PRIMAVERA.- SI JO POGUÉS... dibuix Carme/ proposta de Itineràncies Poètiques

Dibuix de la Carme

RECITANT L'ANTON. 

........................

SI JO POGUÉS, EL TEMPS

ATURARIA....

Escrit per Antoni Fortuño Sas

1 - 3 –octubre - 06

Si jo pogués, el temps aturaria,

la rosa del Amor no es marciria

i el Sol ens calentejaria a tots.

Quants de bressols serien establia,

l’ocell son cant dolcet establiria

engegant arreu la joia i el consol.

Si jo pogués, la Pau feliç viuria,

la guerra dins del mon sufocaria

amb la concòrdia dels sers humans.

Que tots fóssim germans, com ho voldria !!

- abraçada i petó sense falsia

amb odis i enveges lligats de mans -.

Si jo pogués, seria sempre dia.

La mentida vivent apagaria

negant-li orella atenta i meu consens.

Si jo pogués la nit no existiria.

la Llum potent la fosca negaria

amb resplendor de foc sempre vivent.

Si jo pogués, el temps aturaria,

vivint en el record em complauria

allunyant l’oblit que pot fer-nos mal.

Per més que la distància existiria,

sempre l’esperit allí hi restaria

en un fratern abraç, goig desitjat.

La violència, jo arrencaria

negant-li tot favor l’ofegaria

aquietant- ne seus passos fins morir.

Menuts i vells amb cor defensaria,

dones com filles a totes les tindria

eixugant plor en son violat destí.

Si jo pogués, el temps aturaria

i a la venjança el cos li tallaria

parant son pas nefast i delictiu.

La fam a mossos me la menjaria,

fent galtes roges plenes d’alegria...!

tots tindríem plat fondo i tovalló.

Diners i propietats repartiria

per que amb salut i vida hom seria

ric d’esperit, d’intel•lecte i de cos.

Si jo pogués, el temps aturaria

per viure eix instant amb alegria

asseguts a taula menjant el Pa.

L’hora que ha de venir, jo pararia,

restant quiet, ja mai despertaria...,

com si assolís el somni eternal.

Si jo pogués, el temps aturaria...

Heus ací

Heus ací
Que l'esclat de les flors
Ignora el dol dels homes.

Heus ací
Que les muntanyes superbes
Desconeixen l'esforç del grimpeur.

Heus ací
Que els fons abismals del mar
no han sentit parlar dels navegants.

Heus ací
Que no hem sabut parlar-li al món
Ni somriure als cims
Ni solcar dolçament les aigües.

Heus ací
Que aquest silenci rebut
L'hem pres com a indiferència
I hem estès el verí del menyspreu
Al llarg dels meridians inexistents.

Heus ací
Que l'home ha posat l'home
Al bell mig d'aquesta diana blava
Que encara avui li diem Terra.

El laberint

He entrat al laberint per perdre’m
per trobar l’arrel, el moll d’una mirada
d’aquests ulls que tot i ser meus
vull que siguin els d’un altre.

Per perdre’m en aquest terrat immens
per resseguir els maons
que podreixen tots els fils
i han violat les ariadnes.

Per passar els dits fins a la sang
per totes les portes barrades
que són les d’aquell pis
on torno ulls clucs de matinada.

Només per poder ser un altre.


Joan Vigó

Reneix la llum, s'allarga el dia...

[imatge extreta de jardinera.pro]

Reneix la llum,

s'allarga el dia.

De què tens por

en aquesta vida?

Per un instant

tot comença

és l'esclat del jorn

de la primavera.

Un instant que tot ho impregna

i només per un moment

oblida

que serà càduc

com qualsevol

regne.

BATEC DE FLORS

Fot Cèlia

Fent giravoltes

amb un nou renaixement.

Batec de flors.

La vida és blava com la tinta

El meu cos és de sorra humida i fina.
El meu nom: una gavina que somia.

La nit és un camí que desfaig
amb la memòria dels passos apresos.

Les estrelles tremolen la seva solitud de fred
si no es bressolen en els meus braços.

Un nen habita sota la pell dels meus dits;
un insaciable teixidor de faldes
per a les seves desmesurades pors.

Ho vaig aprendre tot tan tard
que sempre sembla que torne.

Als ulls dels meus amics vol aturar-se el temps
però segueix sobre el meu cos la seua cursa infinita.

De vegades els ulls del rostre són per a la tristesa;
els de les mans per al desig.

De vegades el meu cos és un ull enfebrat
i immens i, unes altres, un plor cec
precipitat de dissort.

Sota l'aparent silenci
sempre porto una melodia,
comença en la vida que tinc:
la vida és blava com la tinta…

Aquarel-la

Lentament, ressusciten els colors

i  les aromes adormides. Primavera!

El sospir del rossinyol ja no és quimera,

ni tampoc els brots tendres de les flors.

El contrallum teixeix amb subtil dansa,

sensacions que es barregen virolades.

D’un polsim de lluna neixen fades.

el ventijol s’adorm, en gerd estança.

L’abril em va dur la llum primera.

Al jardí de delícies, matinera,

una oreneta alçà el vol.

Recordo la presencia fugissera,

planant en la distància, juganera,

sobre una margarida qualsevol.

ESTÉN VERSOS...

Un somriure a la finestra

estén paraules al carrer

bugada de versos,

d’anònims poemes.

Un dia es un dia i cap mai es el primer

la dama em mira

i entre la gent

escampa la rialla, acollidor present



Disciplinadament abatuts,
capcots i avergonyits, a voltes.
Clavícules de temps i de temors,
acabem trobant refugi
en l'anvers i l'ombra d'una mà
-genuïna i dolça-
que amolla poesia.

Invicta poesia

Millet

Les paraules esclaten perquè és la poesia
perquè és la primavera
perquè res no pot véncer la flor ni la cançó.
I deixarem la vida penjant d'un fil si cal
i ens voldran exiliats dels nostres pensaments
i ens prendran el descans, potser, com aquell Comte
pel desert de la nit vagarem entre flames
i el món... el món ja no sabem si serà món.
Però l'esclat retorna
sempre la veu dels versos s'alçarà poderosa
sempre hi haurà pastores per cantar una cançó.

Recordeu: 21 de març dia de la poesia a les itineràncies

La  Cèlia  ens  recordava en un comentari que  aquest  mes de març  té  un dia  dedicat a la poesia.  M'ha  fet  venir  ganes  de muntar-ne  una  per  aquest  dia.


Què  us sembla  si muntem  una  Micro trobada poètica de   només  un dia?  De  les  00:00  a  les  23:59  del dia  21.  


Sense  seguir-nos,  sense  lligar  poemes.  Només un  sol poema  cadascú.  Amb  llibertat  de tema,  de llargada,  de tot.  Podeu programar  els  posts,  si voleu. Els  repartim  al  llarg  de  tot  dia.


I  així...  celebrem  el dia  amb  un autoregal  de tots  per  a  tots? 


PD:  ja tenim 26  posts  programats  a les  00:01, 00:16, 00:30, 7:00, 8:00, 9:00,  9:30, 10:00,  11:00, 11:30, 12:00, 12:30, 13:30, 14:14, 15:30, 16:00, 16:30, 17:00, 17:30, 18:00, 18:30, 19:30, 20:00, 20:30, 23:00, 23:45

ENS VEIEM DEMÀ...!

(Seguint tothom, també)

Sense dir adéu un comiat.

Per si de cas,

per penyora prenc les paraules,

l’amistat.

I que rodi la roda ben aviat.

Prat florit

(seguint tothom)

















Hem fet un pas més pel camp florit
de les paraules.
Com les abelles
ens hem saciat de pol·len
i hem destil·lat l'essència
dels nostres cors.
Una volta més
de la roda infinita
que gira en espiral,
sempre amunt en aquest joc
d'intensa rapidesa
per provar de tocar els estels.
Hem fet un pas més i ens hem divertit.
En descansar, el prat acolorit
queda perenne com a record.

Consciència marítima (Còrdova I)

[intentant seguir l'Elfri, amb les muses i la connexió disponibles en l'aturada reglamentària]

S'atura la roda,
Però el viatge continua
Cap a nous horitzons.

Sabràs, mar materna,
Quantes nits de vetlla
Tinc per pensar-te?

M'allunyo per apropar-me,
Giro en l'eix que deixes
En la meva consciència
I beso la sal del teu cos.

S'atura la roda
Però seguiré el sospir
Que has exhalat, la besada
Que has emplenat de desig.


d.

La roda fineix però seguim girant

Amb un rau-rau al cor hem de dir adéu 
però ens emportem versos i mots i mans curulles
de jocs de poesia itinerant que gira...
I seguirem girant amb el sarró i les maletes
plenes d'espais i emocions compartides!
És un fins després amb una abraçada!

ENTRELLIGANT

(Seguint Deomises)

Hem desfullat la margarida
amb el compte enrere de cada dia de la roda.
Han brollat dels cors multitud de poemes,
han plasmat els dits totes les idees.
Hem guarnit pantalles
amb les millors gales.
Ens hem agermanat conjugant paraules
com agafant-nos les mans.
Hem entrelligat títols, versos, imatges.
I hem construït un racó de somnis
amb el millor de nosaltres.
Hem gaudit del temps, els uns amb els altres.
Quina força té el rampell que ens inspira!
Ara vindrà bé el pair amb molta calma
aquest àpat ple de moltes delicadeses
per tornar de nou, a cop de tecla,
a recuperar un altre rostit a les fines herbes.
Fins la propera roda

en la que tornarem a fer quilòmetres

per a disfrutar seguint-nos els passos

i donant-nos les mans.

Quilòmetres (Híspalis XXXVIII)

[intent de seguir amb enyorança la Carme i la resta d'itineraires, amb ganes de 'tornar a la llar' i amb tristesa per haver d'agafar de nou les maletes]


Maletes plenes.
Vivències i quilòmetres
En la pell resten.


d.

I que tot sigui, entre nosaltres,
obra de claror, intimitat i volum,


meditació suau amb mobles senzills.  

[seguint-vos a tots, a tall de comiat]

Ben plenes

Maletes plenes
d'il·lusions i de versos
fins retrobar-nos.

Maletes

Heus ací les maletes
plenes de vosaltres.
Farem de nou via
fins que exhaurim
el seu contingut.

I, just aleshores,
ens tornarem a trobar,
com camarades
que comparteixen camí.

L’il•lusió tornarà a fluir.

I, de bell nou, dibuixarem
el sentiment més fi.