De bona fe

Crec que no crec

i et dic de bona fe

que no tinc fe.

Quan emprengui el viatge

espera’m allà on siguis.

Cant espiritual de Palau i Fabre

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

ALETEIG

Esmaperduda,
busca com neix de nou el sol,
per guarir el dol.

I ser un nou jo

Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
vestit de negre el cor, de tant de dol
i ja no m'il·lumina ni tan sols el sol.
Mai més cap gest tornarà a ser senzill.


Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 
omplo les hores sens trobar remei.
Cap feina feta ja no em fa servei.
Quan ve la nit, amb la negror em fonc.


Així jo vaig, perdut de mi mateix, 
cercant la pau de l'adormissament
per fer callar el maleït lament.
I ser un jo nou, en un nou sol que neix.

És estany l'estranger

És estrany l'estranger perdut de si mateix
entotsolada Europa mirant el melic  d'Adam
ases i rucs presidint tribunals
fronteres tancades .....a l'estrany , al diferent
al pobre, al teu altre....a tu mateix /mateixa
et pareix també una mare , almenys ho sembla .
Perduts de si mateixos expulsats d'úters feréstecs
perdudes les formes humanes pers inhumanes duanes
peatges ferotges ...les ànimes colgades sota el terra de sang.
I Europa vell continent de contingut ara inhòspit
treu foc pels queixals d'un seny perdut i extraviat 
Un esgarip de poeta sota el xiular de les bombes
la febre del palau immòbil de la consciència absurda
perduda i perduda com perdudes les bales assassinen 
i maten, massacren fereixen, laceren i llaguen
És estrany l'estranger només tenint dues cames
dues mans, dos braços i un cor que batega
igual que el teu .....badall de campana esquerdada.

L'estranger

-De quin país és aquest estranger?
-No ho sé. 
-Com se diu?
-No ho sé. 
-Què fa? Quina llengua parla?
-No ho sé. 
-Com us dieu, bon home?
-...
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger. 

DOLOR

El meu dolor

és tan fondo que hi cabria tota l'aigua del mar.

Tan ample que acolliria tots els astres del cel.

Amb una arrel tan ferma que no l'arrencarà mai

                                                        cap vent.

Qui no ha perdut el que a mi em manca

no pot saber el que és dolor.

Com una llosa pesa sobre el meu cor,

                                           que ja no és meu.

                                                    Per sempre més.

Vaig com les aus de Josep Palau i Fabre

Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
que giravolten sense haver consol, 
amb crits de sang alerten son estol 
com si lo món entrés en gran perill. 

I giravolten sens defalliment 
entorn del lloc on lo fill han deixat 
i no els par vera la veracitat 
perquè els daria molt major turment. 

Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 
amb son rodar inquieten l'espai, 
diuen que en ells dolor no es pondrà mai, 
puix que mai més no hauran lo fill entorn. 

Sols a la nit, vençuts per l'enderroc, 
tornen al niu com a desert castell, 
senten lo cor de sobte fosc i vell
i s'adormissen amb la son del roc. 

L'ensendemà, amb un volar penós, 
abandonant lo niu, l'arbre i el riu, 
van a l'encalç d'un indret més galdós: 
però en cap lloc lo seu infant no viu. 

Així jo vaig, perdut de mi mateix, 
a mi mateix cercant-me eternament. 
Mes jo só mut e mut lo meu lament, 
car gorja endins lo meu dolor se peix.

El xicot que m’enamora

Ulls negres i pell morena

llavis grossos i molsuts,

tot baixant per la carena

decidit i molt forçut,

de llavors estic perduda

ja només penso amb tu,

tant, que he  quedat sorda i muda

somniant amb el noi bru.

Ni m’importa cap paisatge,

ni si plou ni fa calor,

et vull mirar i estimar-te,

confondre’s la nostre olor.


Imma C.

Baules d'or

Quin secret tenen tons ulls

que em roben el cor i l’ànima!

Com l’atzabeja llueixen

i com un imant m’atrauen.

Amb les teves mans de neu

cadenes d’amor nuaves,

cadenes per lligar el cor,

les baules eren daurades.

Insomne per sempre més

i captiu de ta mirada

vetllo matinades d’or

i somnio en les nits blanques

Robar el cor ?

Robar el cor ....? qui  fos lladre o lladra
d'amor d'abans eixit d'entranyes fosques
com el poeta de la sabata , picassià ...
Corprendre cors presos d'amor en flama viva
i fer versos i versos sobris, ebris de pells
a cops de besades ,aprendre a ser Robin del bosc .
Robar cors als qui el tenen eixorc
i transformar-los en tendres , de carn tova
amb batecs de natura boja , de foll amor.

Ai, els dies solejats

Fotografia: Ramon Solé

Pels teus camins de recances
em vaig endinsar un dia
sense saber que als revolts
breus roses em trobaria.

Breus per perfum i color
que un instant m'embriagaven
breus també per les punxades
que aviat curava el sol.

Hi vaig acceptar els núvols
les nevades i els ruixats
però els dies solejats...
ai, els dies solejats
amb l'escalf del teu esguard
tot en mi es tornava d'or.

Tot en mi es tornava d'or

Tot en mi es tornava d'or

quan les mans em caminaven,

i em guiaven els meus peus

pels teus camins de recances.

Tot en mi es tornava d'or

quan el gest em captivava

i en la immobilitat del cos

saltava i volava l'ànima.

Tot en mi es tornava d'or

quan era el món que marxava

i el perdia tot de vista

perquè l'amor m'emplenava.

La noia que em robà el son de Josep Palau i Fabre

La noia que em robà el son
tenia ulls negres, ben negres.
A l'hora que el sol es pon
encara es feien més negres.

La noia que em roba el cor
té les mans blanques, ben blanques.
Tot en mi es tornava d'or
si em tocava amb les mans blanques.

La noia que m'ho ha pres tot
du un secret a les entranyes.
Per això vetllo la son
i medito llunes blanques.
.........................................................................Josep Palau i Fabre

Un poema fet cançó,  que canta Ramon Muntaner: La noia que em robà el son

Agraïment i nova proposta: Homenatge a Josep Palau i Fabre.

Poetes de les Itineràncies,  en primer lloc, moltíssimes gràcies per la vostra participació en els Relats Conjunts de Gener. Ha estat molt divertit i em fa molta il·lusió retrobar-vos per aquí, encara que aquest blog estigui una mica en baixa forma.

Ara,  us voldria proposar un nou homenatge, com altres cops hem fet en aquest blog.

Per celebrar el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre, dedicar-li un parell de mesos: març i abril (el seu aniversari és per l'abril,  però com que l'abril està escapçat per la setmana santa i la Pasqua, farem març i abril)  de la manera que és habitual en nosaltres. 

Jo posaré un poema d'ell cada setmana (els dimecres, perquè el març comença en dimecres) i durant la resta de setmana, dialoguem amb ell amb els nostres propis poemes.  

Comencem el dia 1 de març. Acabem el 30 d'abril.

Tot i que me n'encarregui jo, si algú té algun poema preferit i vol posar-lo, que ho digui, ens posem d'acord i us deixo espai per a vosaltres.

Tots els que ja escriviu habitualment, no cal que us apunteu, podeu intervenir lliurement quan vulgueu. 

I si algú que no ha participat mai vol fer-no, només ha de  fer que dir-ho, deixar-me una adreça de mail, on poder rebre la invitació i la rebrà immediatament. Esteu tots convidats.

Pallassos sense fronteres

Formava part de “Pallassos sense fronteres”

i es trobà una tanca de filferro espinós

que no li permetia passar

la frontera.

No, no eren de cartró

No, no n'eren  pas, de cartró,
les nostres urnes!
Eren de clam i de gest
multiplicats per milions.

Eren per exigir les que volem,
les de veritat, les que ens poden dur
al trencament de tants barrots.
Les que ens postaran a l'inici de la llibertat.

Cap inhabilitació, cap condemna,
cap injustícia podrà anar més enllà
d'aquest camí desitjat, salvant obstacles.
Re-iniciem. Obrim la ment. Escampem il·lusió.

(seguint l'Elfreelang i en Xavier)

LA  TRISTESA  DEL  PALLASSO...

Era un pobre home que per circumstàncies de la vida s'havia quedat sol i desvalgut, anava pel món sense pena ni gloria...
Un dia va pensar que potser hi havia d'altres persones com ell i va decidir fer-se pallasso per alegrar la vida dels altres...
El convidaven a moltes festes, sobretot infantils i al veure com la mainada i els grans s'ho passaven bé, s'oblidava per un moment dels seus problemes. Però quan es tornava a quedar sol, només li quedaven els records amables i intentava passar desapercebut, amb les seves penes....Ja ho diuen, que els pallassos solen ser persones tristes i jo diria que també solidàries, per alegrar la vida dels altres.
Gràcies pallasso!!!

M. Roser Algué Vendrells

De Hopper a hope

L'art és lliure com la imaginació
ningú podrà engarjolar l'aire
ni la ment ni els cors ni l'anhel d'un poble .
Lluitarem plegats i persistents
aquestes reixes són fetes amb  mentides
la veritat és al cors i dins les veus .
Més de dos milions de veus i de vots
Fanalets de colors i retrats davant les urnes
no eren de cartró sinó de carn i esperit
arribarem amb treball i ganes i  il·lusió.
Al capdavall de Hopper a hope cauen lletres
l'esperança de molts tenyeix el cel de roig i groc.

Democràcia ppopular

Toos enserraos!!

Però quin crim hem comès?

Habéis votao!!