguint la Sílfide d'en Deomises)

El que crec que em pertany depèn de tu 
i quan penso que no tinc res,
i que això vol dir que tu no hi ets, 
em costa suportar el meu present 
i em refugio en altres temps on tot fluïa , 
on sempre estaves present, 
on les cordes només tibaven 
per fer vibrar més l'aire 
i emetre la melodia 
que ens feia anar al mateix compàs.