dilluns, 4 de febrer de 2008

El poeta

Don Bartomeu somrigué. La Júlia i l'Aina feia una bona estona que se n'havien anat, i ell s'havia quedat amb la lloba, la qual encara necessitava molta atenció i un parell d'injeccions. Per sort, la ferida no era greu. Més aviat al contrari, el perill consistia en els cadells. Què farien, ara, privats de la mare? Perquè alguns veïns se n'encarregaven, però... una mare ferida pot fer embogir qualsevol. O és que us crèieu que només els humans tenen sentiments? A més, per a folls, aquests que veuen l'esperit d'en Valentí vagant pel bosc... Entre això, no sé quines històries de gavardines, i la lloba, o es convertia ell també en inventor de somnis, o se n'anava a la rourera d'ermità... Perquè don Bartomeu era home de ciència, realista, i no podia creure's qualsevol cosa. Només faltaria, ara! Imagina't si s'hagués empassat allò de... No!, però ara era diferent... Aquest cop, hi havia quelcom amagat, entre les glans i les fulles ovalades. Dirigí la mirada vers la mare lloba. Ah, si tu poguessis parlar! Un pensament se li ficà ben endins de la matèria grisa. I si l'utilitzés per a resoldre l'enigma? Però no. Com fer-ho? És impossible. Un llop ha nascut per viure en llibertat. Impossible. Impossible...

Al fons de tot del calaix més dissimulat de la taula del consultori, el peus-a-terra de don Bartomeu guardava la seva única temptació. Plató ho va dir: no convé deixar entrar els poetes a la polis, però una miqueta de vi de tant en tant no fa cap mal, i el metge agafà la seva vella antologia poètica. L'obrí a l'atzar. Mai no havia cercat un poema en concret, però, per alguna misteriosa raó -i que ningú no pensi que don Bartomeu cregués en la Providència o en res sobrenatural, que no és això- sempre trobava en la pàgina oberta davant seu quelcom que l'ajudava en la dificultat. A veure, a veure... Vejam què ens diu... Sembla que es titula Rèquiem?

Tenyiu de negre el vers
Doneu la volta a la vesprada
Que el vostre pa sigui el desert
en un camí sense tornada

Cobriu de roig el seny
Del mateix roig que un ocell avui moria
assassinat entre una xarxa
de pètals afilats

El poeta ha abandonat el romanç
que mantenia la mort al seu costat
i abans d'anar-se'n, cridava:

Podeu fer còctels d'odi i ira
que el ressentiment no podrà podrir el meu cor
i si moro em renaixerà la poesia

I va veure el nom del poeta, i els ulls se li van ennubolar. Va tornar a llegir lentament el nom del mort, vull dir de l'artista: Valentí Furió, mestre mut de professió.

5 comentaris:

  1. El mestre mut, poeta. Bona idea. Com pot la lloba ajudar a descobrir els misteris. UF! quin repte per demà.

    ResponElimina
  2. Però qui li duu la lloba ferida a Don Bartomeu era en Bernat, oi? No el Roc i l'Helena...

    ResponElimina
  3. Ara que ho dius veí, m'havia passa t per alt en llegir-ho el priemr cop, però jo diria que en el Capítol Trets al bosc de la Carme Fortià, les que portaven la lloba a Don Bartomeu éren la Júlia i l'Aina, que es trobaven casualment al bosc i la veien ferida.

    Ostres! que ens falta una rellagidam general.

    ResponElimina
  4. Rellegit i canviat, sense el permís de l'Ignacio... Però em sembla així, encara que després se la queda en Roc, (suposo que Don Bartomeu no se la vol quedar) per la convalescència, i perquè així es fa l'interessant amb l'Elena que li fan gràcia els llops. I en Bernat estava fart de la petita, no es quedarà pas la grossa. Oi?

    ResponElimina
  5. A vegades ja ens passa ja això de tenir una mica d'incongruències!

    Sabeu què em venen ganes de fer? Deixar tots els relats junts, "de baix a dalt" imprmir-los i donar-los a algú perquè els llegeixi! Crec que està quedant una història fabulosa!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons