Potser canvio el saxo pel piano

Potser perquè la nit ja és més freda
m'abrigo amb la bufanda de notes
i al so del saxo em bec una llàgrima.

Potser la tardor cau damunt nostre
el record dels records s'enterboleix
i trist vagareja per les ombres...

Potser, només potser, la melangia
sigui el preludi d'un ritme més àgil
i canvio el saxo pel ragtime a piano

L'enyor d'un vell saxòfon

(foto trobada a antoniolopezmolina.blogspot.com)

(seguint deomises)

El so trist d'un saxo acompanya el silenci

d'aquesta nit d'enyorança de tu.

Degoten les melangioses notes com llàgrimes

que pengen en el nacrat record

del teu reflex a l'estany,

amb l'esguard de la lluna.

Balada nocturna de la memòria

d'aquelles nits d'argent

d'alens amatents i suau ball

dels dits pel setí decorat amb perles

que l'amor havia brodat en la pell.

El silenci guarda l'enyorança

en el melangiós so d'un vell saxòfon.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(de deomises)

[seguint la Pilar]

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

d.

Sembra

Trobada a la xarxa

 

 

 

Em sembres el ventre de tu
amb la llavor
que transforma deserts en vergers.
Ecos de bellesa,
ordeixen simfonies perdurables,
essència poètica amb gust de menta,
amb què em tatues l’esperit
i em dus a l’eteri.
Viatja el meu pensament com si fos alosa
i es troba amb el teu que ho espera
en lliure vol,
i l'acaricia amb el reg lluminós, serè
de coses infinites.
Concebo la sembra,
i bateguem a l'uníson,
fecundant el cant edènic
de l’aurora.

 

 

Tot intentant seguir a Deomises



Òrbites àvides (de deomises)

[seguint la cantireta]



He intentat orbitar en un Univers on la felicitat
Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.

d.

BES ÀVID DE VIDA

Si el món comença 

en els cossos que s'estimen,

caldrà estirar el temps 

per a fer-lo etern en el bes.

I si el món acaba

en els cossos estimant-se,

que s'estimbin malucs avall,

que el món s'enfosqueixi

i els deixi recomençar

 la línia del temps que es perfila,

en vers, saba, bes àvid de vida.

Seguint la Imma Cahué.

En un núvol

(Seguint deomises)

Fosos en un bes

sense rés percebe,

no hi ha passat ni futur,

el món comença,

el món acaba, en ells dos.

 Amorós moment,

sentiment profund

que tot fa desaparèixer.

Ell i ella que fan un.

ni platja, ni mar,

ni muntanya, ni plana.

Sol existeix aquell núvol suau

que envolta els seus cossos

i els fa volar en ales d’amor.

Gàrgoles (de deomises)

[seguint la Pilar]

    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry

El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga

Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,

Com una gàrgola amb moviments lents que no entén

Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga

Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda

Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén

La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell

Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,

Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,

Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.

I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.

d.

Quimera

Germán Díaz: Ausència

 

 

 

Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.

 

 

Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


Coses d'herois

Cansada de ser etèria,
la Wendy sortí al carrer

on es trobà amb la Blancaneus

que l'havia deixada el Príncep Blau

‒ ja veus el que dura un amor etern ‒ ,

per anar a donar un bes

a una princesa dormida,

cent anys ja hi portava

‒ quina ferum li faria la boca ‒ ,

el Príncep, però, de sang blava,

cosa malaltissa, de tots era sabut

que un bull li faltava.

La Wendy i la Balncaneus

van decidir oblidar aquells carallots

que les deixaven per una quimera

i cercar la felicitat sense necessitat

de cap busca-raons, per més ric

i famós que siguera.

(seguint carmí Pilar i la Carme)

Llàgrimes de Wendy

Llàgrimes  de  Wendy reguen les solituds

dels carrers deserts, que han perdut la llum.

Recull  els petons, a terra caiguts.

Camina descalça, amb passes  de fum.

Llàgrimes

Llàgrimes regalimant pel cos vellutat. 

Desig perfilat palpitant 

allà on els ulls respiren llum.

......................................................................Joana

Carmí

Quan Wendy es cansà d'esperar a Peter,
respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la  boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es  precipità, escales avall,
cap al carrer.

Gràcies per aconseguir que respiri la llum, Deomises.

D'Àn[n]imes (de deomises)

[seguint la cantireta]

Hi ha un passeig que ens devem, Anna,

Sense cantonades fosques ni atzucacs

Enmig de la taula rasa per reescriure

Des de la primera mirada, sense final.

Hi ha un xiuxiueig que ens pertany, vida,

Sense lloc per a la mentida, que et tenyeix

D'il·lusió i d'amor l'esguard quan et parlo

De futur i de compromís, de desigs i anhels.

Hi ha un cor que batega per tot el teu ésser,

Que demana entrellaçar dits i entortolligar

Ànimes en un lligam perenne i immutable.

Hi ha un racó per a tu i per a mi, ple de Pau,

El marc perfecte per respirar la llum que emana

El teu ventre, on recomença el dia cada matí.

d.

DRECERA DE CANTONADES

Hi ha una passa exànime

sota la llamborda cega

d'aquest vespre tan amorós.

Hi ha un vers equànime

que espera la senectut

de la teva mà en la meva...

Hi ha un cel cert i espars

en tota cintura compartida

que ara es vessarà en amor.

Cau el carrer sobre un niu

de dents rialleres.

Drecera de cantonades.

Seguint fanal blau, i dedicat...

Quan ens venç la nit

Quan ens venç la nit,
amb un daltabaix de colors,
clars-obscurs els pensaments,
confosa l'ànima,
hi ha un trepitjar, valent, de llum,
que compassa batec
i peuades.
Unes ombres passatgeres.
Demà, com cada matí,
la llum serà distinta i nova.

(seguint la Carme i dedicat a VB)

T'acullo

T'acullo,
llepo el teu somriure
i  t'abrigo l'ànima.
El teu cos  i el meu
es parlen i es fonen.
Sento el teu batec intensament.
I m'hi compasso.

Vinc a tu

Vinc a tu

(seguint a Zel)

Vinc a tu amb les mans nues,

ensangonades i sense ungles.

Vinc a tu amb el somriure enamorat

i els ulls amerats i sense un bocí de pa dur.

Vinc a tu amb l'ànima dolguda

per la iniquitat del decòrum urbà.

Vinc a tu amb el goig

d'oferir-te el meu cos i la meua sang.

Vinc a tu amb la mort

per portar-te la vida.

cops de realitat

En dejú t’espero, mentre la fam rauta el meu ventre

una fam perenne que amenaça devorar-me

mentre al darrer pis dels edificis del centre

asseguts còmodament, sense angúnies i flairant delícies

llançaran bocins d’exquisides menges

que tu em duràs, amatent, amb les ungles trencades

de tant furgar deixalles

(seguin en contrast Deo)

Àgapes (o Espècies exòtiques)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]

En els teus llavis, les espècies exòtiques

Que em recorden la infantesa, la tendresa

Que exhales i m'insufla ànim als membres.

Creixo a l'empara de la minestra necessària

Per suportar l'absència, l'abundós plat que sustenta

I multiplica constantment la fam per devorar-te,

I, en dejú, t'espero per obtenir les àgapes promeses.

d.