dimarts, 5 de febrer de 2008

L'Emilià de can Ratera

- Què, Roc, ja t'has convençut que ha tornat el fill del mestre mut?
- Sí, noia, tens raó tohom n'està ben convençut, i a mi em costa de creure.
- Però si la gent l'ha vist, Roc.
- Sí i l'Aina, ha vist el mestre mut en persona.
- Diu que són clavats!
- I ella com ho sap si encara no havia nascut quan va passar tot?
- Els pares de l'Aina, tenen tot un arxiu de fotos antigues, de revistes locals que es feien aquí entre la gent del poble. I l'ha vist en foto moltes vegades.
- I allà al bosc, t'han explicat el que va veure?
- Allà al bosc li va semblar veure el mestre mut, pero devia ser el seu fill. Però després diu que creuen que hi havia una altra persona, que no saben qui és, però que l'empaitava i aquest altre és el que va disparar els trets.
- Ja saps que tinc la lloba gran? I de les dues cries una se la va quedar en Bernat i l'altra jo, aquesta lloba no podia alimentar-los i menys ferida.
- I què fa, a casa teva, la lloba?
- Descansa, no pot fer altra cosa, encara no està bé. Vine entra... Quin dia podràs tornar a casa?
- Roc, ens haurem de conformar amb estonetes. No puc quedar-me tota la nit si tinc la nena i el marit a casa. Entro a veure la lloba.
- Doncs ja podem començar a veure d'on traiem les estonetes, em moro de ganes de tornar a estar amb tu.
- Jo també, la veritat és que va ser per a mi, Roc, un moment molt feliç, i de descobriment de moltes coses.
- No sé si em conformaré amb estonetes, ja començo a pensar que voldria estar sempre amb tu. - Roc, això va quedar clar des del primer dia.
- Sí, si ja ho sé! Però no puc pas evitar de sentir el que sento per tu i de desitjar-ho.
- Em sap greu, jo també tinc ganes d'estar amb tu, però ja sé que per a tu és més difícil perquè estàs sol. Jo tinc la meva família. Deixem-ho, estar?
- No, no prefereixo això que res. T'estimo Elena.
- Jo també t'estimo Roc.

Van sortir al pati a veure la lloba tot deixant la porta oberta del carrer, tot de cop mentre pel carrer passava l'Emilià de can Ratera, la lloba va començar a cridar com una boja i a ensenyar les dents mentre corria coixejant cap al carrer. En Roc la va agafar a temps que no se li tirés a sobre de l'Emilià.

- Però què li ha agafat a aquest gos? - crida l'Emilià - Que no veieu que això és un perill?

En Roc i l'Elena es van quedar blancs per l'ensurt i pel que els passava pel cap a tots dos. En Roc va dir:

- No és un gos és una lloba ferida que vam trobar al bosc.

L'Emilià, va obrir uns ulls esbatanats, se li van desdibuixar les faccions a la cara. I va marxar més de pressa del que fora normal to dient:

- Una lloba ferida al bosc? Quina ximpleria...

El doctor Bartomeu, va mirar per la finestra de la seva consulta quan va sentir el roncs amenaçadors de la lloba i va veure, a qui amenaçava i va saber que tot lligava. Que després de tants anys el fill del mestre mut encara corria perill que es repetís la història de son pare.

1 comentari:

  1. L'Emilià de Can Ratera... aquest crec que deu ser un personatge clau que ens faltava descobrir! Això es posa interessatn!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons