Hi ha alguna cosa a fer?

En  Bernat,  s'havia  tret  els  llops  de   sobre per qüestions pràctiques,  però  s'aprofitava  de la proximitat  d'en Roc,  per  passar-los  a veure  sovint. 

 

-          Hola  Roc!  Com  van els nostres  amics  llops?

-          Bé,  la lloba  ja  està  ben recuperada. Després de l'ensurt  que  ens va donar...  sembla  que li hagi  anat  bé la  correguda. Els  trec  al  bosc  a passejar,   la deslligo  allà  i  sempre torna  a casa.

-          L'has  domesticada.

-          Sí,  o  ella  a mi.  No  m'hagués  pensat  mai  que una lloba, pogués  ser  tan afectuosa  amb els humans.  Sempre  busca  que  l'amanyaguis.  El  que passa  és  que els cadells  es  van fent  grans i  què  en faig  jo de tots?  A  vegades  penso  que els hauria  de portar  al zoologic,  però  estic  tant  sol  que  em sembla  que  sense  ells encara  seria  pitjor

-          Va,  Roc,  ja  que t'has  carregat  tu  els  animals,   si vols,  jo et  faré  la gestió,  així  t'ajudo una  mica.  No  tens un aspecte gaire  animat.

-          No,  no n'estic.

-          Què  et passa?

-          Crec  que tot el que em passa  té  un nom: Elena.  Ella  té  la seva  vida  i jo la trobo tant  a faltar.  Els  caps de setmana estic  sol i  em sento  com  abandonat i trist.  Els  llops  m'han distret  una mica,  però  ni amb  ells em sento  acompanyat.  I  això  que la lloba  sembla  que m'entengui,  com  més  moix em veu  més em busca.

-          Però per què  t'ho  agafes així?  Aprofita el que tens  i no et compliquis  la vida. Ja  voldria  jo  que la  Júlia  s'ho  prengués d'aquesta  manera  i es  quedés  amb la  seva  família…  així  estem  junts  però sense  cap  compromís.  I ella  s'enfada.

-          Jo  l'entenc!  Tu  estàs  lliure,  si no vols  estar  amb ella  és  perquè  no vols.

-          Vull estar  amb ella!  però  no tornar  a començar  una  altra  vida de parella.  Ja ho he  passat  un cop  això. Ja  no vull  recomençar.  Amics,  amants i  cadascú  a casa  seva.

-          No t'entenc.  Jo ho donaria  tot  per  poder  estar  amb l'Elena.

-          No has  estat mai casat,  oi?

-          No.

-          Clar!  Tens  ganes de provar-ho,  però  no et pensis… la  rutina  se't  menja.

-          Jo  així  no estic  bé.  Només  penso  en estar  amb ella i  tota la relació  està  feta  de  minuts  escadussers,  agafats  d'aquí  d'allà.  No puc  més.

-          Doncs,  si així  no estàs bé, deixa-ho,  Roc!  No   vulguis  patir-hi.  Oblida't  d'ella   i  no t'hi enganxis  més.  Ella  ja  et va  avisar, no?

-          No  puc.  Ni això,  ni allò,  em sento com atrapat.  I tu  que  faràs  amb la Júlia?

-          Intentar  mantenir-nos  així.  Ella  sembla que condicioni  la seva separació  al fet  de viure  amb  mi  i jo li dic  que no té  res  a veure.  Cada  relació  val el que val per ella mateixa,  no pas  per  comparació  amb cap altra.  Si  no està  bé  amb  el seu marit,  que se  separi.  Nosaltres  ja farem  el nostre  procés  i  ja veurem  què en sortirà.  No,  no vull córrer.  M'acabo de separar  i ja ho he passat  prou malament.  Tot  és  massa  recent i tinc les  nenes.

-          També  la  Júlia  ho  té  complicat,  però  encara us veig més  possibilitats que a nosaltres. 

-          Ja  veurem!  Roc,  m'agradaria  parlar-te  d'una altra  cosa.

-          Digues!

-          Tu  en saps  alguna  cosa,  de com està  tot plegat  amb l'Emilià.  Saps  si D. Bartomeu ha  fet  alguna cosa.  -  preguntà en  Bernat.

-          Que jo sàpiga  res.  Té guardades  les  dues bales,  de  la mateixa  arma,  però  tampoc  això  no demostra  gran  cosa.  No ha fet mal a ningú,  només  a un animal.  Què  podem fer?  Què  podem denunciar?  Clar  que  en  tots  dos casos hi ha testimonis.  I  la  lloba,  però no  crec  que  el testimoni d'un llop serveixi de molt en un tribunal.

-          L'únic  que pot  fer-ho  és  en Joan,  però  ara  encara  és  fora.  La  Júlia  no  pot  servir  de testimoni,  li toca  masa  de prop,  sense  tenir-hi  cap culpa,  pobra!

-          Però potser l'Aina  si que voldria  fer-ho.   I  l'altre dia  erem  una colla.  -  va  dir  amb una mica  d'esperança  en Roc.

-          Si però l'altre  dia,  només  va  amenaçar  a la lloba.  No pas  a cap persona.

-          Crec  que  de  moment poca cosa  podem fer,  però  D. Bartomeu  ho porta  tot  amb una discreció tan excel·lent  que em fa  pensar  que es guarda un as  a la màniga. Dius  que en Joan i ell  eren amics?

-          Sí,  m'ho va  dir.  En  Joan,  m'ho va dir.  Don Bartomeu  és  com una tomba.

-          Ho  veus?  Jo crec  que en porta  una de cap.

-          Jo  tinc  uns papers que em va  deixar  en Joan,  però  la veritat  no hi entenc  gran cosa.  Noms  que no conec,   fets  que no  acabo d'entendre,  escriptures  que no lliguen  i diuen coses  contradictòries.  No entenc  pas  perquè en Joan em va  deixar  els papers  a  mi,  que sóc  foraster i no tinc  ni idea  de  res.

-          Sí,  però  és  curiós,  saps  que en Raül,  un altre  acabat  d'arribar,  està  fent investigacions sobre  el tema.?

-          Potser la gent  del poble no vol ficar-se  en aquestes històries.  Hem de ser  els forasters?

-          Jo  espero  que  D. Bartomeu  s'hi fiqui. Si eren  amics,  potser l'ajudarà. Encara  que no sé  què  vol.  Fer  justícia  després  de tants anys  és imposssible. 

-          No  sé  si és ben  bé fer  justícia allò  que vol,  però  potser sí  que tothom sàpiga  la veritat,  encara  que sigui  fora  dels tribunals.  Crec  que  necessitaria  algú gran  del  poble que recordés els noms  i  algú  que hi entengués  una mica  de contractes,  escripture s i papers  diversos.  A  veure  si  en  sabem treure  alguna cosa. Però ja sé  que amb D.  Bartomeu no hi puc comptar.  Em  va dir  que no  havíem ni parlat,  ell i jo.

-          I  si el  deixem  fer  a ell i li fem confiança?

-          No  se  sap mai,  a vegades  les  persones  tan prudents  per  no fer  mal  a  cap innocent  s'estimen més  callar.

 

Truquen  al timbre.  En  Roc  va  a obrir. 

 

-          Hola  Elena!

-          Hola Roc,  hola  Bernat!

-          Ja  ja  me n'anava  -  diu en Bernat.

-          No,  no  si  et plau.  Jo només  passava  a dir  adéu.  No em puc pas  quedar.

-          Bé...  no vols  ni passar?  Vols un cafè,  un tè,  un  refresc?

-          No,  gràcies.  Només  volia veure com estaves i prou.  Me'n  vaig,  ja veig  que estàs  acompanyat.

-          És  una ironia,  això,  o què?

-          Perdona,  no,  no.  Me'n  vaig -  diu  tot  fent-li  ràpidament  un petó.

 

I  sense  dir  res  més  ni esperar  cap  resposta,  obre  la porta  i  la torna a tanca r al seu darrere.

 

-          Has  vist?   Més  de la meitat  dels  dies  és així...

-          Parleu-ne.

-          Ja  està  ben parlat. És això  o res.

La lloba contra-ataca

La lloba, coixejant i amb molts d'esforços, usant com va poder el musell, va obrir la porta i es va llençar al carrer. Corrent a tres potes, creuava com una folla enfurida els carrers del poble. Les iaies tancaven finestres i porticons, les mares treien els fills del carrer: la bèstia ensenyava les dents. En Roc corria rera ella però, tot i coixa, una lloba sempre és una lloba. Gira a l'esquerra, carrer del sols de la vinya avall, i corre corre a tota velocitat. I can Ratera és allà davant.
La lloba es llença amb totes les seves forces contra la porta, però el seu cos ferit s'estavella contra la dura fusta de roure. L'udol proferit clama a la mort. Esgarrapa la porta, crida, salta, corre desesperada pel voltant de l'edifici fent soroll i llençant-se altre cop contra la dura porta, massa ferma com per a ésser vençuda. En Roc se la mira sense entendre res. Què li agafa, ara? Tan bona i tranquil·la com semblava! Armats amb bastons, destrals, i forques de pagès, els joves del poble s'apropen astorats. I quan siguem prous, què fem?, es pregunta cadascun d'ells. N'Elena, espantada, s'ho mira tot des de lluny. I, finalment, una figura sinistra es perfila a la finestra del pis de dalt: duu un fusell antic, d'aquells de quan la guerra, a les mans, i es disposa a disparar. És l'Emilià.
No!, crida en Roc, corrent cap a la lloba enfollida, la qual no s'atura en el seu propòsit d'entrar. Però ja és massa tard. L'Emilià dispara. Però erra el tret, que rebota als peus d'en Roc, sense tocar-lo. Assassí!, se li escapa al noi, i el de dalt sembla espantar-se. La lloba se'n va, esfereïda per la detonació, cap a l'hort del darrera. Que em deixi en pau! Que em deixi en pau!, demana l'assetjat. Per què m'ataca? Per què em vol mal, aquesta fera salvatge i sanguinaria que haguéssim hagut de matar de bon començament?
I una figura apareix d'entre les forques i els bastons. És don Bartomeu, que demana:
-Recolliu la bala que ha rebotat a terra. Potser jo ho podré explicar... Perquè, sabeu?, el dia que aquest animal va resultar ferit no se'm va ocorrer res més que passejar-me pel bosc, desorés de l'incident, i mireu què hi vaig trobar:
Un cartutx de calibre antic reposava sobre el palmell de la seva mà.

massa baixes

Tornava de fer un cafè, caminant sense pressa, i llegint el diari, fent cabòries sobre el titular que el tenia preocupat: "Puyol, un mes de baixa per un trencament fibril·lar". Una altra baixa, enguany vénen mal dades -pensava-. No havia parat atenció en el cotxe que hi havia aparcat davant ca seva. Quan va entrar es va trobar en Bernat esperant-lo amb la cara desencaixada.
- Bon dia, Bartomeu.
- Uep Bernat ¿que hi ha res de nou?
- No sé per on començar.
- Passa al despatx.
En Bernat li va revelar la seva trobada amb en Joan Furió, i li va demanar si li podia confirmar l'autenticitat d'aquells documents.
- No puc dir-te res més del que ja saps.
- I na Júlia ¿ho sap? –demanà en Bernat-.
- No t'ho puc assegurar, però diria que no. I si jo fos de tu, tampoc n'hi parlaria. Al cap i a la fi, ella no en té cap culpa, només era una nina, i ningú ha de pagar el mal que puguin haver causat altres. Això només la turmentaria, i ara mateix no està travessant un bon moment, ... tu ho saps.
- Potser tens raó. Només estic cercant la confirmació de tot plegat, però no voldria fer-li mal per res del món.
- Doncs deixa-ho córrer. En Joan ja ho sap tot, i només ell pot prendre decisions que afectin a terceres persones. Tot i que no crec que tengui intenció de fer res, ... és tant bo com son pare.
- Ho entenc. M'ha anat bé parlar-ne.
- ¿Parlar-ne? ¿de què? Tu i jo no hem parlat de res –digué don Bartomeu amb la seva veu càlida-.

Quan s'acomiadaven va sonar el telèfon del metge. Era na Coloma, la dona del manescal, qui li demanava si podia passar per ca seva perquè en Damià era al llit amb febre. Va agafar el maletí i partí tot d'una.
- ¿On és el malalt? –digué el metge quan entrà a cal manescal-.
- Passa, passa, que és al llit –contestà na Coloma-.
- ¿On te fa mal, Damià?
El manescal, tapat fins al mostatxo, no contestà, però se'l mirà, com si volgués dir "tu ets el metge, a veure si ets capaç d'endevinar què tenc". El manescal no perdia cap ocasió per fer-li avinent al metge que la seva feina era molt més difícil, degut al fet que les vaques que ell tractava no col·laboraven a l'hora de fer el diagnòstic ni ser tractades, a diferència dels humans.
El metge, que tot d'una va entendre quin era el repte que li proposava el manescal, va treure un termòmetre del maletí, i comprovà que tenia 39 de febre; després l'auscultà i notà que estava carregat dels bronquis. Tot seguit va estendre una recepta i la donà a na Coloma -mentre li feia la torta-, dient-li:
- Que prengui aquest xarop i un analgèsic tres vegades al dia, i si en quatre dies no ha millorat ... cap a l'escorxador!
En Damià tornà vermell com un pebre de cirereta. Havia quedat prou clar, i mai més tornà a moure el tema al metge.

L'encontre

(pel Veí de Dalt)

–Feia temps que us esperava –va fer en Bernat, mentre encaixaven de mans i s’asseia al seu davant

–M’ho suposo… El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

Havien quedat de veure’s a l’hostal on ell s’hostatjava, lluny de mirades indiscretes.

–Mig poble diu que l’han vist. I mig poble diu que vostè és un fantasma –va dir en Bernat, entrant directament en matèria. –Alguns asseguren que és el seu pare en persona qui ha tornat…

–Ja, ja,… No em faci riure! Ja veu que no. El que són les coses, oi? Això vol dir que mig poble deu tenir por de veure’m i l’altre meitat, ho desitja, en el fons.

–I això?

–Algú tindrà alguna cosa a amagar. És per això que he tornat…

En aquell moment el cambrer es va apropar per demanar què volia en Bernat. Va senyalar la cervesa que prenia el seu interlocutor: “Una igual per mi”. Tots dos s’havien citat el dia abans per telèfon. “Bernat Sorribes?”, “Sí, sóc jo, qui és?” “No em coneix, però m’agradaria parlar amb vostè. Em dic Joan. Joan Furió”. “Furió...!?, Vostè és el fill d’en Valentí, el mestre aquell...?” “Sí, el mestre mut. Sap qui sóc, ara, oi?” “Vaja, així és cert que existeix! És tota uns sorpresa sentir-lo! ...I com és que em truca a mi?” “Podem quedar demà? M’estic a la Fonda del Nando. Demà surto de viatge i fins d’aquí dues setmanes no podria tornar a quedar. Pot venir? Saps on és, oi?”

S’havien citat per quarts de vuit, i en arribar en Bernat al lloc, en Joan Furió ja l’esperava amb una gerra de cervesa i un sobre gruixut relligat amb gomes elàstiques, damunt la taula. Es van reconèixer tan sols veure’s..

–Joan?

–Bernat?

–Feia temps que l’esperava conèixer...

–M’ho suposo…El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

–Tutegim, sisplau. Se’m fa estrany... Sóc jo qui li hauria de parlar de vostè...–va excusar-se en Bernat.

–No hi fa res. Tutegem-nos, doncs... Li ha..., li has dit a algú que venies?

–Sí. No em vas dir pas que no podia fer-ho!

–No, no passa res. Ja no és cap secret que sigui per aquí a aquetes alçades. Però hi ha gent que prefereixo tenir lluny. Encara. Hi haurà temps...

–Li ho he dit a una amiga. La Júlia,...

–L’escultora.

–Sí. La coneix? Vull dir, la coneixes?

–No i sí. No conec ningú del poble directament; però sé qui és tothom i què hi fa. Almenys, els personatges singulars.

–Vaja. I jo en sóc un? –va demanar somrient però amatent, en Bernat

–Podria ser...–va fer en Joan, fent sí amb el cap. Però abans hauries de saber algunes coses

Li va explicar la seva història. El seu pare, en Valentí Furió, el mestre mut, un home noble i avençat al seu temps, va ser mort pocs anys després d’acabar la Guerra Civil. Això tothom ho sabia. Ell ho va saber als setze anys. “M’ho va dir la amre, sí. Pe`ro no m’ho va dir tot”. Ell el recordava poc, al pare. Tot el que en sabia és el que li explicà la seva mare, la Beatriu. “Vam anar a viure a ciutat. Va se r dur. Molt dur. Va ser un temps de gana a i privacions, la postgueuerra. I per una vídua jove amb un fill, senss diners, era difícil tirar endavant. Molta gent se’n va voler aprofitar. I algú deuria fer-ho.”

–Ho suposo –va en Bernat. Els pares també en parlaven molt d’aquells anys. Sóc de la Barceloneta, jo, saps? Les bombes van castigar molt el barri. Hi vaig perdre un avi que mai vaig conèixer.

–La qüestió és que amb penes i treballs vam tirar endavant. Vaig poder estudiar. Fer una carrera. Em vaig casar. No he tingut fills, però. La meva dona em va deixar fa molt de temps.

–Vaja, ho sento..

–És el pa de cada dia, això ara. Abans no, però ara... Era francesa, la Nicole; un bombonet. Però vaja; no és d’això que et vull parlar.

–Ja. És del teu pare. De saber qui ho va fer i on el van enterrar, oi?

–Tampoc. Ja sé qui ho va fer. I amb qui va comptar. Ho he sabut sempre. La meva mare m’ho va voler amagar. Però al final m’ho va dir. “No et signifiquis, mai”, em deia. La pobre. Va viure sempre amb la por al cos i va morir amb el cor encongit.

–Ella no va tornar mai al poble?

–No. Mai va voler tornar. No hi tenia cap motiu, més que saber on van enterrar el pare. Vaig estudiar i anar a universitat, ja t’ho he dit. He estat professor d’Agronomia. I pels estudis, vaig recalar a França, a Montpeller. Allí vaig conèixer la Nicole. I sempre he estat amb un peu allí i un altre a Barcelona. Al poble, jo tampoc vaig voler tornar

–Fins ara...

–Sí, fins ara –va fer en Joan mentre entomava un glop de cervesa. No vaig voler mai remoure la història. Era allí, a tocar, però no la volia veure. És una història repetida massa sovint a molts pobles del país. Misèries de la guerra. Ho veiem als diaris de tant en tant. Però quan et toca, et toca...

–I ara, vols fer algun tipus de reparació... moral? econòmica? Amb la Llei de la Memòria Històrica potser tens dret a algun rescabalament...La casa, però... –va deixar anar en Bernat abaixant el cap.

–Tranquil, no vinc per la casa. Volia abans saber com estava tot per aquí. Vaig venir a Porqueres, per primer cop, fa cosa d’un mes i mig. I vaig fer unes preguntes a la gasolinera. Crec que va ser quan l’enrenou es va disparar.

–Ja! M’ho ha explicat en Pasqual, el vell de la benzinera. Es veu que ets clavat al teu pare ! Ell et va confondre... Com si hagués vist un esperit. Però hi ha altre gent que t’ha vist... pel bosc, aquí a la fonda, per la carretera,..

–Vaig fer gasolina, cert. I vaig preguntar per la meva casa. Es veu que l’home hi va caure de seguida i es va esverar...Vaig sortir corrents amb el cotxe. El deuria espantar. Alguna nit vaig passejar pel bosc dels entorns. Volia recordar escenaris dels jocs: el riu, el pont, la cova Gran, ..Va ser aleshores quan em va veure...

–Com...? Qui et va veure? –el va interrompre en Bernat.

–Mira –va dir, alçant la mà lliure que no recolzava sobre el paquet– t’he fet venir perquè vius a la casa on vivíem nosaltres. No et nego que m’agradaria tornar-hi; però prefereixo no fer-ho. Durant un temps va ser on vivia el delegat de Falange del poble. Se la van quedar com botí de guerra. Ho sabies, oi?

–Sí, M’ho va dir Don Bartomeu, el metge...

En dir-ho, en Joan va somriure àmpliament mentre picava amb la gerra la taula.

–Li dieu don, ja...En Bartomeu i jo érem amics, saps? Jugàvem a bòlit al carrer, davant de casa seva. Ell era de casa bona. Jo no. Però era un bon xaval. Sé que es va fer metge. Ell és qui m’ha mantingut al corrent de tot el poble fina ara.

En Bernat va obrir els ulls com a plats, les celles amunt.

–Don Bartomeu??? I tu??? –assenyalant-lo. Però si no ens ha dit res!
–Li ho vaig prohibir. Ens vam retrobar a Montpeller. Amb aquestes casualitats que té la vida. Ell era de congrés i jo passejava pel centre. Em va reconèixer al punt. És cert: sóc clavat al meu pare.

–Ostres! Això sí que és una sopresa!

–Ja veus. Hi tornava sovint a veure’m. O jo coincidia maba ell a Barcelona si baixava de tard en tard. Crec que només li ha faltat casar-se a l’home. Sempre li deia: ”Vine a França, que totes coneixen el francès aquí...” Ja, ja ! Ja veus...

–Doncs aquesta sí que és bona...! Don Bartomeu sabia que rondaves per aquí... i no deia res.

–Be. Del cert no ho sabia. S’ho imaginava. Ell m’ha trucat finalment i m’ha demanat que vingués i que parés amb aquestes aparicions. I m’ha aconsellat que parlés amb tu...

–Amb mi? ...Per això tenies el meu telèfon! És clar! Ell te’l deuria donar.

–Exactament.

–I ... què vos, que faci?

–Recordes el falangista de qui t’he parlat?

–Sí. És viu encara?

–Sí. Ell és qui va denunciar al pare. Era molt jove aleshores, un barbamec. Es va salvar d’anar a la quinta del biberó. Ell sempre ha sabut a quin paller arrambar-se.

–I això com ho saps?

–Per aquests papers... –i li va allargar el sobre que encara tenia sota una mà–. I perquè els silencis també parlen. I molt.

En Bernat anava a obrir el sobre quan en Joan el va deturar.

–No. Fes-ho a casa meva. Vull dir, a casa teva. La casa forma part de la història. Ho vaig entendre quan l’altre dia, al bosc algú em va disparar... Sense gaire punteria, per sort. Crec que va ferir a un gos...

–No, era un llop. O això creiem...–però canviant de to de seguida– I com dius...? Eres tu aquella nit per allí? Però qui et voldria disparar al cap de tants anys...? Perquè no has anat a la policia i ho has...

–Tot al seu temps –va fer , amb un gest amb la mà que significava paciència.

–I què se suposa que he de fer exactament?

–Llegeix, I parla amb en Bartomeu. Ell sap alguna cosa que jo no sabia, però jo sospitava. Potser no t’ho dirà. Ni a mi tampoc. Mira els papers i ho entendràs tot. Tornaré d’aquí uns dies. Ja et trucaré.

I allargant-li la mà, a mode de comiat, va aixecar-se de la cadira i va fer cap a la sortida, sense cap més explicació que, en obrir la porta del bar, es va girar i li va senyalar amb el dit el sobre que restava al mateix lloc on l’havia deixat.

Els secrets del bosc

Era una nit de tardor, la lluna marcava el camí que duia al bosc, i na Beatriu caminava intentant silenciar les seves petjades que feien crepitar les fulles que començaven a caure. Havia de trobar-se amb el seu poeta, amb l’amant secret que cada nit l’esperava sota el seu roure, que ensenyava els nins de l’escola els valors dels que els havien privat a tots, que vivia amb la llibertat de qui sap que no fa res mal fet, de qui intenta arrancar un somriure d'un futur incert.

***

Havia arribat a Porreres feia dos anys, com a serventa d’una família benestant del poble. Òrfena, sense diners ni herències, sense ningú a qui recórrer, des de la capital li havien cercat aquella feina. La seva mirada baixa, el seu cos jovenet i la bellesa i puresa que els seus gestos desprenien, havien convençut l’amo de Can Ratera de contractar-la com a serventa, i si a més a més es podien divertir a costa d’aquells malucs que tant tornaven bojos a qualsevol home, no se sentirien pas culpables, que fet i fet, l’havien salvada d’una mort segura per fam… Eren temps difícils i de mancances.

Na Beatriu, un bon dia, va començar a acompanyar al fill menut a l’escola del poble, i es va quedar amagada entre les bardisses escoltant aquella veu que mostrava els secrets de la vida als més menuts. El mestre mut, li deien, però mut no ho era pas, ans al contrari, tenia una veu encisadora que féu que cada dia seguís acompanyant l’hereu a l’escola i sempre que podia l’anava a buscar, carregada amb les verdures de cal masover. Com qui no vol, intentava coincidir amb aquell mestre, Valentí es deia, a qui regalava el millor dels seus somriures.

Fins que un matí d’hivern, fou ell qui l’anà a cercar. I l’encisà amb aquella veu dolça, l’embolcallà entre els seus braços i li donà tot l’amor que sempre li va faltar. Aquell vell roure, nit rere nit, els amagava dels ulls curiosos, aquella jove parella trobaven la felicitat rere aquelles roques, i només la lluna i el bosc, segons creien, coneixien el seu secret.

Ella mai li va explicar res de les escenes que havia de patir a can Ratera. El senyor Emilià era prou conegut per la seva fúria i severitat, i tenia prous contactes per fer-la desaparèixer i per ensorrar aquella alegria que havia conegut per primer cop. Així que decidí callar, sotmetre’s per poder ser lliure cada nit.

***

Ell ja l’esperava amagat rere el tronc del gran roure. L’esperava amb una sorpresa que el seu somriure era incapaç de silenciar. Quan la veié no va poder estar-se d’abraçar-la, d'acaronar-la, de besar-la per cada racó del seu cos jove.

S’apartà lleugerament i li començà a parlar:

- Beatriu, estimada, he pres una decisió. T’estim més que a la meva vida i no puc passar més temps sense tenir-te al meu costat...

- Valentí, no diguis res més. No...

- Sssttt, calla – la besà -, cada dia intento ensenyar els menuts que tots els somnis són possibles, que cal lluitar pel que s’estima; i no puc sinó fer-ho. Vull casar-me amb tu, vull viure al teu costat sempre més, vull proclamar que sóc feliç al teu costat i que cuidarem al xiquet que dus al ventre i serem una família, tot i el que diguin al poble.

- Valentí, però... saps què et pot passar, saps que no ho veuran bé, saps que a l’escola et posaran traves. Tu ets de bona família i jo sóc una pobre serventa.

- Sssstt. Ho tinc decidit, la bona família, les herències, el ser mestre, res, res no té sentit si no puc compartir-ho amb tu i amb el nostre fill.

- Valentí...

La remor del vent silencià unes passes que s’allunyaren d’aquell racó de bosc. Així que era això el que amagava aquella donota de ciutat. S’aprofitava dels altres, enganyant l’amo d’aquella escandalosa manera. Quan ho sabés...

L'Emilià de can Ratera

- Què, Roc, ja t'has convençut que ha tornat el fill del mestre mut?
- Sí, noia, tens raó tohom n'està ben convençut, i a mi em costa de creure.
- Però si la gent l'ha vist, Roc.
- Sí i l'Aina, ha vist el mestre mut en persona.
- Diu que són clavats!
- I ella com ho sap si encara no havia nascut quan va passar tot?
- Els pares de l'Aina, tenen tot un arxiu de fotos antigues, de revistes locals que es feien aquí entre la gent del poble. I l'ha vist en foto moltes vegades.
- I allà al bosc, t'han explicat el que va veure?
- Allà al bosc li va semblar veure el mestre mut, pero devia ser el seu fill. Però després diu que creuen que hi havia una altra persona, que no saben qui és, però que l'empaitava i aquest altre és el que va disparar els trets.
- Ja saps que tinc la lloba gran? I de les dues cries una se la va quedar en Bernat i l'altra jo, aquesta lloba no podia alimentar-los i menys ferida.
- I què fa, a casa teva, la lloba?
- Descansa, no pot fer altra cosa, encara no està bé. Vine entra... Quin dia podràs tornar a casa?
- Roc, ens haurem de conformar amb estonetes. No puc quedar-me tota la nit si tinc la nena i el marit a casa. Entro a veure la lloba.
- Doncs ja podem començar a veure d'on traiem les estonetes, em moro de ganes de tornar a estar amb tu.
- Jo també, la veritat és que va ser per a mi, Roc, un moment molt feliç, i de descobriment de moltes coses.
- No sé si em conformaré amb estonetes, ja començo a pensar que voldria estar sempre amb tu. - Roc, això va quedar clar des del primer dia.
- Sí, si ja ho sé! Però no puc pas evitar de sentir el que sento per tu i de desitjar-ho.
- Em sap greu, jo també tinc ganes d'estar amb tu, però ja sé que per a tu és més difícil perquè estàs sol. Jo tinc la meva família. Deixem-ho, estar?
- No, no prefereixo això que res. T'estimo Elena.
- Jo també t'estimo Roc.

Van sortir al pati a veure la lloba tot deixant la porta oberta del carrer, tot de cop mentre pel carrer passava l'Emilià de can Ratera, la lloba va començar a cridar com una boja i a ensenyar les dents mentre corria coixejant cap al carrer. En Roc la va agafar a temps que no se li tirés a sobre de l'Emilià.

- Però què li ha agafat a aquest gos? - crida l'Emilià - Que no veieu que això és un perill?

En Roc i l'Elena es van quedar blancs per l'ensurt i pel que els passava pel cap a tots dos. En Roc va dir:

- No és un gos és una lloba ferida que vam trobar al bosc.

L'Emilià, va obrir uns ulls esbatanats, se li van desdibuixar les faccions a la cara. I va marxar més de pressa del que fora normal to dient:

- Una lloba ferida al bosc? Quina ximpleria...

El doctor Bartomeu, va mirar per la finestra de la seva consulta quan va sentir el roncs amenaçadors de la lloba i va veure, a qui amenaçava i va saber que tot lligava. Que després de tants anys el fill del mestre mut encara corria perill que es repetís la història de son pare.

El poeta

Don Bartomeu somrigué. La Júlia i l'Aina feia una bona estona que se n'havien anat, i ell s'havia quedat amb la lloba, la qual encara necessitava molta atenció i un parell d'injeccions. Per sort, la ferida no era greu. Més aviat al contrari, el perill consistia en els cadells. Què farien, ara, privats de la mare? Perquè alguns veïns se n'encarregaven, però... una mare ferida pot fer embogir qualsevol. O és que us crèieu que només els humans tenen sentiments? A més, per a folls, aquests que veuen l'esperit d'en Valentí vagant pel bosc... Entre això, no sé quines històries de gavardines, i la lloba, o es convertia ell també en inventor de somnis, o se n'anava a la rourera d'ermità... Perquè don Bartomeu era home de ciència, realista, i no podia creure's qualsevol cosa. Només faltaria, ara! Imagina't si s'hagués empassat allò de... No!, però ara era diferent... Aquest cop, hi havia quelcom amagat, entre les glans i les fulles ovalades. Dirigí la mirada vers la mare lloba. Ah, si tu poguessis parlar! Un pensament se li ficà ben endins de la matèria grisa. I si l'utilitzés per a resoldre l'enigma? Però no. Com fer-ho? És impossible. Un llop ha nascut per viure en llibertat. Impossible. Impossible...

Al fons de tot del calaix més dissimulat de la taula del consultori, el peus-a-terra de don Bartomeu guardava la seva única temptació. Plató ho va dir: no convé deixar entrar els poetes a la polis, però una miqueta de vi de tant en tant no fa cap mal, i el metge agafà la seva vella antologia poètica. L'obrí a l'atzar. Mai no havia cercat un poema en concret, però, per alguna misteriosa raó -i que ningú no pensi que don Bartomeu cregués en la Providència o en res sobrenatural, que no és això- sempre trobava en la pàgina oberta davant seu quelcom que l'ajudava en la dificultat. A veure, a veure... Vejam què ens diu... Sembla que es titula Rèquiem?

Tenyiu de negre el vers
Doneu la volta a la vesprada
Que el vostre pa sigui el desert
en un camí sense tornada

Cobriu de roig el seny
Del mateix roig que un ocell avui moria
assassinat entre una xarxa
de pètals afilats

El poeta ha abandonat el romanç
que mantenia la mort al seu costat
i abans d'anar-se'n, cridava:

Podeu fer còctels d'odi i ira
que el ressentiment no podrà podrir el meu cor
i si moro em renaixerà la poesia

I va veure el nom del poeta, i els ulls se li van ennubolar. Va tornar a llegir lentament el nom del mort, vull dir de l'artista: Valentí Furió, mestre mut de professió.

el jurament hipocràtic

Ningú no l'havia vist d'ençà que se n'havia anat del poble amb sa mare, na Beatriu, fugint del terror, quan només era un nin petit, però tothom, en veure'l, sabia qui era: el fill del mestre mut. Era la seva viva imatge, un retrat quasi perfecte del seu pare.
Havien estat uns anys difícils, sempre fugint, amagant-se, amb una mare amb el cor ferit per la pèrdua insuperable del seu estimat, però que havia sabut treure endavant el seu fill, en Joan, l'únic que li havia quedat fruit d'aquell matrimoni. Bé, l'únic bo, perquè malauradament també li havien quedat moltes nits senceres d'insomni pensant en el tràgic final d'en Valentí, el record del qual sempre conservà intacte. Recordava la seva mirada neta, transparent, i les seves mans suaus, i el seu parlar savi i tendre alhora. Quan aclucava els ulls encara el podia sentir. No havia estimat ningú mai més. Ningú, llevat del seu fill. El va educar de la millor manera que sabé, i a força de treballar dotze hores al dia, va aconseguir pagar-li estudis, perquè era conscient que el nin havia heretat la capacitat del pare per les lletres. No volia que en Joan sabés quin final havia tengut el seu pare, per no sembrar la llavor de l'odi, amb la por de perdre'l també a ell. Però davant la insistència de les preguntes d'en Joan, va considerar que tenia dret a saber-ho, i per això quan aquest va complir setze anys el va fer seure a la seva vora i li va contar el que fins llavors havia guardat en secret. La confessió no va fer més que confirmar les sospites d'en Joan.
Tot i això, na Beatriu no sabia qui eren els assassins d'en Valentí, i li demanà a en Joan que no intentàs cercar-los, que no es fes notar, i que no tornàs mai a Porreres. "No et signifiquis mai, fill meu" –li digué, suplicant, en un intent per evitar què en Joan remogués el passat i pogués acabar malament-.
En Joan adorava sa mare i l'admirava pel valor i la fortalesa que havia mostrat sempre, tot i ser conscient del dolor que arrossegava al cor. Per això, mentre ella va viure va respectar la seva voluntat, no volia que patís més per culpa seva. Va ser després de la mort de sa mare, que en Joan va agafar el cotxe i es dirigí al poble, decidit a trobar els assassins del seu pare. No cercava venjança, ni sabia exactament què volia, només sabia que volia conèixer més detalls d'aquell obscur afer que havia acabat prematura i brutalment amb la vida del seu pare.
En realitat, al poble hi havia una llegenda sobre la seva mort, però ningú sabia exactament qui n'era responsable. Ningú, llevat de don Bartomeu.
L'assassí era pacient seu, i des de feia anys vivia en un estat permanent de nervis, de por, d'insomni, i ja no hi valien pastilles. Un dia, ofegat per la desesperació, li va confessar l'origen del seu desfici, sabent que el jurament hipocràtic del doctor el protegia de ser delatat, perquè tot i que el crim ja havia prescrit davant de la Llei –havien passat més de vint anys-, tenia una por insuperable a ser descobert i venjat. Temia fins i tot de la seva pròpia ombra.
Don Bartomeu estava obligat a guardar el secret. I precisament estava donant voltes a aquesta qüestió, quan li va semblar sentir que algú entrava a ca seva, era en Bernat, qui, aprofitant-se vel veïnatge del metge, li duia una lloba amb una pota ferida.
En un primer moment, don Bartomeu anava a enviar-lo a cal manescal, però abans de parlar s'ho va pensar millor i va accedir a fer la cura. Era senzill, i ho va enllestir en un instant.

- Quan el manescal ho sàpiga! –va exclamar don Bartomeu, amb cara de burleta, ja que entre ells hi havia un vell contenciós. Tot venia perquè en Damià -el manescal- li deia al metge que era molt més difícil fer de manescal, era precís conèixer molt millor l'ofici que els metges, perquè els animals no podien dir què ni on els feia mal, ni com es trobaven, ni res. Naturalment, això posava de mal humor el metge, però aquest sempre callava, prudent, davant la fanfarroneria del manescal.

En Raül es posa en marxa

En tornar a casa, venint de l'hospital, la Mercè tenia molt mal de peu, de fet li havien immobilitzat i li havien dit que no el poses a terra en quinze dies. Caldria fer repòs.

Raül anava enraonant de com havia estat casual que ell estigués al bosc aquella tarda, no li tocava treballar però substituïa un company que per gripòs havia hagut de restar a casa.

En canvi la Mercè anava pensant com s'ho faria ara que la noia de fer feines havia tornat a Romania a causa de la mort del pare. Amb el Carles no hi podia comptar i els fills durant la setmana eren sempre a Barcelona on tenien la feina.

Raül es va oferir a visitar-la i fer-li algun petit encàrrec si li feia falta. En un principi ella va dir que no, però se'l veia tan sincer que va acabar dient-li que l'esperava l'endemà ni que fos per només anar a comprar el pa.

I així ho va fer l'endemà va fer cap a casa la Mercè

I va ser aleshores que Raül li va explicar:

-Tot el poble en va ple, diuen que han vist el fill del mestre mut.

-No pot ser, no gosaria mai tornar.

-Que si Mercè, que en parlen per tot arreu.

-Ja seria ben estrany.

-Jo sóc foraster i no en sé ben bé res, però tothom ho comenta

-Jo només sé el que he sentir explicar al meu pare que anava a la seva classe.

-Qui era en realitat?

-Algú que va deixar una bona petjada al poble i si ara torna el seu fill serà per remoure molta consciencia.

-Creus que hi ha algú interessat en callar la història.

-Més d'un segurament.

Era massa, la joventut de Raül no podia quedar indiferent a una història com aquesta i en sortir de casa la Mercè, va córrer a buscar el seu amic historiador que treballava d'arxiver a l'arxiu municipal.

Doble dos

Doble dos

(El veí de dalt)

—Doblo dosos! —va fer, decidit, el doctor mentre es mirava la seva parella de joc.

—Ja m’ha fomut, aquest —va rondinar en Roc. I va fer el dos tocs característics damunt la taula de marbre indicant que passava la tanda.

—Doncs jo també —va sentenciar en Bernat, capcot.

—Coi! Si me’ls havies ensenyat abans i ara no en duus! —va rondinar don Bartomeu.

—Sóc jo qui té el sis-dos! —va saltar ràpid en Xavi, mentre donava un cop de colze al doctor I faig capi! —va afegir, cofoi.

—Un altre cop ens l’han ben fotut aquest dos! —es va lamentar don Bartomeu. Ja portem tres rondes pagant, noi. O espavilem o aquesta tarda ens desplomen vius!

—Ho sento. No estic fi avui —va excusar-se en Bernat. Crec que haureu de canviar de parella de joc

—Ja veig que avui no estàs fi, en les veuen venir per tots cantons aquests. Però això de canviar de parella no ho diràs amb segones...?— va fer picant-li l’ullet.

En Bernat no va tenir temps de respondre-li. En Xavi cridava el cambrer.

—Jofre! —va fer alçant la cop de conyac. Dues més per aquest —senyalant en Roc —i per mi. Apunta-la als nostres amics.

—Estic neguitós. El canvi de casa, a la feina cada dia demanen més resultats, tinc la dona entravessada amb això del divorci, i a sobre, l’animal aquell a casa!...—va fer en Bernat, desviant la conversa i començant a remenar les vint-i-vuit fitxes damunt la taula. Surts tu, oi, ara, Roc?

—Què li passa al cadell de llop? —va demanar en Xavi mentre agafava les seves set fitxes.

—Vaja enrenou! —va dir, fastiguejat.—He decidit treure-me’l de sobre. Conec el veterinari del zoo de Barcelona i m’ha dit que estem sonats de quedar-nos aquests cadells, Roc. Més val que li duguem a ell o els tornem amb la mare...- i mirant en Roc. Va posa. Et toca

—Però si ja fa dues setmanes que no veiem la lloba aquella! —va exclamar en Roc mentre treia el doble sis.

—I a més, no es creu que siguin llops. És impossible. Fa anys que no hi ha llops al país. El meu amic diu que deuen ser una raça de gos creuat...

—Ho saben les teves filles, això que te’n vols desfer? —va intervenir en Xavi.

—La Joana et muntarà un sidral...—va afegir en Bertomeu mentre posava el sis-tres.

—No. No els ho he dit. Em toquen la setmana entrant. O hauré de fer abans. —i va reblar. —Fets consumats, tu. Ja s’ho trobaran.

—Ja fa un mes que el tens i potser ara és massa tard —va aventurar en Bartomeu. Jo mateix, si l’abandones, et denuncio.

—Jo no he dit res d’abandonar l’animal. He dit de donar-lo...

—Per si de cas...Ull viu, que aquest t’ha posat el tres-cinc! —va fer seriós, don Bartomeu.

—I què en saps del fill del mestre mut aquell? —va dir en Xavi a qui li agradava de posar neguitós l’adversari quan li tocava moure.

—Hosti, si! No tinc prou maldecaps i a sobre això! Que he sentit dir que vol tornar a casa meva. Es veu que hi vivia de petit, abans la guerra. Vostè en sap res, Bartomeu? –li demanava, mentre es doblava a cincs.

—Això aquest, que és qui te la va llogar, no? Deu tenir els papers en regla..., no?

—I tant! Què es pensa? Que a la meva agència venem o lloguem pisos pastera, com als romanesos aquells? —va arrufar el nas en Xavi.

—No home no. Era per si tornava reclamant drets...

—Potser els té —va fer en Roc mentre treia el sis-dos.

—Ja, però jo encara l’espero.

—És això el que et neguiteja? —va fer en Bartomeu, mentre posava el dos-pito.

—Diuen que ha estat a la Fonda del Nando; i a l’Hotel del Marçal. Fins i tot l’han vist de putes a ca la Verònica.

—L’Aina, la xiqueta que estudia farmàcia, la de can Patolla ... sabeu? n’està ben neguitosa, la pobra —va afegir el doctor. Vigila, noim que et ve amb pitos aquest!

—Diu que el va veure una nit que era camí del bosc, oi? —va fer en Roc mentre col.locava el pito doble.

—Li va fer res? —demanava en Bernat, posat el pito-tres.

—No. Senzillament era allí, rera unes bardisses i va sortir corrents.

—Doncs ja fa temps d’això i encara l’espero.

—Altra gent que va conèixer el seu pare diuen que són iguals: el mateix posat, el mateix caminar,...I tu —va dir mirant en Roc— mira que poso —senyalant el tres doble.

—Joan oi, es deia? —va demanar en Bernat fent girar una fitxa entre els dits, segur que la posava a la següent tanda.

Mentre estaven van entrar la Mireia, la dona d’en Xavier acompanyada de la Júlia. Se’ls van atansar.

—Hola! —va fer les nouvingudes a l’uníson.

—Hola, amor —va fer en Xavi. Com va?

—Bona tarda, don Bartomeu i companyia —va repondre la Mireia. I va afegir adreçant-se al seu marit. —Bé. Què? Acabem? —va demanar mentre li donava un petó tímid als llavis

—Ja? No havíem quedat a les set? —va començar a protestar tímidament

—Sí, perpo després la carretera es posa fatal i encara arribarem a la sessió de les vui! Els nens ja són a casa i els deixat el sopar llest.

—Ei! Si la et dona et reclama, no et pots despistar. Si són dues, vas llest! —va fer en Roc. mofeta.

—Ei! Que jo no el reclamo, res, eh?. Me l’he trobada aquí a la cantonada. No els acompanyo pas!

—Ja...

—Tu rai, que estàs lliure i pots anar al cine quan vols. Nosaltres, amb els nens hem de fer muntatges! —va respondre-li en Xavi.

—Lliure, aquest? —va sortir al pas en Bernat— No, no sé, no sé... Que diria l’Eulàlia, eh?

—Qui és aquesta Eulàlia, noi? —va demanar-li en Xavi mentre es posava la jaqueta.

—Res deixa’l. Vigila tu no surtis escaldat.

—Senyors, i si ho deixem aquí? —i adreçant-se a les nouvingudes. Senyores, gràcies per venir i endur-se’n aquest parell. M’han salvat la vida. Avui ja no em quedava xavalla per pagar més rondes. Que tinguin una bona vesprada.

I aixecant-se lentament va anar a la barra a pagar el deute i recollir el barret i americana.

—Ei! Que la meitat és meva! —va protestar en Bernat. Deixi que...

—Calla. Avui pago jo. I espero que vinguis més eixerit dissabte que ve. Ja et deixaré pagar aleshores, si de cas...

— Nosaltres dos també ens anem —va fer en Xavi agafant la Mireia del braç. Adeu, nois. Don Bartomeu,... Júlia.

— Adéu

— Jo vaig a veure si m’agafa el barber —va fer, com excusa, en Roc, sabent que en Bernat i la Júlia frisaven per quedar-se sols.

—Sec o anem? —va demanar, en quedar-se sols, la Júlia, amb un posar seriós.

—Anem, anem...—va fer alçant-se en Bernat.

En ser fora al carrer van dirigir-se cap a casa d’ell, uns metres més enllà. Caminaven en silenci.

—Bernat, hem de parlar... —va començar la Júlia. —Per això et buscava.

—Ui! Has dit la frase maleïda...Quina n’he fet ara?

—Res. Precisament és això: no has fet res. Res de res.

—Doncs a mi em sembla que no paro de fer-te coses...

—No vull dir això. Ja m’entens...

Havien arribat davant la porta de casa d’en Bernat.

—Puges?

—No —sense poder mirar–lo als ulls. —Mira, avui torna en Carles. Li vull parlar d’això nostre.... Volia que ho sabessis abans per si creus que li he de fer saber res d’especial...

—És el teu home...no tinc res a dir.

—I tu el meu amant...! No et fot!—afegí molesta. Com us acovardiu els homes quan us interessa!

—I tu ets la meva, d’amant. No crec que jo t’hagi obligat a res...

—D’acord. Però em sembla que m’estàs fent obrir els ulls.

—T’aprofites de mi...?

—No. O si...No sé. —agafant-li el palmell de la mà. En el fons, necessitava un revulsiu a la meva vida i tu has vingut al moment just —i mentre li deia, li acaronava el braç.

—Doncs el que deia...sóc un pretext —li respongué, mentre li enretirava dolçament la mà. Ens poden veure... sí però...

—No m’ho facis més difícil. Fem un clau de tant en tant. Riem. Xerrem, sortim i per ara, és tot.

—Fem molts claus. Riem molt, Follem de puta mare i tu no vols que sigui res més.

—Em sembla que ja comencen a parlar-ne tot el poble d’això nostre. Has vist les bromes d’en Roc? I com ens mirava el Bartomeu quan he entrat?.

—Ho saben, segur. Jo no he dit res. Però ja t’ho podies imaginar tot això...

—Per això vull parlar amb en Carles, abans que ho sàpiga per algú altre...

De dins estant se sentí un udol llarg i profund.

—I aquest soroll?

—El coi de la Tuca, la lloba petita. Quan m’olora, udola així...Me l’he de treure del damunt com sigui.

—Vaja. No sóc l’única cosa que et vols treure de sobre. És un consol.

—Ets injusta amb mi. Jo t’estimo, Júlia. Encara que no ho creguis.

—Ja. Diràs que tots aquest anys has pensat en mi i tot allò de...

—No. No ho diré perquè no és cert, Però el que ens està passant m’agrada i no vull deixar-ho morir de cop, així...

—Així com?

—Com...com...no sé. Com sembla que vulguis...

—Ja... Mira, me’n vaig. En Carles deu estar a punt d’arribar.

—I la Marta?

—És a casa l’Aina, li fa de cangur. Dormirà allí.

—Així tindreu tota la nit els dos per...

—Per...? Follar, vols dir? Que estàs gelós? —li pregunta mentre li posa un dit al pit.

—No —va fer, sec.

—Sí! No ho neguis! —somrient, sentint-se triomfant—Aquest posat et traeix...! Estàs gelós!

—Ets dolenta...ho veus?

—Totes les dones tenim un punt de malícia. No ho sabies?

—Queda’t una estona més —li demana, de sobte, mentre li prem la cintura amb ambdues mans.

Ella li respon amb un silenci llarg, dubitatiu; mentre mira a terra i va fent semicercles amb la punta d’una sabata. De cop, demana:

—Recordes la pel.licula?

—Quina?

—“Menteix.-me. Digues que m’estimes encara que no sigui cert”.

—T’estimo —respon ell.

—“Diga’m que tot aquest temps que has estat fora, has pensat en mi.”

—Tot aquest temps que he estat fora, he pensat en tu.

—“Gràcies. Moltes gràcies”

—Johny Guitar, de Howard Hawks. La vam veure plegats al Maldà. Ho recordo. Però era ell qui li deia això a ella.

—Vas dir que m’ho diries si algun dia ho deixàvem... Ara m’ha vingut a la memòria. De cop i volta.

—....

—....

—Júlia...

—Sí?

—Menteix.me...

—T’estimo...

I traspassaren la porta. I ja no va caldre més mots ni més preguntes. Un udol trist els acompanyava mentre els seus cossos cavalcaven ran de paret, cap a un temps que ja no buscava mentides ni respostes.

Mestre "mut"

Valentí Furió mai arribà a entendre perquè el motiu de la seua feina, mestre de la república, tingué que portar, per afegitó, la seua ruïna. De caràcter bonhomiós i conversa interessant, impartia les seues classes amb certa solemnitat sacerdotal. Tant era així que, quan s’hi trobava al bell mig d’una de les seues exposicions verbals, aturava el més mínim intent d’interrupció o de distracció cridant ràpidament: mut!, per refer el silenci i no perdre el fil del que deia, el que li valgué el malnom de “mestre mut” amb el que se’l coneixia al poble. Malgrat que mai no va agafar compromís amb altres principis que la llibertat de pensament i el delit per la ciència, es conreà l’enemistat de certa gent, els ben pagats de l’amo i cacic del poble, a la que sempre els treia raó i els deixava a l’altura del betum amb les seues contundents rèpliques. Una vida que completava amb una plàcida existència en la casa, d’estil modernista, del carrer estret del poble, amb la seua dona i el seu fill.

Però els escamots que s’hi formaren acabada la Guerra Civil l’assenyalaren ben prompte i fou acusat de roig i descregut. Malgrat els precs de la gent que el coneixia bé i sabia que aquell lliurepensador era més bo que el pa, un matí humit i boirós el portaren a empentes i cops de fusell fins el mur que envolta el cementiri on, després de la benedicció del mossèn, el cosiren a trets per a després reballar-lo en un clot. A ell i una dotzena més dels que anomenaren traïdors. Així i tot eren no pocs els qui pensaven que, rere aquella aparença de justícia política, hi havia una terrible enveja. De fet la casa de Valentí Furió acabà formant part del patrimoni d’un conegut falangista a qui tothom dóna com a responsable directe de la fi del pobre mestre. La dona i el fill de curta edat foren foragitats del poble, amb una mà davant i l’altra darrere, la mateixa nit de l’afusellament. La por, principalment, feu que ningú no els donà l’auxili que per caritat mereixien. Ningú no va saber mai on anaren a parar ni que fou de les seues vides. Ningú fins que el Josep Maria, per boca del seu empleat a la gasolinera, s’assabentà, esbalaït, que el fill de mestre mut havia tornat al poble. I segons ell mateix havia dit, tornava a per allò que era seu.

Trets al bosc

Li agradava sortir a passejar cap al tard, abans que es fes fosc. I aquell dia, la Júlia necessitava airejar les idees i posar en ordre els esdeveniments dels últims dies. La trobada amb en Bernat, l'aparició d'un home misteriós, la possible tornada del fill del mestre mut, la innauguració i els projectes professionales, en Carles,... Potser els sorolls del bosc aconseguirien que hi veiés un xic més clar.

Caminava dins els seus pensaments sense adonar-se'n que algú se li acostava per davant. Aquell capvespre havia decidit fondre's amb les ombres del bosc i les cançons que la transportaven a altres móns fantàstics. Quan alçà la mirada i s'espantà de la seva pròpia ombra i de la figura que s'aixecava davant seu... Poc a poc, en el transcurs d'un segon, la seva mirada s'enfocà i distingí la Júlia. Les dues, al veure l'ensurt reflexat en els ulls de l'altra, es van posar a riure, descarregant d'aquesta manera tota la tensió que havia electritzat l'ambient. Tenien la sensibilitat a flor de pell.

Van seguir caminant, conversant sobre les diferents anècdotes que omplien les seves vides, obviant els detalls més íntims, però sincerant-se i deixant la porta oberta per foragitar les seves pors més profundes.

De sobte sentiren un parell de sorolls estridents, com dos cops secs i metàl·lics, com dos trets, no gaire lluny d'allà on eren. Amagades entre uns arbustos, intentaren captar amb la mirada qualsevol moviment per entendre d'on sortien els sorolls. I de sobte, el córrer d'una persona, l'udol d'un animal ferit, i una ombra que es movia davant d'elles, allunyant-se.

- Déu meu... Si és ell! En Joan!
- Aina, què dius tu ara! Què hi ha de fer al bosc el fill del mestre mut...!

I amb un fil de veu, l'Aina xiuxiuejà:

- No Júlia, no... El fill no. Ell mateix...
- Però Aina, saps molt bé que no pot ser, que... Potser les ombres, potser la falta de llum,...
- Pot ser, però l'altre dia també em va semblar veure'ls i ara... No ho sé, potser veig visions.

Quan ja no sentiren les passes a prop es van aixecar. Es disposaven a desfer el camí quan tornaren a sentir aquell crit, un udol que es fonia amb la nit, que suplicava ajuda. La veieren estirada al terra, intentant netejar-se una ferida de bala de la pota dreta, patint, cridant, plorant,... Es van acostar a la mare lloba i ella es deixà agafar, dòcil o colpida pel dolor incessant. Potser el doctor Bartomeu podria fer-hi alguna cosa.