runes

Ha heretat del temps de la saviesa primigènia
el gest antic de solcar el fang i dibuixar
miratges, percepcions, somnis i desigs.

Ha fet sanefes incomprensibles a l’ull profà
sembrant llavors de futurs alfabets
amb el delit punyent de dir i de dir-se.

Avui la mà ha perdut un xic el gest àgil
de dir sense veu amb mots gravats
i ara és quan escriu poemes, quan el cor canta.

Ara, el cor canta, plora, sent, diu i viu
s’ha perdut aquell tel·lúric gest, ja no hi ha runes
però tanmateix, volen els mots...

(seguint el fil comú, imatge google)

Escriba

Tel·lúrica mà,intensa pluja.
Cal·ligrafia naturalaire, tinta i plomad'un escriba tribalque sempre hi és.

Passa el temps,

corre,es deté.
S'atura?Ho simula.Continua,ha d'escriure.
Descriureel pas del temps.

Tel·lúrica, aèria, ígnia, aquàtica potència, de deomises

[intentant seguir els elements de l'Elfri, amb el rastre lleu de les paradoxes]


En tu, l'origen del món.
La màgia dels elements,
Tetraèdrica potència
Que sura en el teu mar invisible.

En tu, i només en tu,
La carícia i la lletania
Per voler abastar la veritat
Al preu que calgui, mentre fibla

L'oblit endins de la memòria,
Tel·lúrica mà que és aire,
Ígnia demència que ofega.

I ets l'origen elemental,
La Mare Terra que m'ha format
L'afirmació que, alhora, nega.


d.

Et miro i no et veig

tot seguint paradoxalment Isabel i una mica als anteriors: Zel,Deomises, Anton

Et miro i no et veig
els teus ulls fets d'espill
retraten invisibles cels.

De cristall els records
de diamant l'afecte
en la memòria del cor.

Et miro i no et veig
perquè ets dintre meu
tan endins que no hi ets...

Forment part de l'univers.
De la terra, l'aire, l'aigua
i el foc etern.

Més enllà...

(Segueixo amb les paradoxes, zel i deo)

M'emmirallo als teus ulls

com el sol a la duna,

com fa al mar la lluna,

com els espectres al fum.

I si tu un dia vols,

seràs de nou el vent

per dur la meva existència

més enllà del temps.

A cavall del mots

o sent imatge al teu paisatge

aniré endavant,

al teu costat, mai i sempre.

Pres(abs)ència

[intentant seguir les paradoxes de la zel i l'essència del poema de l'Anton]


Amb presses però lentament,
Respiro en apnea constant
I sento la presència gran
De la teva absència en la ment.

Dormo despert per somniar
Que els dies viscuts retornaran
I seràs de nou el vent on vull niar.


d.

presència

no em busquis al cel, només...
no em busquis a l’aire, només...
no em busquis enllà ni ací...
golafre com sóc,
em penjo als teus dits
delerós de sentir-te,
-presència, no oblit-
t’embolcallo en els somnis
m’enmirallo als teus ulls
t’escalfo amb l’alè
sóc fora i sóc dins...

(seguint l'Antón)

SÉ QUE NO HI ETS ON ET BUSCO... de l'anton

17 – 7 -11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

12.-  Sé que no hi ets on et busco.

lluny d’aquí m’esgarrapa ton delit.

Arribes sempre amb l’aura matinera

que desperta la galta amb son fruir.

Sé que no hi ets on et busco,

però et retinc dins meu quan escric.

És veu teva que acarona l’ànima

i retorna i penetra misteriós amic.

Cal·ligràfica ignorància, de deomises

[intentant seguir la idea de l'Helena Bonals, les paraules de la fanal blau i arreplegant màgia i itineràncies]


Potser no sé quins límits
Té la mar quan esdevens ona
I ràfaga i escullera i horitzó;

I potser també ignoro noms
I paraules oblidades per l'ús
Quan t'espero en el silenci
Entre la mirada i el bes golut.

Però omplo de traços el núvol,
De gargots la sorra de la nostra
Platja, de desigs el teu ventre

Amb la ignorància de qui viu
Sabent que els fruits de l'amor
Són dolços i bells, mel que ajuda
A transcórrer el dia. I les nits.


d.

Menuda com un gra de sorra

Menuda com un gra de sorra,
ni mandrosa, ni buida, ni ignorant.

El vol elegant de les teves paraules
planeja damunt el mar obert.

Escric el teu nom amb lletra lligada
a la pissarra del cel,
amb tinta blava.


seguint l'Helena Bonals i Jane Austen

Com un gra de sorra

"idle, vain and ignorant"
Jane Austen, Pride & Prejudice


No vull ser "mandra",
sinó omplir tots els moments lliures.

No vull ser "buida",
com els que no tenen res a dir.

No vull ser "ignorant",
si més no en el que jo m'estimo.

Sóc menuda com un gra de sorra,
però escric.


[seguint rebaixes]

Onomàstica, de deomises

[intent de seguir el haikú de la M. Roser, i per celebrar el dia onomàstic de la nostra amfitriona, la Carme Rosanas]


Lluna de pleniluni,
Blanca com els somnis
De la tarongina,
Endevina quina mà
T'acarona mentre
El món dorm i la llum
És teva, entre la foscúria.

Diré el teu nom
Una i mil vegades
Pels cops que hagis
Obert la teva llar clara
A la paraula i al so,
A l'estrella que lluu,
A l'esquitx de vida que mostres.


d.

ESQUITX

Donem les mans

les ompliré d'estrelles;

La lluna riu.

Amb la paraula mans de deomises

Còmplice eloqüència, de deomises

[intentant seguir amb senzillesa la Carme i l'Anton]


Tinc paraules
Per a la platja
I per als teus
Ulls d'innocència.

Si ballem, podràs
Escoltar-les
Amb l'eloqüència
De l'amor als llavis.

Compassos còmplices,
Síl·labes que saben
Acariciar un cos
Bell, tendre, gràcil.

Tinc mots eterns
Que ens albergaran.


d.

10.- PLOREM EN LA FOSCOR... de l'anton

15 – 7 – 11

 RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

11.- Plorem en la foscor,

en la foscor de l’estima

com si fos un mot de pas.

Estimar ?

Estimar ho considerem cosa gran ?

Crec que és un conjunt de petiteses

que creixen a nostra vora.

És menut un gra de sorra

i s’enorgulleix si se’ns posa a l’ull.

Parem la ratera, petita,

i quan ens esclata als dits...!!

La ploma. Escrivim.

Quines paraules posem ?

Grandiloqüents  que molestin ?

Ratlletes insignificants... ?

I dins la petitesa

hem de ser curosos

per copsar la grandesa

de l’Estimar.

El ball del teclat

Cada  peu  duu el seu ritme
al nostre ball  del teclat.

Com en un canvi  de parelles
constantment  renovat,
enllacem i enllacem
cintures  de versos.
Ens  creuem  mirades  de mots còmplices
i giravoltem  poemes,  a ritme de vals.

Festegem atzars  a  contrapeu
i fem volar  somnis  tant lents
com el sentiment   d'un bolero.

Poc a poc,  si cal, i en cada melodia
retrobarem els mots  que ens  falten.

Mots que van de pas

Seguint deo, fanal, Elfree, Helena i més.

Gaudeix del bosc i de la mar,

dansa i avança

a bord de les paraules itinerants.

Amb veu i lletres,

articulant poemes,

formulant els sons

-aquests ginys en vol-

al ball del teclat.

Mots que van de pas.

Extasiats,

forçant atzars,

mobilitzant futurs,

regenerant calçats,

derrocant vells murs...

Cinètica, de deomises

[Maldestrament, de nou, intento seguir les passes de la fanalet]


Què et mou per malmetre el mur immòbil de la malastrugança?
Pas a pas, penetres en la llum possible, en el pont que porta
Al present i pots amb el plom que pesa en els teus peus -pedres
Al llarg del camí-, i el desig de llibertat és realitat i frisança.

Gaudeix del bosc i de la mar, respira la salabror que reconforta
L'ànima marina que tens dins teu, la fusta centenària dels cedres:
Aixeca't, Llàtzer anònim, empeny el teu cos endavant, dansa i avança.


d.

Calcem, si fa no fa, el mateix peu.

Calcem, si fa no fa, el mateix número.
Encalcem, a tot estirar, els mateixos somnis.
Damunt les rodes, 
amb les crosses,
o dempeus.
Cinètics, mobilitzant futurs.
Inquietes i inquiets per avançar.
La dansa ens mou rodes i soles. 

seguint l'elfreelang i l'helena

Extasiats com a mussols

tot seguint la petjada de l'Helena, el Deo i l'Anton

Extasiats com a mussols
intuïm la lluna com a infants
calçats amb somnis dos números més grans
Mussols com extasiats
dibuixen inquietuds
immòbils amb una tassa de brou
a les mans ...
Paraules itinerants