O simplement vida?
Viaranys cap a la humida
Terra de sofrir
Enmig de la joia,
Massa intermitent...
d.
dijous, 1 de juliol del 2010
Intermitències
O simplement vida?
Viaranys cap a la humida
Terra de sofrir
Enmig de la joia,
Massa intermitent...
d.
Com si mai
Imatge trobada a l'espai d'Avet-BlauResta desert el camí
que ahir trepitjàrem junts
com si mai
com si ningú
estigués malalt d'amor.
Més enllà del temps
+135.jpg)
Foto: les lletres per fer paraules Antic taller tipogràfic
Biblioteca d'Alexandria
Egipte
El camí resta desert
i lluny creixen les ombres
per tal d'aixoplugar
la nostra dèria, amics poetes.
Que no s'assequin les paraules,
que cantin fresques a tothora,
que juguin àgils sota el vent,
que visquin més enllà del temps...
Isabel
Resta desert...
D’un cel estrany
neixen els núvols
de pluja, i de
gota en gota
es va escrivint
el teu nom.
T’espero assegut
en terra mullada,
la faig petar
amb els arbres.
I t’espero i t’espero.
Però el camí resta desert...
CAMINS
Els camins de les pells
nuesa de les mans que a penes toquen
dits aliens i dits propers
deixant petja i ditades
al cor .....
Pells que caminen
calçades amb carícies
pels viaranys dels plecs
d'una tendresa
Tentines
A tentines
descobrir el camí.
Obrir perfumats
cancells invisibles,
petjant,
descalçats els sentits,
els camins de les pells nues.EL TEU PAS ... foto Montse Subirats.
2.-El teu pas
és el camí.
Ta paraula
serà la meta?
caldrà preguntar
si veus l'horitzó
i sent on resona
el tornaveu.
Allà esperaré
el teu somriure.
RECERCA
Recerca
Infinits camins
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.
En els somnis,
en els records,
en els records,
en els oblits.
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida
plena de no-res?
Mercè Climent
ENCARA'T
Foto Assumpta
Encara’t
Encara’t
- pas enrera -
a la força del vent
que et prova.
Que el teu cap
no reculi,
que es senti capaç
de ser quilla
que destrossa
l’impossible
que en contra teu
avança
encara que el peu
en terra s’hagi
de clavar.
...............................................................Anton
...............................................................Anton
Només vull
Només vull el camí i la paraula,
i creure que els mots fan possible
l'indecís pas del desig.
Només vull el camí i la paraula,
i fer dels teus braços la baula
que em comdemna tendrament.
Jesús Mª Tibau
CARPE DIEM
CARPE DIEM
De què val el paradís
si ens rebla?
I el lloc? I el poema?
Només vull el camí i la paraula,
dau-me la vespra de l'Olimp.
Francesc Mompó
Moixaina d'amagats
Les teves mans
rialleres, pel meu cos
dibuixen un somriure viu,
són de xafogor les nits d’estiu
amors clandestins a l’atzucac fosc
Les meves mans
trèmules, pel teu cos
dibuixen un camí encès
Qui gosarà a dir que el paradís no es res?
amors prohibits d’un vespre d’agost
Baterell
M’arboro com baterell
dels teus ulls
a l’espera de la brisa tèbia
de les teves mans,
rialleres, pel meu cos.
El vestit de la lluna
I un altre vespre torna
i surt de nou la lluna.
Sense bellugar l’aigua
vol lluir ben plena
i reflectir-se sobre el mar.
Però un tel de núvols grisos
li cobreix la silueta
i no la deixen emmirallar.
La negra nit està en silenci,
la brillantor no s’escampa
i l’horitzó
de nostàlgia s’ha embriagat.
i surt de nou la lluna.
Sense bellugar l’aigua
vol lluir ben plena
i reflectir-se sobre el mar.
Però un tel de núvols grisos
li cobreix la silueta
i no la deixen emmirallar.
La negra nit està en silenci,
la brillantor no s’escampa
i l’horitzó
de nostàlgia s’ha embriagat.
Quan arribin
Quan arribin
les ventades bellugadisses
abraçarem les pessigolles.
Seurem a peu de rialla
i ens deixarem entabanar
per les brises tendres.
Fanal Blau
La primavera...
Ràpida i clara
la primavera
ha donat vida
a la natura.
I ara les flors
s’han vestit
de pètals.
I a cada pètal
un poema,
el pol·len de
la metàfora
s’escampa arreu...
onatge
És així
Sense bellugar l'herba
llueix la lluna plena
amarada pels vells prats.
I a l'alba, el sol
envernissarà amb llum blanca
tots els colors dels camps.
És així, observant, com la mirada
ens atorga rítmics mots poemats.
És així...
Isabel
Poesiaula
Afua l'aire
Afua l'aire
l'aram de la mirada
trenca silencis
sense bellugar l'herba
volant ràpida i clara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons