Mediterrània màgica (Híspalis XXXVI)

[intentant seguir i amalgamar la Cèlia, l'Elfreelang i fanal blau]

Lluerna en el panorama fins a l'horitzó,
Glapit maternal que resta en el meu pit,
Ulls que sotgen cada centímetre de món
On poder habitar i admirar-te constantment.

Tomba silent, bressol de vida i d'infància,
Dic el teu nom i la boca s'omple d'onada,
De la teva amplària, Mediterrània màgica.


d.

Em revelo

Em revelo
mediterrània estampa
rebel euga
que trenca al trot onades
sense voler
esguinçar les màgies
dels camins de ronda.

(seguint l'Elfreelang i la Cèlia)

Rebel.la't revela't

Rebel·la't revela't
màgia fotogràfica
mediterrània estampa
( tot seguint l'estela de la Cèlia i la montse)

MÀGIA MEDITERRÀNIA

 Fot. Cèlia (La cala)

Cavall de mar
cavalcant per les onades.
Màgia al cor.

REBEL·LA'T

Aquesta veu interior,
que fa d'okupa sota la pell,
et parla sense embuts.
Sap com et dius,
i des d'aquesta coneixença,
s'atreveix a interrogar-te.
Vol que et descobreixes,
que siguis tu mateixa,
deixar d'ésser anònima.
Desperta't i rebel·la't,
no et lliga ningú,
lliure, alegre i combativa.

Permanent Mediterrània

(Seguint deomises)

Quants plenilunis t'han observat?

Quantes ventades han empelt el teus vaixells?

A la riba escarpada de la Costa Amalfitana,

vora els palaus majestuosos de Capri,

entre les fredes correnties de les Balears,

retallant penya-segats a la Costa Brava,

a les àmfores enfonsades segles enrere

o als papirs que expandiren des de Byblos els fenicis.

Veient la nòria imparable de Beirut,

les pedres mil·lenàries de la Costa Cirenaica.

Veient com tremolen a les seves ruïnes ara...

Permanent Mediterrània,

embolcall de vinyes verdes vora el mar

i de tants i tants poetes i cantants,

embolcall d'oliveres mil·lenàries,

de platges vives amb barques i gavines,

de ports amb verdum i gin-tònics als iots.

Mar de rics mafiosos i guerrers,

mar de gent normal i del carrer,

mar d'algues i estrelles i llobarros

pescats o no amb esquer.

Mar que banya Sicília

i les costes retallades del món grec,

mar d'onatges i idiomes eterns.

Mar de sabors de tots colors,

mar d'estels i sol rogent i plenilunis...

Penèlope (Híspalis XXXV)

[intentant seguir Vicicle]

Has desfilat massa vegades el brodat
I encara no arriben aquells llavis
Que et desvetllen en plena nit
Després de besar-te.

Digues: quants plenilunis has observat?
Quants homes esperant que acabis
La mortalla, la catifa, el vestit,
I aquesta espera els afarta?

Desfila de nou la tela, abans
Que la impaciència llanci el fel
Dels ànims dels pretendents contra tu,

Penèlope: a les teves mans
La llibertat és saborosa i anhel,
Perquè el fil no et lliga a res ni a ningú.


d.

El bes somniat de Penélope

Potser que al rerefons d'un bes
dorma el cec univers dels somnis.
Potser, a l'espurnall fosc dels estels
s'amague el desencís dels homes.
I que la son ensume l'esclat dels llavis.
Hem fet un bes.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret els cossos,
i que ha fet pluja a l'avern.
Potser que el bes somnie
una espurna rodona
amagant-se dels estels
al desencís univers el·líptic dels homes.
I la por busque,
com jo pels camins besats
amb la companyia del teler,
l'esclat últim de la paraula.
No vull oblidar el darrer bes
del somni que va aturar-nos.
Un bes ple de llavis
fins enrogir l'Olimp buit i magnànim.
Un bes de dits solcadors
fins copsar les dues terres.
Un bes d'ulls tancats
veient-se al mirall del mar.
Potser que al rerefons del temps
dorma el desencís bes dels somnis.
O que a l'espurnall cec dels besos
s'amaguen els foscos estels dels llavis.
Amor meu, duc l'oblit a les paraules.
Ens hem fet un bes.
Un bes que ha tret la vida
a l'oceà austral dels somnis,
als vents perlats de les paraules.

L'espera ja s'acaba

(seguint Zel)


L'espera dels ancians ja s'acaba.
Horitzó enllà, Ítaca fimbreja entre la boirina
i els nàufrags dispersos, tossuts,
aferrats als màstils estellats de les barques de l'esperança
boguem amb força:
- No ho sents? És la remor de l'aire entre l'alzinar.
És la flaire de l'espígol i del romaní.
- No ho veus? És aquella línia que fimbreja entre la boirina.
Els ancians, asseguts a la platja, xerren pausadament.
Ens esperen, tossuts i forts com nosaltres.
Certament, sabien que hi aniríem.

recurrent

(imatge de google)

Recurrent, Ítaca...
portes l’encís del somni més lliure
creixes dins l’ànima dels forts
lligams del cor en la discòrdia

Però som encara
massa dispersos, nàufrags
en un mar de disconformes
sense nexes, només el teu nom

Inflama, tossuda
fes-me àcrata en aquest femer
roba, sense por, els resistents...
els cors que encara bateguen

.

Els ancians ens esperen.

.

(seguint Deo)

Ítaca [o Subsistència](Màlaga V)

[intentant seguir l'Ítaca de la Carme, de l'Elfreelang i de la montse, i el poema de l'Anton]

He construït somnis i paraules
Només per a tu, i m'acolliran
Com qui es perd entre els saules
Per sentir-se més fràgil i humà.

Batega la grandesa de la Natura
Endins dels meus ulls, davant
De l'ampla mar materna que no atura
El seu oneig, sense ahir ni demà.

He sabut els teus noms en emmudir
I besar les escletxes de resistència
Que en l'ànima t'afloren, i et queixes

Amb la força de l'ímpetu i el destí
Ferit de qui viu amb la subsistència
Del feble, Ítaca que en mi creixes.


d.

M'ACOLLIRÀ LA MAR... roda poètica febrer 11

26 – 2 – 11

seguint... els desgavells de l'altra vora del Mar Nostre.

M’acollirà la mar com mare,

navegaré amb la barca de carn...

La Terra bull,crema,crida,

s’exclama,aniquila,plora...

El seu feudal brama crim,

  la sang circul•la en cruent mirall

i el vent atia el braser dels cors.

Que torni la raó de l’esperança
perduda en un camí d’esclavatge,

que la llum beneïda obri claror...,

que trenqui amarres el vaixell foll

que la Terra ha fet seva

i doni el timó a la serenitat...

La calma entri i s’assegui al tron.

Ítaca és dins nostre!

( tot seguint els camins vers a Ítaca de la Carme i la montse )
Lluny? a prop? caminem vers Ítaca
sense adonar-nos que no és fora
Ítaca és dins nostre!
No cal cercar-la escolteu!
Aturem-nos un moment
tanquem els ulls, obrim el cor
trepitgem ben fort el terra
...Ítaca és present

Ítaca és lluny

El viatge, no sempre és bell.
Hi ha navegants que el fan
només d'infortunis aliens.
Evitarem el naufragi,
Ítaca és lluny, però ens crida.

VIATGE

Com experts navegants,
evitarem els vents de port
i que la nau naufragi,
continuant el viatge a Ítaca.

Vents de por

(Seguint Deo)

Llum intacta,

mar de blavor,

salada brisa

i vents de por.

Remor de bales,

olor de mort.

Qui ha d'aturar

aquest malson?

Llum intacta,

mar de blavor,

Leptis Magna*

dringant de nou...

(* Antiga ciutat romana fundada pels fenicis. Líbia)

Fragància mediterrània (Híspalis XXXIV)

[intentant seguir la Isabel]

Aixopluc d'ones.
Solco la mar, la mare
De llum intacta.


d.

Surto

Surto de casa,

salpo a la mar,

m'aixopluguen tempestes,

matinades calmes

i nits de cel estelat.

(seguint fanal blau)

Amuntegat el poema

Amuntegat el poema, 
mentre els mots vaiveregen
a cops d'onades suaus,
allibero el norai de les amarres.
I com si fos un ritual,
mentre em desperto,
i encara somnio,
salpo a la mar,
amb una nova quimera.

(seguint en Joan Guasch)

Aprofito el mar

(segueixo Francesc Mompó)


Sóc sang que navega
entre l'univers dels capvespres
i tot de cels estel·lats de pomes de saviesa.
Quan retorno cansat a casa
m'adono del temps.
Medito assegut.
Madormo.
Somnio.
Finalment, maldestre,
amuntego un poema
que salpa en aquest mar
tan ample.