La fragilitat de l'equilibri

Una línia fina

marca la frontera

del ser i no ser,

de l'estar i ja no estar.

L'equilibri és la lluita,

la gestió del dia a dia,

l'avui tu i demà jo,

els moments de pena

i les estones d'alegria.

Quan un braç de la balança

es comença a decantar

no sempre hi ha forces

per tornar a l'estabilitat

que potser penjant d'un fil

aguntava els cops de puny

i que avui ha superat

el límit de la resistència.

L'equilibri és dur,

i fràgil, molt fràgil.

Fins aquí hem arribat.

(Seguint Deomises i dedicat a l'Adriana que ahir va decidir voluntàriament deixar aquest món que no l'havia tractat mai massa bé)

Màgica somnolència (de deomises)

[seguint la zel i la Pilar]

Desvetlla't, amor, vine a la frontera

On la meva pell segueix essent teva,

On mai no existeix ni lluita ni treva

Per arribar a l'abrusada de la foguera.

Sóc el pelegrí dels teus besos, la romeva

Ànima seduïda amb mossecs d'espera,

La llum i la foscor que t'habita, la darrera

Idea que et pensa, i el primer pensament.

Desvetlla't, vida, lliga't i ajoca't en el meu pit,

Que és alberg per a les pors, per al turment,

Per al reialme de la flama més pura i ardent.

Ets la màgica somnolència que em pren de nit,

La calma i el combat contra la memòria i l'oblit,

Aquesta fam que no acaba i esdevé delit dement.

d.

desvetllar

Aquest foc roent que il•lumina la nit

i ens desvetlla,

ens salva dels covards desigs de tancar-nos

amb pany i clau,

evasions inútils dels incendis foranis

que, rabiüts, ens roben el plaer somiat

dels camins de belles consignes

Abraonats, nuant-nos com les arrels més fondes

foradarem els rocs que ens volen jacents

i renaixerem en la consciència de ser un,

un sol batec que retruny...

(Zel, seguint Pilar)

Incendiària (de deomises)

[seguint en Barbollaire]

També els dits cerquen

Siluetes per l'ombra,

Llavis en flama.
I som arbres que creixen
A l'empar de l'incendi.

d.

Siluetes

La nit tenia
els colors brillants
del bes.
Mentre,
sense fer cap soroll,
ens explicàvem siluetes
en els cossos arborats.

Petjades

Vull els teus versos 
i les nits del record. 
Sentir els teus passos,
petjades que has deixat
en els racons somiats.

Estratègies (o Bèl·lica, pacífica)(de deomises)

[seguint la M. Roser]

Vull els teus iris,

Somnis d'una nit clara

En què l'insomni

Amb mans i dents s'alia.

El jaç, camp de batalla.

d.

SOMNIS  DE  LLUNA

Melodies de fina arpa

aire suau a frec de galta;

carícies de plomes blanques.

Silencis de lluna blava

sospirs amb enyors de cels;

 el somni d'una nit clara...

M. Roser Alguè vendrells ( seguint l'aire de la Pilar)

delit

Les disfresses apareixen planant pels carrers tristos

arrossegades pels peus encoixinats dels traïdors

que, complaents amb si mateixos, subjuguen inconscients

per escampar malures sota màscares folles de besades...

Lladres de bondat, no saben del vertígen de l’amor

que ens fa cercadors incansables de fruits

complaents, sí, però certs, veritables, fidels al pensament,

rars, sí, però mai impossibles...

(seguint el delit de l'Anton)

EN LA CORBA DEL CAOS.... boli ràpit

En la corba del caos

el desig es planta plaent....

Ha cercat en el vertigen

el moment de la follia...

Ara pot beure benplàcit

de sensacins en la pell fina

i les disfreses apareixen

besant seus impossibles.

Un so estrident li capta

el pensament: - T'estimo...!!!

I la complaença treu fruit

de les corbes que el subjuguen.

Paradisíaca (de deomises)

[seguint la Pilar]

En el teu ventre,

Paradisos idíl·lics

Tan sinuosos...

d.

PELL ENCERTADA

d'aquí

Se la sap llarga.
Li amaga el propòsit.
Reté la llum a la retina,
escurça l'alè dins del llavi
i li vessa tot a la sina,
com nacre de seda,
com seda blanca,
com blanc de pell encertada...

Seguint l'excelsa Glòria...

Nacre

La mà a les corbes,

sinuós camí. Més sedós

tacte que el nacre.

Seguint les sinuositats d'en Barbollaire i la Carme.

Aire

L'aire que ens envolta

sembra de subtileses

les cantonades de la nit.

Obre i tanca les ales,

en el vol improvisat

d'un sospir.

Al besllum del vol,

dibuixa una lluna tremolosa

i la vesteix de silencis.

Esquinça els núvols,

frega el cel

i els versos defalleixen

al seu compàs.

Tot seguint la Carme

Papallones

Explicarem sinuosament 
cada desig a les papallones. 
El seu batec bellugarà 
 l'aire que ens envolta, 
ara una dolça brisa 
ara una càlida tempesta.

Sinuositats

I en retrobar-te la veu
vaig saber que,
les carícies,
no són rectes.
Ni es mouen paral·lelament
a cap sentiment.

Que els somriures
no ens neixen tangencialment.
I que la dolça tebiesa
del teu sexe
no existeix perquè els nostres
cossos simulin, maldestrament,
geomètriques secants.

Aleshores,
perdut en les circumferències
dels teus ulls,
dels teus pits,
em deixo anar
i et redescobreixo
les sinuositats plaents.

Curulles dels colors
de la vida.

Com la remor del batec
de les papallones.

Paral·lel

Fluint  paral·lel  a la vida
se li esborren els dies.

La perpendicular  
li punxa massa

Desorientat 
cerca  la tangent
com l'única  sortida.

tangents

retruc de mots que s’esbronquen

i s’amayaguen,
efímerament, inesborrables

juguen a amagar entre les ombres

de l’estació del fred naixent i acolorit

amb els tons més càlids

eternament somiaran existències

paral·leles i tangents

contrastant vides

(Zel seguint Laura T. Marcel)

Efimeritat

Moment màgic, però també efímer.

La teva sobtada existència et fa guanyar valor.

El no poder-te abraçar et dona categoria de somni.

El teu pas fugitiu ens deixa una estela blanca,

un aroma evocador,

una imatge inesborrable,

una sonata d'estació.

La teva efimeritat,

precisament,

és el que et fa etern.

                                                                                   (Seguint Deomises)   

Efímera (de deomises)

[seguint l'Anton]

Estrips de vida.

La papallona efímera

De nou s'escapa?

d.