Temps de canvis - Nova proposta poètica

Personatges  Itinerants  es convertirà en Personatges Poètics.  Personatges  Itinerants  abandona les narracions  definitivament. 

Li podríem trobar un nom  que no s'abreviés PP...   
M'ajudeu  a trobar-li  un nom  nou  al blog?  
Em  voleu deixar  propostes  als  comentaris?  
Que  contingui  una de les  dues  paraules d'abans:
O Personatges  o Itinerants...  per  exemple...

A més  a més del canvi de nom, durant tot el mes  de juliol,  us  convido  a fer una roda  poètica,  d'aquelles intenses  i emocionants:  de  l'1 al  31  de Juliol.

Qui s'hi apunta?  Poetes  i poetesses  dels  blogs,  voleu  venir-hi?

De  moment s'han apuntat,  vint-i-cinc  i  jo  vint-i-sis!

. Gabriel  d'Escrits  del fum  i Nàufrag  i obrer
. Elvira  de  Si dubto és que sóc,  si penso és que sóc 
. Fanal blau  d'  A la llum  d'un fanalet
. Isabel de  Poesiaula 
. Barbollaire d'  Un lloc  per nosaltres
. Lolita  lagarto de zero-zer-o-zer-o-no-ser 
. Francesc Mompó de  Uendos, Greixets i Maremortes 
. Assumpta  del Blog  de l'Assumpta 
. Mercè Climent d' Els primers gestos del verd
. Noves  Flors  de  Noves  Flors
. Rafel de  La Cerdanya des de can Fanga
. Zel d' Ara mateix
. Veí de Malerudeveure't
. Gurmet   de  Menjar bé a fora i a casa 
. Pere de La calle Arquímedes  
. La xica que va fugir  a Reykjavic de Sol de mitjanit a Reykjavik
. Mon de La garrofa de Mont-roig
. Anton de  Rebaixes 
. Vidapervida de  Vidapervida 
. Montse  de  Fons d'armari 
. Laura T Marcel  de  Mar  i cel
. Cèlia  de  Transparència
. Joan de  L'habitació de la memòria
. Deomises de Es desclou la tenebra 
. Jesús Mª Tibau  de Tens  un racó dalt del món 
 

Un que hi deixa la pell

En Manel, després d’intentar analitzar tot l’enorme embolic que hi havia en aquell aparentment tranquil barri va començar a dubtar entre les tres o quatre possibles sortides que se li oferien.

Que en Fong traficava, ho tenia clar. Que la Txell era una mala puta que feia servir la ràdio d’aparador, també ho sabia. D’altra banda, darrerament semblava que quelcom se li havia anat de les mans, la notava tensa i nerviosa, sense l’aparent frescor que sempre havia mostrat.

Tenia pendent rebre el resultat final de l’autòpsia de la dona de fer feines que van trobar morta. Semblava que les primeres proves apuntaven a alguna substància estranya, però no acabaven d’identificar cap element dels llistats i coneguts. Només li havien dit que no semblava una mort natural.

El disbarat d’aquell gos noi, o noi gos, li va recordar un mal acudit de quan era petit (sabeu com es diu el germà lleig d’Einstein? Frankestein!) Si podia relacionar el cas del noi, i els resultats de les proves, potser, només potser, en treuria alguna conclusió.

Amb un mig somriure, pensant encara en l’acudit, només mig, és clar, va començar de lligar el cas de les trifulgues del Fong, la seva estranya clientela, gos, capellà i el reguitzell de desconeguts que sovint entraven i sortien de la rebotiga. Li sonava a tràfic de substàncies il·legals. No s’atrevia a dir-ne drogues, l’únic que sabia era que, fins feia poques setmanes tot semblava tranquil, i d’un temps ençà, els fets estranys es precipitaren en un boig pendent d’estranyes relacions.

No acabava de veure clar quin paper hi tenia la Marianna, però quan va entrar en joc aquella mossa, la Sara, i va buscar el pobre Jeroni, una llumeneta es va encendre al seu cervell. Aquella dona no havia vingut voluntàriament al barri, i de fet, només s'havia acostat al Jeroni, que ell sabés.

Bé, els hauria de reunir amb alguna excusa. Hauria de trobar una bona raó.
Llavors se li va acudir. Ell, en Manel de les flors, muntaria una festeta, amb l’excusa de veure el darrer partit de l’equip de l’any. Celebrarien el guany de la lliga, que no dubtava tornarien a aconseguir. Demanaria a la Txell que en fes propaganda a la ràdio. I que no deixés de demanar l’assistència de tothom, que allò s’hauria de regar amb un bon vi. Si hi afegia un xic de teca de franc, tots s'hi arraparien, prou que els coneixia.

El vespre següent, se’n va anar a la ràdio. A la butxaca duia la pistola, per si de cas.

Llàstima que no es va fixar en el cel net de núvols.
Llàstima que no va parar atenció a la lluna.
Llàstima que no va sentir el lleuger trepig que l’encalçava.

Només va tenir temps de veure una ombra fosca que se li abraonava. Un alè estrany, una olor especial, una mena de cop sec al coll que li va tallar la respiració. La més negra de les ombres el va omplir.

L’endemà, van trobar el Manel estès i desagnat. Curiosament, qui va donar la veu d’alarma va ser el Jeroni, acompanyat del seu darrer i més fidel company, el Cuco. Si l’haguéssiu mirat als ulls, hauríeu pressentit quelcom inexplicable, enmarcat en un color blau de maragda.

Zel

Dos que es fan amics per Xexu

En Fong no trobaria mai la segona capseta, però això no ho sabia, és clar. Estava massa preocupat perquè veia que tot se li havia descontrolat i acabaria a la garjola. Era difícil saber en qui confiar en aquell joc de traïcions. Definitivament, aquelles pastilles, i d'altres que encara es guardava i que era millor que no sortissin a la llum, l'havien portat a la ruïna. La segona caixa no recordava on era, ignorant que se l'havia deixat a casa la Txell. Es trencava el cap per saber a qui l'havia venuda, i les pastilles es trobaven ara al lloc més inversemblant, en l'ésser que menys es pensava: el seu ex-gos Cuco.

En Cuco havia engolit totes les pastilles, que no tenien gens de mal gust. Havia passat a una fase semi-humana i havia recorregut els carrers buscant la Txell per mostrar-se a ella d'aquesta manera. Sabia que, amb la seva adquirida consciència, podria parlar com els humans, però quan ho va intentar, perseguit per la policia, no se'n va sortir, no és flor d'un dia aprendre a controlar les cordes vocals. Finalment, tancat al calabós havia recuperat la forma, però no havia perdut la consciència, i encara menys la memòria. El que havia vist no li agradava gens, per això l'havien atrapat corrent com un esperitat. Va veure la seva adorada Txell fent negocis amb un capellà lamentable i lasciu i va saber que no podria estar més sota el seu sostre. Fins llavors no havia entès res quan la noia portava tot sovint homes a casa, però ara ho havia entès tot. Va saber que havia de buscar-se una altra companyia, algú que en pogués tenir cura, i amb els personatges que havia sabut que estaven involucrats en la sinistra història de la que va ser testimoni no es podia comptar. Tampoc no volia tornar amb el seu antic amo, en Fong, ja que no l'havia tractat mai bé.

Per tant, va decidir que preferia viure al carrer amb aquell home de mirada sincera que tot sovint es creuaven quan la Txell el passejava, Jeroni creia que es deia. Li semblava l'única persona sensata de totes. L'havia vist trist i capcot aquella nit, i va saber que era perquè sentia quelcom per la Txell i havia descobert el seu joc. Alguna cosa similar al que ell mateix li passava. Va anar a cercar-lo, però en trobar-lo al seu lloc habitual envoltat de les seves quatre coses el va trobar posseït per la ràbia. Va agafar por, però estranyament, la presència d'en Cuco va calmar en Jeroni, i les ànsies de revenja es van anar fonent. Si total, ell estava bé amb aquella vida que portava. Què l'importava a ell la Sara, la qual s'havia beneficiat, que no era poc, o la mateixa Txell. O el malparit del Mossèn o la Marianna, que no tenia cap bona intenció. La seva vida li agradava i ara havia fet un nou amic, aquell gosset espavilat, que semblava voler quedar-se amb ell. Potser el que enyoraria més de tot, d'aquella curta època en que una estranya voràgine havia canviat la seva vida, seria el blog del programa de ràdio. Però mira, sempre podia escriure les seves coses amb un paper i un llapis!

Dues capsetes.

En Manel pensava mentre netejava la pistola, al costat d'una Petunia Hybrida de color violeta. Com a policia secret, la floristeria era una tapadora molt més efectiva del que mai no hagués pensat. Els seus caps tenien raó quan el van animar a posar-s'hi. I precisament en aquella època el barri semblava una mica més revolucionat del que feia al compte. Ja en trauria l'entrellat. Al començament, investigava en Fong i les seves trafiques, però ara fins i tot el capellà quan anava a comprar-li flors per l'església tenia la mirada erràtica i suava intensament. I això no era tot. Els de comissaria també semblava que s'havien sonat.

Van explicar-li que l'altra nit havien detingut un noi molt ben plantat que corria nu pel carrer, i que no havia contestat cap de les seves preguntes. El van engarjolar i al matí següent el noi havia fugit no se sabia com i havia deixat en el seu lloc un gosset molt simpàtic que els va llepar la cara, va fer un parell de lladrucs, es va escolar per la porta i va marxar esperitat.

En Manel va contenir les riallades i no els va tractar de bojos cap amunt perquè eren amics des de feia molt de temps.

La Txell es va llevar amb el regust de les pastilles que li havien donat al "Paradise" i uns records ben boirosos del cos del capellà. Hòstia, s'ho havia fet amb ell! Ara la perseguiria tothora. Merda de pastilles! Havia reconegut de seguida que eren les que venia el seu ex, però no sabia que li causarien aquell efecte. Potser l'única manera de desfer-se de'n "Ronaldinho" (recordava que s'havia fet anomenar així enmig del ball eròtic) era publicar la seva pel·lícula al Feisbuc. Radical, però efectiu. Ho tindria en compte. Quant al contingut de l'altra targeta de memòria... havia fet còpia de tot. Allò ja era més perillós. Calia anar amb compte. En Jeroni sabia de tot i de tothom. Potser podia explicar-li. Sí, ell sabria com aconsellar-la...

En Fong no se sentia perseguit, però potser més li hagués valgut. Almenys el seu germà havia deixat de publicitar les pastilles per tot arreu. La Pepa de control havia estat acomiadada de la feina i ara no li feia fàstics a les moixaines del tècnic de manteniment. El pobre Maurici no esperava que durés, però mentrestant no es queixava ni pensava en el seu germà xinet. Menys mal que només compartien mare, segur que en Jaume no tenia èxit amb les noies perquè finalment es cansaven dels seus trets asiàtics.

Però hi havia dos tipus de pastilles en joc. Unes, les al·lucinògenes, anaven per tot arreu fomentant trobades sexuals i comportaments forassenyats en el personal del barri. Les altres eren més perilloses, i que en Fong sapigués, se n'havien perdut dues capsetes. Eren unes pastilles dissenyades especialment per fer desaparèixer els trets xinesos en els asiàtics. Una bona manera d'amagar identitats per als membres de la màfia i de tornar-se més occidental per lligar amb tota mena de noies. Estava segur que la meucota de la Txell l'havia deixat perquè s'havia cansat dels seus ulls a mitja tinta.

El problema era que el projecte no podia posar-se en pràctica perquè les pastilles estaven a mig testar, no se sabia quin efecte podien tenir... ja s'havia vist que en els occidentals (almenys en les dones) les enviava al canyet. La morta de la sagristia ho havia demostrat.

En Fong no sabia que també transformava els gossos en homes les nits de lluna plena. Però li calia recuperar les capsetes abans que els del laboratori li demanessin per fer proves. Això o era home mort. Mossèn Ramon hauria d'afluixar la seva capseta tant sí com no. I on collons devia estar l'altra? No se li escapava que la Marianna tenia unes aficions ben fosques, i ell la necessitat de salvar la pell. L'ajudaria a trobar l'altra capseta?

D'un roig encès...

Si alguna vegada havia confiat amb l’espècia humana ara se’n desdeia de ple Aquella situació l’aclaparava permanentment i el tenia totalment desbordat. Ell era un home tranquil. Però el que sabia, el que havia vist i el que havia fet en aquells darrers dies, li l’encenia l’ànima. Podia seguir absent? Sense actuar?

La Txell liada amb el mossèn? Com podia ser? Ho havia vist clar quan els va veure tots dos la setmana passada, de nit fosca, agafats de la mà, i entrant a casa de la noia. El seu banc enmig dels cedres era un mirador privilegiat de la plaça, del barri. Els ulls en zel del capellà ho deien clar. En Jeroni sabia poques coses. Però sabia llegir en la mirada de la gent. Allò li va caure als peus. Havia pensat que la Txell era una dona interessant. Fins i tot, allà a la ràdio, en la complicitat que dona un estudi, s’havia fet alguna vaga il·lusió. Ara, quan el mossèn havia sortit al carrer al cap de tres hores, sol i arrecerant-se a les parets; i al poc sortí ella, amb el seu gos, en Cuco, va entendre clar que aquells dos s’havien liat. El món li va caure als peus.

Ell tampoc era un sant, és cert. Allitar-se amb la bagassa de la Sara l’havia excitat sobremanera. Quan temps feia que no tastava un sexe de dona als seus llavis? Que uns pits li sobreeixien de les mans? Aquell dona era un foc encès als seus braços i una serp  viperina entre les seves cames. Però no va saber copsar el motiu de tot plegat. I tal com va succeir, tal va acabar. Els dies que havien tornat a coincidir al carrer, ella havia mostrat una indiferència menyspreable i freda. Ell no demanava res. Feia anys que no esperava gaire res. Però un cert respecte, sí, almenys.

Què estrany era tot! Feia bé d’allunyar-se de tot i tothom. Des de la mort de la mare havia perdut un referent clar. I el seu pare, ensorrat pel dolor i l’alcohol, no va ser de gaire ajut. Sabia que els moments d’ofuscació mental el podien jugar una mala passada.  Com en el passat. Aquell era el seu secret més ben guardat. Una força creixent, incontrol.lada, al seu interior, que ell creia ja oblidada, l’empenyia de nou prendre una obscura venjança. No sabia cap on dirigir-la. Cap la Txell, per fustrar-li els desigs? Cap a la Sara, pel seu menyspreu? Cap al mossèn Ramon, per la seva hipocresia? Cap l’amo de la botiga de galindàines, que l’allunyava a crits del seu comerç si entrava a mirar rampoines? Cap a la Marianna, que de feia dies semblava mirar-lo amb una malfiança malaltissa?

Esperava que l’assistenta hagués recuperat el seu mòbil. No entenia perquè s’havia molestat tant quan li va dir que l’havia passat a la Txell. Erà logic. Que si havia vist res? Què volia que hagués vist? Si no sabia ni com encendre’l! Però aquella perspicàcia feta a força d’observar la raça humana li va fer veure que entre aquella gent, els seus veïns de barri,  es coïa una tragèdia. I tenia por de no ser ell el desencadenant. Les veus que a cops li colpejaven els temples, feia dues nits que li tornaven a perseguir, implacables. Tenia por. Por d’ell mateix. I el tacte fred de la navalla al fons de la butxaca, li donava una fràgil seguretat i l’enfonsava encara més en un infern de records tràgics i incerts avenirs. 

Tancà els ulls. I enlloc del negre de la nit, veié un roig encès als palmells de les mans.

TORNA'M EL MÒBIL MALA PUTA

Tinc el mòbil, t’espero al “Paradise” a les 8 del vespre. En Ramon va fer un sospir el missatge de la Txell el deixava mes tranquil a les 8 estaria al pub...

- Siii?...soc jo

-Torna'm el mòbil mala puta – va exclamar amb veu tallant la Marianna

-Caram em dius puta a mi ? va somriure la Txell. Tu que fas xantatges al clero i et tractes amb antiquaris mafiosos... permet que rigui jajaja L’inspector Saladrigues li faria molta gràcia saber que fas negocis amb un tal Luigi. La Marianna va tallar la comunicació.....

La puntualitat sempre es una bona virtut de qui la practica i tant la Txell com en Ramon es trobaven asseguts en els esponjosos sofàs del Paradise a les 8.

- Te el mòbil..saps? estàs fet un artista, has equivocat la vocació

-Has vist el video? Va preguntar envermellit el mossèn

- jaja tu que et penses? Una ocasió així de morbosa no es pot deixar passar, va xiuxxiuejar la Txell a cau d’orella

- No se com agrair-t’ho... exclama en Ramon

- Jo si – reacciona rapidament la Txell – Anem....

Són 2/4 de dotze de la nit, fa calor... dos cossos nus sobre el blanc d’un llit amb la excitant melodia d’uns gemecs...

-Ai Ramon, que et penses que no em donava compte de com em miraves al poble quan estiuejava mmmm...com em despullaves amb la mirada quan entrava a comprar tabac al bar mmmm....si segueix...Que et penses que no em posaves calenta? mmm. es el morbo que suposa fer-ho amb el capellà de la teva parroquia mmmmm ummm no paris...

Un gos des de el llindar de la porta observa la parella.

Un ham pel Jeroni

Però el Jeroni, tenia moltes hores de carrer, amb tot el que això comporta, i quan la Sara se li va acostar, va ensumar de lluny, el seu perfum francès i que alguna altra cosa s’amagava al darrere. I sinó de què, ara precisament, venia aquesta meuca a oferir “carn”.
És clar que ben pensat, podia deixar fer, i a veure com s’acabava la història. Total no hi tenia res a perdre i potser una bona estona a guanyar, que deu ni dó com estava la mossa...
La Sara li va voler entrar per on sabia que a ell li faria gràcia:
- Tu deus ser el Jeroni oi?
- Si, jo mateix.
- Et vaig escoltar a la ràdio.
- Carai, i què et va semblar?
- No he parat fins que he donat amb tu!
- I això que vol dir? Què ets la meva primera fan?
- Més o menys...
- I no vols un fill meu? – va riure en Jeroni deixant volar els seus pensaments tot i despullant amb la seva mirada el cos espectacular de la Sara.
- Home, no m’ho he fet mai amb un rodamón...
- Doncs no et puc dir a casa meva o a casa teva perquè jo no en tinc...
- Doncs anem a casa meva si vols.
- Espera, espera!!! No m’acabo d’empassar això. I si això és la popularitat de parlar una mica per la ràdio m’hauré de plantejar com m’organitzo. Je, je, je.
- Bé, vine i en parlem del que vulguis. Agafa les teves coses.
- Les meves coses? Quines coses?

La cara de sorpresa de la Sara el va fer desconfiar de les seves intencions. No havia vist clara la seva arribada des del primer moment però astut com ell era, no se li havia escapat el detall. O sigui que si aquell monument volia joc, ell jugaria, i tant que jugaria!!!

- Quines coses vols que agafi? El pot de Givengy? La Visa Or? Les Martinelli? O et va bé la bossa del BonPreu amb els mocadors de paper, un entrepà de fuet i una novel·la que no es meva?

La Sara es va mirar la bossa atentament i per un moment va dubtar i no va saber que contestar. N’estava segura la Marianna de que aquell home podia tenir el seu mòbil? En fi, li devia un favor i li havia de fer la feina, però potser no caldria oferir-ho tot a canvia de res.

- Comencem per anar a fer un cafè en aquell bar d’allà, potser.Qui paga, mana, guapa! Som-hi!

SECRETS.....

La Mariana havia de recuperar aquell mòbil, era urgent malgrat el que havia sentit a dir al Jeroni al programa.  És molt possible que no hagués pogut accedir a la segona targeta de memòria del mòbil , que malgrat sembla que contenia un joc , guardava moltes informacions que podien fer trontollar al mateix Joseph Ratzinger, i amb ell tota l'església catòlica, i que estaven relacionades amb la gran proliferació de basars xinesos i restaurants WOK. Aquests establiments no s'obrien a l'atzar ni per la ubicació ni pel contingut , no és casual la proliferació de sants, cristos i verges al seus prestatges, i el vaticà tampoc era alè a la proliferació d'establiments de prostitució xinesos.  Havia de recuperar aquell mobil. Sabia que el punt dèbil d'en Jeroni eren les dones. Va trucar a la Sara, li devia un parell de favors i a més era una d'aquelles dones a les que un home difícilment es resistiria...

L'assistenta social repassa els fets

Refent els dies passats, desesperada per la pèrdua absurda del seu mòbil (com collons va ser tan barroera de deixar-lo al banc on xerrava amb en Jeroni?)
La Marianna repassa una i altra vegada tot el que sabia i havia anat esbrinant.

-El recoi d’home aquell era un mossèn, i d’això se’n va assegurar fent preguntes aquí i allà, sobretot al Jeroni, a qui volia de totes totes donar un cop de mà. ( i aquí va ser on va perdre el ditxòs mòbil, recony!) Per una vegada que volia fer una feina digna... En Jeroni era un bonàs, i tenia ganes de fer alguna cosa de profit. Tenia entre cella i cella participar en el programa de ràdio. Va prendre notes de les seves observacions i li va prometre posar-ho per escrit, que quedés com un testimoni d’observador del barri.

-D’altra banda la molt bagassa de la Txell s’empassava qualsevol home mig “possible” que se li posés al davant. I si engalipava en Jeroni i aconseguia fer-lo xerrar més del compte?

-Per acabar d’arrodonir la història, ara sabia del cert que la Txell havia confirmat que el Jeroni no només escriuria, sinó que sortiria en viu en un dels programes, en un dels seus projectes.

-I, pel que havia pogut esbrinar, entremig, al barri, havien passat coses. Massa coses. Hi havia un mort (morta, de fet), a casa del Ramon, curiosament, la dona de fer feines.El botiguer volia tancar la paradeta. El gos de no sé qui corria pels carrers com esperitat, després d’haver burjat les coses d’en Fong, ja no semblava un gos normal... diries que et mirava d’una manera un xic...no sé, un xic...humana?

Així que va tenir clar des d’aquell dia que, si no era a les bones, seria a les males. Tocava moure fitxa.

El mossén tenia molt a perdre. I tant. I més en aquests moments en que sembla que hi ha una gran sensibilització cap a les sortides d’olla dels capellans. El pla? Senzill. Ja s’encarregaria ella de fer-li saber al Ramon el que volia. I per escrit, si no trobava altra manera. O li garantia amb bones recomanacions feina i lloc de per vida, o xerraria.

De passada, no perdia de vista la Txell. Es va acostumar a seguir-la físicament i també a escoltar el programa. Segur que en trauria profit per dues bandes. No hi trucava gent, allà? No feia una mena de nit en directe? Ja miraria de fer sortir tot el merder a la llum, si no recuperava el mòbil i... potser...qui sap, potser el Jeroni li va guardar?

Un dels vespres següents, escoltant "Fem-la petar", va quedar com de pedra. En Jeroni en directe!

“Al meu barri hi ha una església. Al món hi ha moltes esglésies. Als diaris no parem de llegir notícies sobre l’església, el Papa, els islamistes,... Jo no crec ni en déus ni dimonis, ni en res. Ni en mi a vegades. Però la veritat és que a mi m’ajuda. Reconec que això que duc avui posat m’ho han donat la parròquia del barri. I conec un capellà: en fra Ramon. Es un bon home, però està equivocat. Com tots els capellans i gent de missa. Però conec coses d’ell que ni ell s’imagina...”

Blanca, la Marianna ho va intuir, en Jeroni tenia el seu mòbil i a més, havia vist el que hi havia gravat! Hòstia, ja només faltava això, i si aquest ho sabia? Negoci perdut! Cali fer un canvi de plans urgentment. Encara tenia contactes al centre.

La veritat sobre la transformació d'en Cuco

En Cuco començà a sentir-se marejat. Més aviat a sentir-se com no s’havia sentit mai. La pell li tibava d’una manera extranya i la lluna plena, que brillava allà a l’extrem esquerre del punt més alt de la finestra li feria ells ulls com si fes molt de sol. Els ossos li feien mal i una colla d’emocions que en la seva plàcida vida de gos mai no havia sentit començaren a envaïr-lo amb una força que no podia evitar. El pèl li queia ràpidament i les potes li creixien. Tot i el dolor que sentia, o potser pel mateix dolor, perdé el coneixement.
Al cap d’una estona es despertà. Geia a terra suat (però si els gossos no suem!) i sense pèls al cos. Un cos estrany que havia canviat de forma per alguna raó desconeguda. S’alçà a quatre potes i li resultava extremadament incòmode, així que provà de posar-se dret com les persones i ho aconseguí fàcilment. A un extrem de la cambra hi havia un mirall i s’hi atansà lentament: No podia creure el que veia. Al mirall s’hi reflectia un home jove, ben plantat, nu, que el mirava amb estupefacció.
Al cap d’una bona estona va adonar-se també que el canvi li havia donat una enteniment que abans no tenia, i el do de la parla, que havia après dels humans encara que no podia articular en la seva forma de gos.
Recordà ràpidament les pastilles. Què li havia passat? Quina desgràcia més gran! Si la cosa pitjor que hauria pogut desitjar era transformar-se en home!
Però sortí al carrer.

Era negra nit - Xexu

Era negra nit, una com tantes. La Txell seguia endavant amb el programa, amb els mil pensaments que li creuaven la ment a cada segon, festival d'emocions i barreja de sentiments. No, no era una nit de tantes. Notava que es començava a marejar, però havia de fer valer la seva professionalitat, no deixar-se vèncer per uns i altres. El secret de les pastilles dels somnis estava sortint a la llum. Ella mai ho havia volgut creure, però el negoci del seu ex, en Jaume Fong, amagava moltes coses. Li rondava que conservava una capseta d'aquelles pastilles a casa, amb totes les coses que li quedaven d'en Fong. Ell mai va voler deixar-li provar, sempre inventava excuses. Però ara res no li impedia provar-les. I si era veritat que funcionaven? Aquell oïdor... com es deia? Ronaldinho? Bé, així es feia dir. Ell havia dit que sí que funcionaven. Ho hauria de provar.

El que no sabia és que feia tard. El seu gos, en Cuco, li havia passat a davant. Ella no es podia ni imaginar que en aquells moments en Cuco havia aconseguit obrir la finestra de la cuina que donava a peu de carrer i havia sortit a fora. Ara corria cap on era ella, en perseguia l'olor. Però ella això no ho podia saber, és clar. No podia imaginar que en Cuco s'havia enfilat on mai pujava per poder fugir de la seva presó, perquè aquella nit se sentia especial. El gos es va sentir estranyament lúcid, estranyament amb força més capacitat de raonar que normalment. No ho relacionava amb les pastilles, és clar que no, només es sentia un gos nou. Però encara no ho havia descobert tot. Corria cap a la seva mestressa, tenia ganes de parlar-li de dir-li com se sentia. Però és que en realitat ho podria fer, les pastilles dels somnis tenien un efecte molt diferent en gossos, els conferien capacitat de pensar i el do de la parla. Quina cara posaria la Txell en sentir que el seu gos es dirigia a ella amb bona dicció... ni els pecats del Mossèn, ni la seva fascinació per en Jeroni es podrien comparar a aquest fet.

Però en Cuco de moment corria. Corria amb totes les ganes cap a la Txell. Per l'animaló cap fet dels darrers dies tenia importància, però qui sap si acabaria jugant un paper en el misteri de la mort de la Isabel i tot. Però què sabia ell, si només era un gos.

Els llavis del mossén de Vidapervida

En sentir la veu del seu germà Maurici per la ràdio, Jaume Fong ho va decidir. Abans d'amollar-li la mosca al malparit del mossén, li faria picar l'hamet a la Txell. Ell ja sabia massa bé que la curiositat de la mala pecora, podria més que la seua discreció. Si aconseguia enganxar-li l'interés seria el primer en fer saltar la llebre, i passar d'acusat a acusador. De les pastilles de menta li parlaria ell a  la Txell i en privat. Ho va tindre clar en sentir la conversa radiofònica entre Jeroni i la seua ex.

El seu olfacte de botiguer acostumat als tractes, ensumava que el mossén amagava un pecat, segur que de faldes o de diners, una víctima perfecta per al seu pla. Ja que estava a punt de tancar el negoci i  perdre diners, com a mínim que no carregara amb la presó.  La presó per al capellà, que havia gosat fer-li xantatge.

Mossén Ramon li havia fet una visita i l'havia amenaçat en contar-li a la periodista Txell, allò de les pastilles i la mort d'Isabel, l'encarregada de la neteja de l'església.  Jaume que mantenia el negoci de les pastilles de la felicitat en el barri d'una forma discreta, començava a tindre por. Una sensació que no liagradava gens. La conversa entre els dos hòmens va ser críptica, però clara com l'aigua:

-        Coneix vosté la Txell? L'olor a menta del cos de la senyora Isabel, que trobí morta als peus de la imatge de la Immaculada i envoltada de pastillles, que vosté em va vendre, li cridà molt l'atenció a la polícia, i seria una bona història per a la periodista.

-        Disculpe, però no sé què vol dir?

-        En realitat jo volia explicar-li que estem pensant en fer una reforma de la sagristia i necessitem la col·laboració econòmica de tot el veïnat. Ja sap que tots tenim pecats, i que d'alguna manera ens els hem de fer perdonar. Els diners sempre ajuden.

-        Ah! Vol dir que són diners el que necessita la sagristia? I amb això em perdonaran els pecats?

-        Vosté m'ha entés bé.

Mentre la Txell sentia la veu familiar del parent del seu ex per antena i la seua experiència amb les pastilles de menta, no podia deixar  de pensar en la confessió del mossén, i imaginava els seus llavis carnosos mossegant-li l'orella i besant-li els pits i... No! No! Estava treballant i escoltant un oient del programa. Ella que s'havia alegrat en recuperar el mòbil del xantatge al mossen…I ara descobria alhora, l'excitació que aquell home li produïa, i la seua cara més fosca. Què era el que l'atreia? El pecat? I mentre pensava tot allò, i el seu company de taula Jeroni feia gestos que no entenia, li venia al cap el seu gos, Cuco i una capsa trencada i unes pastilles extranyes d'olor a menta escampades pel terra del seu pis, en companyia de la resta de coses del seu ex-amant JaumeFong.

Rosa roig

http: Vidapervida.blogspot.com

Trucades a mitja nit (pel veidedalt)

Dilluns, 00.30 h,  a la ràdio

(sintonia)

«Bona nit, estimats seguidors de “Fem-la petar”. Avui, com us vinc prometent des de fa uns dies tenim un convidat especial. Bé, més que un convidat serà un col·laborador habitual. Cada dilluns, en Jeroni ens durà les novetats del carrer. Ens parlarà d’algun habitant del barri. D’algun fet del carrer. D’una manera directa, crua, efectiva... I és que en Jeroni..., com us ho podria dir... En Jeroni és..., és el carrer en si mateix. És un home especial. D’entrada diria que no aparenta el que és. I qui és en Jeroni? Doncs millor que es presenti ell mateix...»

(sintonia)

—Hola Jeroni...Bona nit.

—Bona nit. Quant de misteri, oi...? No hi ha per tant...

—Jo crec que sí... Deixeu-me dir que en Jeroni em va captivar quan el vaig conèixer. La veritat és que ens vam conèixer en un lloc poc habitual, oi?

—Cert. En un caixer automàtic. Però jo ja et coneixia de feia temps. Ja ho saps...

—Doncs sí, benvolguts oients. En Jeroni viu  al meu barri. Jo diria que és un element més del barri. Per què amics oients, en Jeroni viu al carrer. Així, literal, com us ho dic. I em sembla, que lluny de sentimentalismes barats, això és una opció de vida. Ell és aquí perquè vol, evidentment. A més, em va confessar que era un seguidor del programa. I és un àvid lector. És per això que no sembla el que aparenta.

—De fet, no ser fer gaire bé res més... Llegir, mirar la gent, escoltar converses, fer alguna feineta ocasional..., beure. Seure al banc. Veure passar la vida...

—I has tingut l’honor d’estrenar el nostre blog.

—Bé, cal dir que em això he tingut ajuda de la Marianna... Una assistenta social del barri que ja coneixes. Jo escric en brut el que vull dir i ella ho va passar en net...Vaig anar poc a escola, jo. Ha estat divertit.

—Hem parlat molt tu i jo. Encara que sigui de faci poc temps...; és com si et conegués des de fa temps.

—Espero que no em fotis fora el primer dia...

—Home, dependrà del que diguis...

(sintonia. Mentre sona, la Txell i en Jeroni xerren fora d’antena)

—Com va? Nerviós?

—Una mica. No és el mateix sentir-te per la ràdio que estar dins. Puc fumar?

—No, aquí no. Espera’t. En acabar podràs.

—Creus que això de fer-me venir ha estat una bona idea? Que et diuen a la ràdio?

—El programa és meu. Faig el que vull. Per cert,... la Marianna em va passar ahir el text per posar-lo al blog. Em va agradar molt. Perquè no el llegeixes en directe ara...?

—Val. Per cert, si l’has de veure tinc una cosa per ella.

—Ah, si?

—Sí. El seu mòbil. Se’l va deixar al banc on vam xerrar. Des d’ahir que no la veig i no li he pogut tornar. No sé si anar a Serveis Socials i ...

(La Txell posa un ulls com taronges)

—No. No.... Dóna-me’l a mi... Ja li passaré. Si l’he de veure demà mateix —menteix.

(Acaba la sintonia i la Txell es posa el mòbil a la butxaca. Allí té la salvació del Ramon i ell no ho sap)

—Eh... Tornem amics a  “Fem-la petar” amb en Jeroni. El nostre rodamon del barri. De què ens parlaràs avui?

—De l’església.  Us llegiré una entrada que he fet al blog del programa. Si em deixes...

—Sisplau!

— Es diu: «En Ramon». Comença...“Al meu barri hi ha una església. Al món hi ha moltes esglésies. Als diaris no parem de llegir notícies sobre l’església, el Papa, els islamistes,... Jo no crec ni en déus ni dimonis, ni en res. Ni en mi a vegades. Però la veritat és que a mi m’ajuda. Reconec que això que duc avui posat m’ho han donat la parròquia del barri. I conec un  capellà: en fra Ramon. Es un bon home, però està equivocat. Com tots els capellans i gent de missa. Però conec coses d’ell que ni ell s’imagina...”

—Ejem!  D’això Jeroni, perdona que et talli... És que tenim una trucada en directe.

(trucada entrant)

—Hola. Bona nit. Qui ets?

—Hola... Sóc en Maurici. Voldria parlar-vos d’unes pastilles...

LA CARN ES DEBIL

Mossèn Ramon la va esperar a la sortida de l’emissora. -Tens un moment? Anem a prendre un cafè. Ella va preguntar: A la Peña? No allí ens coneix tothom. Si no t’importa agafem el teu cotxe i anem una mica mes lluny.

La Txell va arrancar l’Opel Corsa tot dient Anem al Paradise... la decisió de la noia va trencar la sequera de paraules que portaven durant la resta del trajecte des de l’emissora fins el cotxe...

El Paradise no era un bar de l’estil del mossèn. Un, -Hòstia que fosc! Seguit d’una ensopegada amb els dos esgraons del interior del local van fer esclatar un petit somriure en els llavis de la Txell.

Et fa gracia?- ella no va contestar a la pregunta però li va fer dos suggeriments. Seiem aquí mateix que encara prendràs mal, i treu-te si us plau l’alçacoll si vols passar desapercebut.

De fet amb la foscor del pub segur que ningú el podria reconèixer, tenint en compte que la majoria eren parelles que anaven a lo que anaven.

- Necessito la teva ajuda... - el mossèn va ser directe - Em fan xantatge

La Txell al•lucinava Qui pot fer xantatge a un capellà de barri? I per què?

Veuràs es complicat d’explicar - El mossèn deixava veure el seu nerviosisme a flor de pell - Es la assistenta social....

L’endemà de la trencadissa i el terrabastall als xinos, Marianna l’assistenta social va tornar a l’establiment. De darrera la cortineta de tires de la porta del final de la botiga sortien uns estranys encara que prou coneguts sorolls. Encuriosida la Marianna va treure el cap i allí estaven la mossa aquella per la qual el dia abans babejava el mossèn sobre unes unes caixes i el capellà menjant-se-la i grapejant-la com si tingues sis mans. L’assistenta social ho va gravar tot amb el mòbil.....

Si, ja veus Txell ja saps allò de que l’home es dèbil- va apuntar en Ramon.

I que vol? Doncs diners A la parròquia tenim un calze molt antic que val una fortuna molt mes del que em pensava jo, diu que te un amic interessat en tenir-lo. Vol aquest calze. Si no li entrego...li passarà les imatges a un amic seu periodista

- Ostres mossèn crec que et te agafat dels collons- va sentenciar la Txell bevent un glop de cervesa.

Una morta i un controlador.

La Pepa estava tota il·lusionada quan va obrir la porta. Li portaven flors! I que boniques! Segurament eren del nou director de l'emissora, que finalment havia sucumbit al seu menú visual de caiguda accidental de foli més demostració de tanga mínim. La Txell es moriria d'enveja. Però quan va veure que eren del pocapena de'n Maurici, el tècnic de manteniment, no les va voler ni olorar, per més que el florista s'entestava a que se les quedés.

En Maurici no va tenir cap reacció quan ho va saber. I és que el noi ja no es feia il·lusions. Per això li resultava tan estrany haver tingut aquell rampell de gastar-se calés en un ram inútil. Segurament havien estat les pastilles del xinet. Des que havia somniat que la Pepa i ell reinventaven el Kamasutra, no podia evitar assetjar-la tossudament, encara que s'esperava rebre una plantofada qualsevol dia.

Estava pensant en confiar les seves debilitats a aquell capellà que rondava pel bar. De fet, els capellans són una mena de psicòlegs gratuïts. Poc s'imaginava que el mossèn, àlies "Ronaldinho", després d'haver aconseguit una cita amb la Txell, ja no tenia cap més visió celestial que la del pitram de la locutora. Curiosament, a la Txell li havia interessat més parlar amb en Jeroni que la història de les pastilles dels xinos, però certament ara, cada cop que pensava en ella, li calia una bona absolució.

En Jeroni se sentia protagonista. La Txell Sorribes, qui ho havia de dir! El llibre sobre la catosfera literària li havia permès parlar de l'actualitat internàutica catalana amb una agilitat que havia causat admiració en aquell bombonet de xavala. Les mirades d'odi del capellà van afegir uns quants quilos al seu ego, i quatre pinzellades sobre la seva vida obviant els detalls sòrdids i donant-li un aire d'aventura mediàtica van fer un efecte màgic. Al final, la promesa d'una sèrie de trobades i -potser- la col·laboració en un blog del programa. Mossèn Ramon maleïa haver fomentat aquella trobada fatal.

La Txell estava il·lusionada davant del nou projecte. Un blog obriria la possibilitat a una nova col·laboració per part dels oients, i en Jeroni era tan interessant...! Li venia de gust xerrar amb un home que, per un cop, no feia ulls de dur-la al llit. I parlant d'això... potser seria divertit convidar el capellà a les converses. Sempre es posava tan nerviós que acabava trencant alguna cosa.

Jaume Fong, en un racó fosc de la seva botiga, esperava esdeveniments. Li agradava tenir-ho tot controlat, i ara algunes coses havien fet figa. D'una banda, el babau de'n Cuco, que no fotia ni cas de les seves instruccions i s'havia fet lleial a la Txell. De l'altra, la Pepa semblava més interessada en el nou director que en espiar la seva companya (què es pot esperar de la meuca més sol·licitada del bordell de papa Fong?). I ara, el pitjor: La Isabel s'havia empassat les pastilles equivocades i l'havia dinyat. La policia lligaria caps i aviat els tindria a la botiga demanant explicacions. Tot el seu pla a fer punyetes. I això no podia ser. Ho havia de tirar endavant com fos.

Però Mossèn Ramon havia amagat aquelles pastilles mortals abans que la policia tafanegés. Estava segur que en Fong li havia d'explicar moltes coses i, si més no, ara li devia un gran favor...

La Marianna Argelés, assistenta social.

Quan li van adjudicar aquella barriada, la Marianna Argelés es va espantar una mica. Hi havia passejat alguna vegada, fent allò que més li agradava, observar l’ésser humà, com ella en deia. De fet era una mena de curiositat fruit de la seva feina vocacional i de la seva dèria de voler esbrinar tant sí com no allò que era comú a la persona, fos quina fos la seva condició social, la seva raça, el seu sexe i la seva situació personal.

A la seva edat, ja en tenia una mica d’experiència, en això de mirar l’aspecte, els ulls i el moure’s de la gent, els anars i venirs i les dèries, i fer una mena de predicció de com deuria ser aquell algú que era objecte del seu xafardeig. No ens enganyem, tot i que ella li’n deia “treball de camp”, “observació sobre el terreny”, el que tenia era una mena de bogeria per saber el més possible de tot i de tothom. Podríem pensar que era fruit de la seva afició a la psicologia, però seria per quedar bé. Era xafardera, i punt. Això sí, amb bona fe. I si hem de ser justos, sovint feia servir el que esbrinava per ajudar-se en la seva feina.

Però tot té un límit, i el fet d’haver-la traslladat a allà, era degut a que una senyorassa de bona família l’havia acusat d’espiar-la per fer un favor al marit en contra de la senyora, és clar. I és que una assistent social no es pot permetre ser massa amiga d’una de les parts. L’escàndol va ser dels grossos, i el gremialisme funcionarial (tapem-nos les vergonyes) va aconsellar els seus caps de dur-la a l’altra punta de la ciutat.

Ja havia conegut en Jeroni, i li havia ofert ajut, dient-li afectuosa que hi havia moltes altres opcions que la de ser al carrer, però, recoi, aquell home d’edat indeterminada era un tossut de dalt a baix, i la va engegar amb una elegància digna d’un home lletrat, sense cap mala paraula, però ferm i decidit.

Just en una de les seves passejades per conéixer l’ambient del nou barri, va entrar a la botiga dels “xinos”, seguint dissimuladament el senyor aquell que havia vist un parell de vegades i que tenia tot l’aspecte de ser capellà. I la seva curiositat la va fer entrar, que carai, una ha de saber que fa un tipus com aquest en una botiga de poti poti de tota mena d’objectes.

I, mentre mirava xampús de bon preu i de noms curiosament semblants a les marques de renom, va veure l’escena entre el bon home i la mossa espaterrant que l’ajudava enmig del terrabastall i la trencadissa. Ho va tenir clar. Aquell home era mossèn, segur, i, per com es mirava babejant la mossa, allà se’n preparava alguna de sucosa.

S’esperaria una estoneta, i preguntaria al dependent (potser era l’amo?, de fet semblava que tenia un aire oriental...)

zel. Ara Mateix

Cuco, l'amic fidel de Xexu

Com cada matinada, esperava pacient la Txell. Ella marxava al vespre i tornava ben entrada la nit, però no li importava. De fet, li era igual el que feia ella tantes hores fora de casa, perquè sabia que sempre tornava. Ell l'esperava per rebre les seves carícies i abraçades, valia la pena l'espera. Mentrestant, dormitava al sofà, el tenia per ell sol i s'hi estirava com un rei. Aquella nit semblava que la Txell trigava més del normal, però què sabia ell. Potser és que havia sopat poc i tornava a tenir gana. Va donar-se mitja volta i va quedar amb les potes cap amunt. Perquè en Cuco era el white terrier de la Txell, el seu amic més fidel.

Vivia amb ella des que va compartir pis amb aquell home d'ulls estranys i cara pàl·lida. De fet, aquell home no havia viscut massa temps allà, tot just per portar en Cuco de la gossera i poca cosa més. Ell estava content perquè la Txell no el feia fora. Després d'aquell, havien passat molts homes per aquella casa, però només ell es mantenia al costat de la locutora. De vegades ella, abans de marxar, deixava un petit aparell fent soroll, feia sonar música i hi havia gent que hi parlava. Després d'una estona de que la Txell hagués marxat, sentia la seva veu a través de l'aparell. No entenia res, però això el tranquil·litzava i l'ajudava a dormir. Però avui no era el cas.

S'avorria. Va gratar-se el coll amb una pota de darrere i va baixar del sofà. Va pensar que podia explorar una mica, aquell dia havia descobert una cosa. La Txell havia deixat oberta la porta de l'armari de la seva habitació. En Cuco no hi havia entrat mai i va pensar que podia descobrir què hi havia dintre. Al fons de tot, va trobar una mena de capsa de sabates i la va obrir amb l'ajuda del morro. Dins, un munt de coses, totes diferents, i que no havia vist mai. Sense pensar-s'ho, va mossegar la caixa i va fer un escampall considerable del seu contingut. No semblava que hi hagués res interessant o que es mengés. Però anar furgant es va obrir una caixeta metàl·lica i dins hi havia unes pastilles petites amb una olor peculiar. Potser havia trobat un tresor, però abans d'engolir-les calia olorar-les bé.

El que en Cuco no sabia és que aquelles eren les pertinences d'en Jaume Fong, les poques que en guardava la Txell, en una capsa de sabates al fons de l'armari. Ella no s'ho havia mirat de feia temps i desconeixia la utilitat d'aquelles pastilles. I encara la desconeixia més en Cuco, perquè aquelles pastilles podien fer somniar coses boniques als humans, però ningú no havia provat quin efecte tenien en els gossos.

L’olor de la sagristia de vidapervida

A mossén Ramon li feia poca gràcia entrar en la botiga del xinesos de dia i a sotana descoberta, però una urgència és una urgència i la por espenta el valor. Encara tenia un boirós record de com havia arribat a tindre una cita amb una dona de bandera, una verge sense pecat, i un rodamon malcregut i lletraferit, només recordava el barral d'orujo i l'espera entre la missa de les 6 i el rosari de les 8 de la vesprada.

El soroll escandalós de la imatge de la Immaculada feta a mil miquetes, les cames espectaculars d'aquella dona tan jove i captivadora vistes des del terra, la decisió d'aquella ànima ferma en adreçar-se directament cap a la pila del baptisme, i la frase que li deia sa iaio assegut davant del casino Déu dona pa a qui no té dents, tot se li barrejava entre el record i l'olor de la dona.

La periodista radiofònica conductora del programa Fer-la petar, no era conscient de l'efecte que la seua presència havia produït en aquell mossén acabat d'arribar a la parròquia, però en veure'l per terra intentant recomposar la Mare de Déu escampada i enganxant-se amb la casulla i l'estola va comprendre que era l'home que buscava. La seua vellutada i càlida veu va acabar de vencer la resistència del mossén i el seu perfum de taronja amarga i ambre, va aconseguir la cita per a l'endemà.

El rector havia promés la Txell que l'acompanyaria a buscar Jeroni, el rodamon lletraferit que coneixia els secrets de la ciutat i que, segons paraules de la periodista, aconseguiria que la seua vida canviara. No sospitava la dolça i inconscient criatura que la vida de totes i tots ja havia canviat. Per a mossén el perfum de la dona, que envaí la seua intimitat i l'aire enrarit de la parròquia, era la seua nova vida. De la seua pituitària desaparegueren els ciris i l'olor de les beates, i s'hi instal•là un nou aire fresc i apassionat que estava a punt de convertir-se en vendaval.

Mentre esperava que la dona acudira a la cita i pensava i recordava, veié la botiga i se'n recordà de la imatge trencada, per pagar el pecat entrà mig d'amagat i s'emportà la primera figura que trobà de la Mare de Déu trencada.

-I hòstia si pesa la Immaculada!--va exclamar un moment abans de veure el rodamón assegut al banc.

L'endemà de la cita al parc la Immaculada, concebida sens màcula, però fabricada en xina i amb uns colors espectaculars i vibrants reposava en la seua nova llar. Isabel, la dona que feia més de vint anys que s'ocupava de la parròquia i de mantindre l'ordre en la sagristia fixà la seua escrutadora mirada en el mantell blau de la nova verge i no es va poder resistir a mirar-la de més a prop. La investigació d'Isabel, que escarbà la nova figura de dalt a baix, va acabar en descobrir un plàstic plenet d'unes pastilletes menudes amb una forta olor a menta, com els Sminths va ser el seu últim pensament. En terra tornava a estar la Immaculada en mil trossets, les pastilletes de menta i el cadàver d'Isabel, amb el mateix somriure que li van veure el dia que va morir sa mare.

Rosa Roig
http://vidapervida.blogspot.com

En Jaume Fong Clivillat per Vicenç Bon

En Jaume Fong era fill de xinès i catalana, d’una parella difícil d’explicar, però que va acabar a l’església d’un poble del Maresme amb dues famílies ben emprenyades i amb la Fineta Clivillat sense poder amagar una panxa de set mesos.

Fong és, com ja us podreu imaginar, l’aproximació occidental d’un cognom xinès de pronunciació impronunciable. I encara que el resultat ortogràfic és una mica forestal, a en Jaume li agradava, perquè ningú no el pronunciava com ell: amb aquella ena tant al fons del nas i amb aquella g tant ggguttural...

En Jaume Fong va estudiar filologia anglesa a Anglaterra –la seva família, grans comerciants de feia temps s’ho podiem permetre- i va tornar-hi amb una mitja novieta, la  Txell, que ben aviat el va deixar per dedicar-se a la radiofonia i al conreu de la relació masculina esporàdica.

En Jaume, com que no trobava feina, va haver d’acceptar la responsabilitat de comandar una de les botigues de la família. Amb les seves faccions orientals, encara que català i del Barça, ho podria fer molt i molt bé. I la botiga era de les més completes: sants i monges fabricats a Taiwan, pornografia oriental, roba de marca falsificada i la darrera moda: pastilles per somniar a preus escandalosos i també, naturalment, pastilles per deixar de somniar.

El seu pare havia estat el cap d’un bordell, “La teva flor”, que amb la façana de botiga de flors, perfumava les hores tristes dels homes del barri. En Jaume s’havia fet un fart de passejar-s’hi quan era més jove. La seva mare, però, va obligar el pare a traspassar-lo a un antic i molt bon client anomenat Manel que era quasi un amic de la família. Com que a en Manel el que li interessava era la floristeria, varen dur les noies a un altre negoci de la família i a ell li ensenyaren els secrets del món de les flors.

De cop i volta, sona la campaneta i algú entra a la botiga. És un home de mitjana edat, amb aires de pagès, però amb un punt de mística conventual. Li pregunta:

- oi que tenen imatges de sants?

Jeroni, un rodamon lletraferit

En Jeroni havia vist passar el  tren de la vida sense pujar a cap estació. Ara potser ja era tard per comprar algun bitllet i deixava que el temps menés les seves passes solitàries cap un destí incert. Des que el pare va morir  (la mare els va deixar a tos dos d’unes febres que mai cap metge va aclarir, quan ell tenia poc més de tres anys), el negoci familiar va fer aigües per totes bandes i els creditors van llençar-se com feres afamades sobre el local –una bodega situada a uns baixos d’un edifici rònec amb pati interior-, que ara ocupava una botiga de queviures amb un edifici de set plantes al damunt. De petit havia passat llargues temporades  en centres psiquiàtrics que no havien  fet  més que accentuar la seva tendència autista menada per un gest adust i trist. Les seves absències escolars i la deixadesa paterna van fer que en Jeroni menés una infantesa i adolescència més sota cuidadors i psicòlegs clínics que entre amics i família. En Jeroni tenia atacs ocasionals d’un cert paroxisme que el feien enraonar sol, amb un interlocutor fictici. Aleshores era inútil encarar-s’hi. Però fora d’aquests episodis ocasionals, en Jeroni era un rodamón pacífic. Des que s’havia inaugurat la biblioteca, moltes de les  hores perdudes se les  passava allí; regirant diaris i revistes o escoltant música en un aparell reproductor. Entrar a internet no s’ho havia ni plantejar; senzillament perquè no sabria ni què anar a buscar-hi.

Les seves passes mai s’allunyaven gaire de l’indret que ocupava l’antiga bodega, incapaç d’enfrontar-se a paisatges desconeguts i llunyans. Era un iman que el mantenia lligat a no sabia ben bé què. Tots els intents dels Serveis Socials del municipi d’oferir-li feina o assignar-lo a una llar tutelada van ser inútils. “Jo sóc meu i de ningú més”. Com que no ocasionava cap aldarull, no van insistir més i en feien  un seguiment a distància. En Jeroni veia passar la vida des d’un banc del parc dels Til·lers,  on s’asseia sovint arrossegant un carro de supermercat ple a vessar d’andròmines i roba vella. Allí buidava ampolles de vi ranci entre soliloquis i cremava les celles amb lectures de revistes i diaris vells que arreplegava de papereres o bars. Perquè en Jeroni era un rodamon; però un rodamon llegit. I força pulcre. Sempre procurava anar ben afaitat i canviar de roba cada setmana. Per això es proveïa de la parròquia del barri. Amb el nou capellà, un tal mossèn Ramon, s’havien enganxat quan aquest li va suggerir, de bona fe, de fer alguna feina per l’església. “L’església és el mal del poble”, li va deixar anar; en un sentiment no absent de contradicció.

De nit, amb la ràdio de butxaca que sempre duia al damunt, escoltava programes que li feien passar el fred i agafar el son. Li agradava escoltar  aquells col·loquis on la gent abocava, sense cap mena de rubor, les seves misèries. Si tingués mòbil o xavalla al damunt, hauria trucat algun cop per fer-se escoltar. N’hauria explicat moltes i de molt més grosses que les quatre collonades de noctàmbuls avorrits i desganats. Però el seu quequeig l’hauria traït. Especialment li plaïa el programa d’una tal Txell Sorribes, “Fer-la petar”, en deien. Imaginava innocentment com darrera aquell veu dolça hi havia una dona jove de llavis golosos i pits ferms. Ja havia desistit feia anys de tenir cap mena de relació estable amb del sexe i alimentava la seva voluptuositat amb jocs solitaris entre els arbusts o lavabos de bars, o mal pagant alguna companya de carrer que a voltes apareixia i desapareixia com ho fan els falziots a l’estiu. En Jeroni era un llop solitari i tan sols necessitava del seus racons per sobreviure. Però mai demanava almoina.

L’amo de la floristeria, en Manel, de vegades si el veia a prop i serè,  li encomanava de fer algun encàrrec. Sempre queia alguna propina. L’amo del bar on es prenia el cafè amb  llet del matí també li proposava d’arranjar el magatzem o escombrar la sala o netejar el carrer o els vidres. Fins i tot, l’encarregar del supermercat, coneixedor de la trista història personal, el manava de descarregar algun camió. Amb aquestes feinetes i el que li passava els Serveis Socials de l’ajuntament, anava tirant. Només si feia molt fred la humitat li calava els ossos, acudia a les llars dels sense sostre o els menjadors socials. En Jeroni no sabia ni l’edat que tenia. Segurament era molt més jove del que la seva pell rugosa aparentava. 

Aquella nit amenaçava pluja i en Jeroni s’havia arraulit, amb quatre cartons i la flassada, dins un caixer automàtic. La noia que va entrar de cop, sense ni adonar-se’n de la seva presència, es va quedar aturada en veure’l, amb un posat entre temerós i caut. Ell l’havia reconegut. Vivia en el bloc de pisos on abans tenia la bodega el pare. “Passa. No et faré res.” Ella va dubtar. Va posar la tarja i mentre esperava sortir els bitllets va deixar anar unes monedes sobre el caixer automàtic. “Tingui, agafi-les.” “No. No vull dienrs. Preferia que em deixessis el llibre que llegeixes. Ja te’l tornaré. Sé on vius.” Ella se’l va mirar sorpresa: “Això? –va fer– I ensenyant-li: “La catosfera literària?...”

Canviar de parròquia no vol dir necessariament canviar d’hàbits

Ramon Collibè i Visians havia deixat no fa gaire aquell ambient rural que tant l’hi agradava per anar-se'n a viure i treballar al barri. Ja farà prop de trenta-tres anys que exerceix. De que, em pregunteu? Doncs com us ho diria jo...fa de restaurador d’ànimes.

En el poble, en mossèn Ramon; que així es com el coneixen els feligresos, feia tertúlia un dia si i l’altre també al bar “Carolo” desprès de l’àpat del migdia tot havent dinat, quasi sempre disposat a escurar a mes d’un jugant una partideta al “remigio” o al “set i mig” amb aquella colla de parroquians, vaja els de sempre, “la quinta de la camamilla” com els anomenava ell fent conyeta tot prenent el seu cigaló d’anís. Ah! renecs inclosos, que segons ell els seus son beneits, que una partida de cartes sense unes quantes “osties” i collons” no es el mateix.

Si es creuava pel carrer amb algú, procurava portar-lo cap al seu terreny, quatre preguntes en busca d'alguna resposta i sempre disposat a auto-convidar-se a fer un cafetó amb ell al bar, era el preu per escoltar fora d’hores les penes i desventures d’aquella gent de poble.

Aquí al barri de moment fa com els gats; marcar territori, ha deixat de portar la  sotana, direm.... que l’ha penjat a l’armari esperant esdeveniments i ha decidit anar... diguem-ne, de paisà. El que no ha renunciat es al costum del cigaló. Ufff! bon un està fet en mossèn Ramon - Canviar de parròquia no vol dir necessariament canviar d’hàbits – exclama - i així com en el poble, puntualment fa cap al Bar “la Peña” Però aquí no estan per jocs de cartes, ni per romanços de pagès, aquí son mes del xerrar, quan no son els toros, es el futbol, i de moment “por respeto al pater” com diuen ells, no parlen de dones. Estic segur, qualsevol dia; i sinó temps al temps, plantarà aquell confessionari, l’extra-oficial vull dir, en aquella taula del fons al costat de la finestra que ja te mig clissada. Des de allí estant, com qui no vol la cosa, tot parant l’orella podrà escoltar el que es diu i es comenta al barri i com la gent arranja aquest fotut país a gots de vi o cervesa. Això si, deixant escapar la mirada de tant en tant per la finestra, sempre a l’aguait com pastor vigilant el seu ramat d’ovelles.

El Manel de "La teva flor"

El Manel era el florista del barri. Havia perdut la feina i se li va presentar l’ocasió d’agafar el traspàs de “La teva flor”. Era un negoci que no coneixia però va estar un temps amb els antics amos aprenent-lo i comprovant in situ si realment allò funcionava. Poc a poc va començar a endinsar-se en el món de les flors i en l’ofici de florista, que contra el que es pugui pensar a priori és una feina en la que es necessita molta psicologia. Poques persones sabien ben bé el que volien quan anaven a comprar flors. Algunes compraven segons un pressupost que tenien destinat a un regal, altres compraven allò que més els cridava l’atenció de l’aparador i molts es deixaven guiar pel criteri del Manel. Ell els preguntava per a qui i per què era el regal i llavors suggeria el que creia més adient.
D’ històries per explicar en tenia moltes. Algunes de divertides i altres de tristes. Allò de “dígaselo con flores” hi ha que ho fan servir al peu de la lletra i clar, amb flores es poden dir moltes coses. Les flors les fem servir des de per felicitar a una persona que ha portat a un nadó al món fins per a donar el condol a un que n’ha marxat i entre mig, en totes les etapes de la vida hi ha motius per acompanyar-los amb flors.
Aquell dia havia viscut una anècdota curiosa. Un individu d’uns 40 anys havia anat a mig matí a la floristeria i li havia encarregat un ram preciós i molt car. Més tard va passar a portar-li una targeta i l’adreça d’on s’havia d’entregar. Ell, seguint les instruccions, a les 6 de la tarda es presentava a l’adreça indicada. Una dona jove i molt guapa li obria la porta. Sorpresa i amb un somriure de felicitat a la cara havia acostat el nas a les flors per olorar-les:
- Qui ho envia això?
- No ho sé, aquí hi ha una targeta.
I ella només veure la lletra de la targeta havia canviat radicalment l’expressió de la seva cara i havia refusat d’acceptar aquell ram, per molt que ell havia insistit. No s’hi havia trobat mai amb això. El Manel havia hagut de tornar amb el preciós ram cap a la floristeria, preguntant-se quina història s’amagava darrera de tot allò.

La Txell, un diamant en brut.

Potser no era espatarrant, però no havia tingut mai problemes per atraure els homes. Irònicament, la majoria dels seus pretendents actuals la festejaven per la seva veu. Cada nit, les paraules de la Txell acaronaven les oïdes d'un bon grapat d'insomnes. Hagués preferit un altre títol. "Fer-la petar" era, des del seu intel·ligent punt de vista, un nom absolutament vulgar per un programa de ràdio que, malgrat el format conegut i repetit fins a l'extenuació, li funcionava de primera. Ella hagués preferit una cosa més trencadora, com un fòrum on tohom pugués abocar les seves fantasies sexuals, o confessar secrets propis i aliens, amb noms i cognoms. Massa arriscat per a una emissora mitjaneta. La Pepa, de control, li filtrava totes les trucades mitjanament sospitoses, encara que darrerament, ressentida perquè la Txell li havia pres l'últim "manso", a vegades li colava pesats que no sabia com treure's de sobre.

El manso de la discòrdia (un afroamericà que es dedicava a vendre bicicletes de filferro i donar classes d'anglès) acabava de tocar el dos definitivament, i la Txell pensava amb goluderia en els seus llavis mentre intentava escoltar la nova bogeria d'un oient habitual. Es feia dir "Ronaldinho" -ves a saber per què-, i ara li estava explicant no sé què d'unes pastilles miracoloses.

- "Així doncs, com quedem, Txell?"

Aquella pregunta la va estampar contra la realitat. No havia lligat ni una frase del que li havia explicat en "Ronaldinho". Què coi havia de contestar-li?

En  Manel de  "La  teva  flor"

SOMNIS A LA CARTA......Striper narracions 2010-2

En Maurici té uns quaranta i pico, viu a una ciutat mitjana del nostre país , i la veritat ha conegut millors èpoques.  Després de dos fracassos sentimentals, pensa que l'amor ja no es tant sòlid com abans, i per tant ara no és una de les seves prioritats , que gat escaldat fuig de l'aigua calenta. Malgrat tenia feina fixa, el seu sou és de poc més de mil tres-cents als quals cal descomptar la pensió que passa a la seva filla, pel això realment la seva economia no esta per llençar gaire coets , viu sol a una mena de ” cuchitril “ amb molt poc espai però molt ben aprofitat i pel que paga 300 euros mensuals, més la llum, gas.....Peró al menys gaudeix d'intimitat i ha millorat la seva vida. Abans vivia en un pis compartit , amb un marroquí alcoholitzat , un Senegalès dedicat al top manta i una prostituta brasilera, que no li feia gens de “tilin” que l'empaitava constantment, uff encara recorda el dia que es va ficar nua a la dutxa , mentre es dutxava, ara s'ha d'ajustar el cinturó i buscar allò que no li costi cèntims:  Internet, premsa i demés lectures a la biblioteca, i a més quant estava a la biblioteca estalviava calefacció, passejar també li ocupava força estona així a part de fer salut s'evitava les cabòries sobre lo trist i ensopit de la seva vida.  En una d'aquestes passejades va veure que havien obert un nou basar xinès, hi va entrar,  d'alguna manera era com entrar en un món ple de meravelles , això sí,  de cartó pedra. Mentre observava les figures religioses, potser la crisis les ha posat de moda , però no deu ser una ofensa al altissim , pregar davant de unes figures tan “cutres" ?  Va observar com un dependent oferia un producte mig d'amagades a un client: un pot amb una mena de pastilles. No ho va pensar i va demanar al dependent de què es tractava , “señol son pastillas para soñal, muy buenas, tu tomal una pastilla estas escribes el sueño que quieles tenel en un papel i soñala usted con ello” sorprenenent va canvia l'idioma i va dir “ només son 50 euros i van 100 pastilles” en Maurici no ho va pensar i va decidir que aquella nit les faria servir , poder ser ell o decidir ser algú altre, tenir poder, o un somni eròtic, o ser milionari, i ser el nadal fent el vídeo amb la Shakira.. Finalment ho va tenir clar ja sabia el somni que desitjava aquella 

nit.....

La Txell, un diamant en brut

Segona història 2010

El malson per Fanal Blau

La Bruna, acompanyada  de la Cleo, la Tina i la Sra Clarademunt, no es pot treure del cap una cançó de quan era joveneta: Mirrors de la Sally Olfield.

Cadascuna, se la miren de reüll, perquè la veuen absent i absorta.

De vegades els miralls ens retornen a mirades passades, i d’altres també poden distorsionar la realitat real, com en les fires i passadissos del terror on la concavitat i la convexitat pot deformar, enormement, volums, alçades i proporcions.

Quan entren a casa d’en Llorenç, se’ls troben a tots envoltant el gibrell. La imatge, per si sola, te una bona dosi de ridícula: tres homes i una mosseta, mig ajupits intentant esbrinar els reflexes de l’aigua.

La Sra Clarademunt, s’acosta a la Bruna. Li agafa el colze i fa una lleugera pressió d’acompanyament, que li provoca un calfred. La Tina l’observa. Però immediatament desvia la mirada perquè veu arribar a un home, cap cot , que li sembla poder identificar de l’hospital psiquiàtric. L’home del bar.

…

La Bruna es desperta; amb la gola resseca i un ritme cardíac que no és l’habitual. Es pessiga la galta per comprovar que és; que ha estat un malson. Veu la primera excletxa de llum que s’escola pel tancament rústic de les finestres de fusta. Escolta el renill dels cavalls que reclamen el pinso i la palla.

Posa els peus al terra, sent la gelor a la planta, es calça.  Arrossega el pas i va al bany. Davant del mirall, el rostre congestionat per haver plorat molt sense estar desperta. La Nuna Clarademunt, se li acosta, l’abraça per la cintura i li planta un petó de bon dia al clatell. El mirall els permet retornar-se el somriure

Intenta recordar. S’enfunda els texans i surt a la quadra a posar la teca.

Entra. Obre l’ordinador i es posa a escriure intentant rescatar de la seva memòria el malson de la nit. Es perd. Queden flashos.

Agafa el mòbil i truca a la Tina.

-         Ho tens molt complicat aquest migdia per fer  cafè?

-         A tres de tres, Bruna?

-         D’acord, crec que m’anirà bé parlar. Tinc un amic que està ben fotut…i està obsedit amb els miralls. Potser jo també…però després t’ho explico…

-         D’acord, fins ara, un petó!

-         Un petó, Tina!