el jurament hipocràtic

Ningú no l'havia vist d'ençà que se n'havia anat del poble amb sa mare, na Beatriu, fugint del terror, quan només era un nin petit, però tothom, en veure'l, sabia qui era: el fill del mestre mut. Era la seva viva imatge, un retrat quasi perfecte del seu pare.
Havien estat uns anys difícils, sempre fugint, amagant-se, amb una mare amb el cor ferit per la pèrdua insuperable del seu estimat, però que havia sabut treure endavant el seu fill, en Joan, l'únic que li havia quedat fruit d'aquell matrimoni. Bé, l'únic bo, perquè malauradament també li havien quedat moltes nits senceres d'insomni pensant en el tràgic final d'en Valentí, el record del qual sempre conservà intacte. Recordava la seva mirada neta, transparent, i les seves mans suaus, i el seu parlar savi i tendre alhora. Quan aclucava els ulls encara el podia sentir. No havia estimat ningú mai més. Ningú, llevat del seu fill. El va educar de la millor manera que sabé, i a força de treballar dotze hores al dia, va aconseguir pagar-li estudis, perquè era conscient que el nin havia heretat la capacitat del pare per les lletres. No volia que en Joan sabés quin final havia tengut el seu pare, per no sembrar la llavor de l'odi, amb la por de perdre'l també a ell. Però davant la insistència de les preguntes d'en Joan, va considerar que tenia dret a saber-ho, i per això quan aquest va complir setze anys el va fer seure a la seva vora i li va contar el que fins llavors havia guardat en secret. La confessió no va fer més que confirmar les sospites d'en Joan.
Tot i això, na Beatriu no sabia qui eren els assassins d'en Valentí, i li demanà a en Joan que no intentàs cercar-los, que no es fes notar, i que no tornàs mai a Porreres. "No et signifiquis mai, fill meu" –li digué, suplicant, en un intent per evitar què en Joan remogués el passat i pogués acabar malament-.
En Joan adorava sa mare i l'admirava pel valor i la fortalesa que havia mostrat sempre, tot i ser conscient del dolor que arrossegava al cor. Per això, mentre ella va viure va respectar la seva voluntat, no volia que patís més per culpa seva. Va ser després de la mort de sa mare, que en Joan va agafar el cotxe i es dirigí al poble, decidit a trobar els assassins del seu pare. No cercava venjança, ni sabia exactament què volia, només sabia que volia conèixer més detalls d'aquell obscur afer que havia acabat prematura i brutalment amb la vida del seu pare.
En realitat, al poble hi havia una llegenda sobre la seva mort, però ningú sabia exactament qui n'era responsable. Ningú, llevat de don Bartomeu.
L'assassí era pacient seu, i des de feia anys vivia en un estat permanent de nervis, de por, d'insomni, i ja no hi valien pastilles. Un dia, ofegat per la desesperació, li va confessar l'origen del seu desfici, sabent que el jurament hipocràtic del doctor el protegia de ser delatat, perquè tot i que el crim ja havia prescrit davant de la Llei –havien passat més de vint anys-, tenia una por insuperable a ser descobert i venjat. Temia fins i tot de la seva pròpia ombra.
Don Bartomeu estava obligat a guardar el secret. I precisament estava donant voltes a aquesta qüestió, quan li va semblar sentir que algú entrava a ca seva, era en Bernat, qui, aprofitant-se vel veïnatge del metge, li duia una lloba amb una pota ferida.
En un primer moment, don Bartomeu anava a enviar-lo a cal manescal, però abans de parlar s'ho va pensar millor i va accedir a fer la cura. Era senzill, i ho va enllestir en un instant.

- Quan el manescal ho sàpiga! –va exclamar don Bartomeu, amb cara de burleta, ja que entre ells hi havia un vell contenciós. Tot venia perquè en Damià -el manescal- li deia al metge que era molt més difícil fer de manescal, era precís conèixer molt millor l'ofici que els metges, perquè els animals no podien dir què ni on els feia mal, ni com es trobaven, ni res. Naturalment, això posava de mal humor el metge, però aquest sempre callava, prudent, davant la fanfarroneria del manescal.