COIXÍ I CUL... del anton.

27 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

Coixí i cul fan matrimoni.

feren primer, coneixement,

desprès venia el nuviatge ...

i, ara, son com ansa i calder.

L’un a l‘altre a toc s’esplaien

el contacte els fa contents.

S’enyoren quan es separen

ben juntets son satisfets.

Es remenen i s’abracen

es refreguen alegrets.

Entre ells no passa ni el flaire

dels petons o d’algun pet.

Viuen tranquils l’un i l’altre...

Ai, si totes les parelles

Poguessin ser-ne com son ells. 

Sensibilitat

Un coixí de punta fina:
què deuen sentir les persones
que no estimen la bellesa,
que ja els està bé que
els de la Marsellesa
fessin anar la guillotina,
o els que contraposen
els gulags al feixisme.
Quina mena d'espiritualitat
poden tenir si no
els agrada la poesia,
si no s'emocionen davant l'art.
Ni la bellesa exterior ni la interior:
materialisme absolut, lletjor total,
vida incompleta.

[provant de seguir la Carme]

Fent-nos de coixí

Et beuré les llàgrimes
i, ben prest, fent-nos de coixí,
abraçats,
despertarem els somnis
adormits.
Urgència de carícies flonges
i esponjades.

Entre les ombres

Entre les ombres,
els meus ulls plorant,
el meu cor enyorant
passions,
i en la distància el teu regne;
urgents les emocions
m'arrosseguen a tu,
més jo sense tu
al teu coixí...
seguiré somniant.

Audàcia, de deomises

[intentant seguir la Carme Rosanas]


Teixiré, per a tu, el moaré
D'uns besos amb l'audàcia
De qui estima la vida i té
La generositat de la Natura

Per emplenar-te l'esperit
De la dolça fruita drupàcia
Del somriure tendre: no hi ha nit
Hostil ni vall profunda, obscura

Que aturi l'ímpetu del cor
Quan la serenor del teu repòs
Ha de defensar-se aferrissadament.

Teixiré, per a tu, amb fil d'or,
El coixí de la claredat del teu cos
I hi descansarem, lluny del turment.


d.

Elogi d'un coixí

Un coixí  de punta  fina

que encara  no s'ha fet  vell

un regal de bona amiga

que  va deixar-hi  la pell.

Quan érem joves  per terra

ara  damunt del sofà

ell mai no s'ha fet  enrere

i  repòs ens  vol donar.

Si s'esquinça  el sargim,

però  el seu fil aguanta  fort

de manies  no en tenim

el tindrem fins a la mort.

(seguint  l'Isabel)

Teranyina

(seguint les teranyines de Laura, Elfree i Deomises)

Teranyina de punta fina,

excelsa funda pel coixí

que farcim de vells somnis,

sabors antics i algun desig.

I el duem sempre de viatge,

l'emboliquem amb seda i lli;

no volem que se'ns perdi

a qualsevol duana el coixí.

Vigilem cada punt del fil,

el rentem amb la primera

llum de l'alba.

I si s'esquinça, el sargim.

Passats els anys se'ns farà vell

i si no el reconeixem, ai!,

és què tenim ja buit el cervell.

(Andròmines de brocanter:

coixins, vanos, canelobres

i baguls solemnes d'altres temps)

Distàncies de Pasífae, de deomises

[intentant seguir l'Elfri]


Has conegut la vergonya i l'animal, ensems.
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.

Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.


d.

Els camins són plens de cruïlles

Plens de cruïlles els camins
ens fan retrobar , retrobar-nos
un moment, uns dies o anys sencers.
Els camins que transitem són plens,
curulls a vessar de viaranys i senders
teranyines de caminois per on ens perdem
i trobem altres camins amb cruïlles també.
I així anem teixint laberints temporals
de vegades Ariadna, de vegades Teseu.

Ens estem allunyant?

(Seguint l'Anton)

Passa el temps i ja no parlemcap trucada, cap missatge, cap notícia,
res de res.

Però malgrat tot et sento proper
recordo el teu somriure,
la teva mirada,
el teu to de veu.
I molt de tant en tant només quatre lletres ens fan passar d'un trencar el gel,
només tres segons, al caliu de sempre, als sentiments sense vel.

I per molt que sembli que ens allunyem
la xarxa amb fil de teranyina que un dia vam teixir
ens unirà sempre i ens farà trobar al llarg del camí.

Caminem plegats o no, per camins propers o allunyats,
podrem  plantar un jardí i compartir el bagatge
en cada afortunada ocasió de trobada en el nostre viatges.

ENS ESTEM ALLUNYANT... de l'anton.

26 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

18 .-Ens estem allunyant

com el vent que toca i marxa ?

Suau ventijol que canta

el tenim que flota jugant.

i amb ell anem

caminant desert de sorra

-càntir d’aigua ens espera –

a la riba de nostra llibertat.

Duiem el projecte a sarrona,

el pes resistim, és important.

Quan arribem s taula parada

el ganivet tallarà el pa que agermana

i el vi ranci en serà litúrgia de cant.

Embogits cantarem

amb la llum de la paraula :

-Dins de l’Art, la Poesia

viu curosa en nostra Llibertat.

sense títol

l’art tossut de l’espectador de vides
de natures, de somnis
rau als seus ulls? així deu ser
car la vida, adés i ara,
s’ha de pintar amb mans destres
per no caure, simètric
a l’altra banda dels foscos espectres
sort que encara
hi ha mar, arbres, paraules i contes

(intentant seguir Helena)

Partícules, de deomises

[intentant seguir el silenci de la Isabel i l'art de l'Helena Bonals]


Partícules de tu en cada paraula que et mostro,
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.

Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.


d.

Art

Tres lletres només
per una cosa tan sintètica.
Que comença amb
la primera lletra de l'abecedari.
Una paraula per mil imatges
i set disciplines.
El que alguns voldrien retenir
amb una foto amb flaix.
El que mou diners,
tant com sentiments.
L'art i la vida,
la dicotomia.
La imatge i la paraula,
sempre de costat.
L'art, per als que el veneren
i els que no.

[seguint la Isabel i el seu art]

Els pètals del silenci

(seguint les Buguenvíl·lies de deomises)

Quatre passes, un forat,

cauen gotes des de dalt.

Entre els pètals del silenci

pots trobar un tros d'asfalt.

I camions de terra erma

o tràilers sorollosos circulant,

plagues d'insectes al voral

i llums que, oh! t'estan il·luminant.

I s'apleguen dins teu els mots,

t'embolcallen rítmics versos,

s'atansa a poc a poc

la rima ballaruga del poema

per ser d'immediat veu articulada

i pintar amb colors suaus

els pètals del silenci. Quin món!

Buguenvíl·lies, de deomises

[intentant seguir la zel de nou]


Sent com floreixen
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia

Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.


d.

de sol a sol

alba i crepuscle i un roig encès
llàgrima i somriure, flaire d’amor

de sol a sol
bes i paraula, companys de viatge
al camí del viure
tot llevant àncores, després del son
ens rentem la cara al miratge de l’aigua
i la teva mà, el meu ferm guiatge
quan es lleva el dia, un nou horitzó...

(seguint Deo)

Àncora i càbala, de deomises

[intentant seguir la Isabel i el seu Art]


Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.

Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.

Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.

Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.


d.

Art

Has cridat la mar i el foc i el vent

i subtilment s'han dedicat a contestar-te

amb la sal i el fum i el moviment dels núvols

fent del cel un bellíssim sostre infinit.

Agafa la paleta, agafa el cavallet,

arma't bé amb els pinzells

i busca, busca entre les flors i els arbres

aquell bocí de planeta que et duu missatges.

Així, quan ja la negra nit sigui cau d'estels

i el mapa del teu dia se't plegui a les mans

cauràs entre els somnis a l'univers dels colors

per ser protagonista d'un ball que només a l'alba té final.

T'estamparà el teu temps al quadre,

hauràs entrat al món de l'art. Seràs

serena pinzellada, escena a la paret.

I la sal, i el fum i els núvols

hi seran ja per sempre al teu voltant,

que el mar i el foc i el vent, també ho voldran.

Cridòria, de deomises

[intentant seguir les mars de la Carme Rosanas i de l'Helena Bonals]


Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.

I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...


d.