Encara

Encara l’ocell
és bell
i encara l’amor,
amor: 
per molt contingut que sigui,
per molt víctima de l'oblit,
per molta petrificació
que l'acompanyi.

La ferida d'amor
s'ha de tancar.
Però es cura de veritat
amb el que resta del dia.

Excés de primavera - de Josep Palau i Fabre

Acabem la nostra trobada amb Palau i Fabre, que ha durat dos mesos, amb aquest poema: Gràcies per ser-hi, un cop més!

  Excés de Primavera 

Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
     amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
   La rosa en esclat
      -pecat-
   espines no duu,
      per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
   Les roses dels cels
      -estels-
   duen un fibló:
      dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
   El cel fa un atur
      -atzur-
   i resta suspès,
      malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
   La mà s’ha marcit
      al pit,
   per voler abastar
      l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
   Ai, amor, amor,
      l’amor!

Ai, l’amor, l’amor,
   amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
      amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Història d'una primavera de Josep Palau i Fabre

HISTÒRIA D’UNA PRIMAVERA

Desvetllament Olor i color d’ambre la cambra. Desvetllen els records i morts que no puc  entendre ni atendre. Només  el teu cos, tan clos Procura  agonies tan pies. Desfes-me l’abraç Oh braç. La meva mà d’ombra -pesombre- cerca el somniar llunyà, entorn del teu ventre, que centra. Del mar  escabrós dels dos, sóc qui s’abraona, sóc l’ona. Tu fas de penyal: fondal. La més bella ofensa comença, contra  el defensor  millor. Olor  i color d’ambre La cambra J.Palau i Fabre

Avui m'ha donat per recitar aquest poema.
Moltíssimes gràcies a l'amic Barbollaire
que m'ha ajudat a adjuntar aquest arxiu de so al post.
A veure si a la pròxima me'n surto jo.  

Un glop de tu

Un glop de tu,

un xic de temps.

Un bes rebel.

Saber-te a prop

és ja tenir-te endins.

Beure't

Amb l'aroma del cafè

penso en tu i

         glop a glop

és ja beure't 

              un poc

Un poc

Un poc t’escric, roig,

del petó i el bes, roent

amb uns pocs incandescents, mots

et beso i faig foc.

Vals

Porto un vestit vermell,
llavis de foc;
parlo del ball
i ja ballem un poc.

Traç d'amor

Et dibuixo

amb llapis negre,

traç petit, ple d'amor.

Et sento, 

i només sentir-te

ja és abraçar-te un poc.

Et responc

Et responc,
amb llapis molt suau
uns mots d'amor.
Et penso, i només pensar-te
és ja besar-te un poc.

L'espill dels teus ulls

T'escric amb llapis verd
mots de mar.
Et mire als ulls
i esdevens bell mirall.

Missiva de Josep Palau i Fabre

T’escric amb llapis vermell, 
mots de foc; 
parlo del bes 
i ja és besar-te un poc.

L'amor no fa mal

Només soc el bes
noia blanca
camine pel bosc
peus descalços
i ànima descalça
voleiant
carregant perfums
prop de l'alba.
No tingues mai por
flor morada
aroma de pins
et duré
quan caiga la nit
a la cambra
romer i pinyons
farigola
i l'aigua més fresca
als teus llavis.
Ai, el meu amor
ai, noia estimada.

Camino descalça

Camino descalça
pels camins de bosc,
i amb l'ànima nua
com si no fes por.

En la nit, jo et busco
els teus llavis d'or
perquè en cada somni
ens besem de nou.

Per aixoplugar-me,
sota el teu recer
faig fora les noses.
Només soc el bes.

Cançó de la noia que habita el cor de Josep Palau i Fabre

Guareix l’amor: noia blanca Viu vora el cor, sota casa. Salta del llit va descalça Vetlla el seu si per la cambra Cel aturat la font raja. ¿És el seu plor o era l’aigua? No sap ningú si  cremava: Sortia fum vora casa. Es cala foc veig la flama Ai,  el meu cor que s’abrasa

CAMÍ BARRAT

Filats punxeguts
esgarrapen els somnis,
vides marginals.

Camí brevissim

Pel camí sense portes camino
somiant que algun dia el cor
es farà de tan gran enorme
per encabir la joia de viure
sense cap recança d'ahir .

Camí de cap camí

Caminar-nos tants camins
i fer dels recers els arbres
que així se'ns passa la vida
sense notar-ho, triscant
pels corriols coneguts
que ens recorren a nosaltres
i arriscant-nos a explorar
de tant en tant, amb peus verges
pedregoses travesseres.
Caminar camins d'anhels
l'ombra dels arbres per seure
i una fonteta que rage
aquell bàlsam guaridor
que alleuja totes les penes.
Si llancem versos al vent
quin caminant no en voldria?

Només l'anhel d'infinit

Només l'anhel d'infinit
vull que em guiï la mirada,
i que em faci trobar el gest,
la pell i el cor esperant-me.
Caminar-nos tants camins
i emprendre el vol, una tarda, 
per descobrir un univers
amb la mà a la teva galta..
Només l'anhel d'infinit
és la muntanya més alta.

Cançó breu de Josep Palau i Fabre

Totes m'estimen a mi 
i jo les estimo totes. 
Vagarejo, peregrí, 
al llarg d'un somni de noies. 
Doneu-me un cor més petit, 
que aquest que tinc no se m'omple. 
Només l'anhel d'infinit 
i el vent, per les quatre portes...

Fes-me llum

Fes-me llum

ara que la flama

fa pampallugues

i la seva ombra m’enlluerna.