Sort de Cala lluna...

Segueixo a la Cèlia...

Sense lluna

tot és foscor,

el poema perd

la flama, sort

que la metàfora

sempre té foc...

onatge

TANKA ESTELADA

 Fot. Cèlia (Pas del bou)

Cercant records
esguardo el calendari,
mirant estels
m'estremeixo amb les carícies
d'una ombra sense lluna.

On són...?

Intent de seguir a l’Assumpta.

Tan enrere

ens queden els records

i les carícies, i els pètals

de la flor dels

teus llavis?

De vegades busco,

i del calendari només

en trobo el clau

rovellat a la paret...

onatge

Als estels del temps...

Als estels del temps m'encomano

quan entro dins les velles fulles del calendari

dies, mesos i anys esgrogueïts

fins arribar al moment que busco,

tan enrere...

MIXTURES

Sabré viure ho sé i m'enfilo damunt d'una onada.
Amb penúries incomptables repenso l'ocàs
acompanyada d'un equip fúnebre i la meva pròpia
angúnia ....mixtures de mots i fils de lluna que cusen l'enfilall.
Als estels del temps m'encomano i els prego finals
que no siguin de dol sinó d'alegria itinerant.
Tiro els daus i surt un sis: mitja dotzena de mixtures.

Ocàs repensat

Cregué que no era per ell

Tornà premi i corona

Encetà una senda segona

Ara, discret, en segona pell.

Si l'alè

Sabré com viure

si veig de nit encenalls

amb fils roigs brillants,

si els dies neixen clars

i m'escriuen mots avesats

a les planes del gran llibre.

Sabré com viure

si l'alè m'empeny

a volar ben lliure...

Fúnebre

Reclama el premi
De la victòria muda.
Sabré com viure
Amb les flors de l'autumne
Omplint-me la corona.


d.

EQUIP

Guanyar, perdre
por i ràbia
victòria, derrota.
Tot penjant d'un fil,
l'últim segon,
l'instant decisori.

Pròpia angúnia

Suspeses en la teranyina
De la inexactitud, les hores
Són el pèndol que endevina
El ritme del meu batec.

I reconec l'agonia, la pròpia
Angúnia de retenir dins meu
L'instant feliç que, breu,
Existeix i dubta constantment.

No sé quan claregen les meves nits...


d.

ALS ESTELS DEL TEMPS.... foto gooogle imatges

3 – 7 – 10

5.- Als estels del temps

- capets d’agulles enceses,

lluernes en la nit fosca

de riu i canyes quietes –

me’ls miro amb recança.

Als estels del temps,

- actes emmarcats al cel,

ullets brillants

de nins en jocs nocturns –

me’ls miro amb cobdícia.

Voldria que em diguessin

si son molt lluny per anar-hi

- sembla que els cullo amb els dits -.

...................

Em deixen el record

de sa mirada viva

com lletres de Pau

sospeses en la teranyina

d’uns actes que no tornen

Penúries

Hi ha miralls que reflecteixin les pors?
O potser el temor de trobar el reflex
D'aquestes debilitats em deixa perplex
I em cega mentre sóc al seu davant?

Lluito contra el món, fona envers el gegant
Que sé que no venceré, perquè és massa complex
Cercar la sortida del laberint entre metecs
Jorns que compliquen la vida sense redós.

Lluernes en la nit fosca, en la meva ànima
Que resta estàtica enmig de l'esforç exànime
De viure contracorrent en la boscúria aliena.

Galernes que embraveixen la mar per on sura
El llagut de la solitud; l'escullera futura
S'allunya, i el dol encunya les monedes de la pena.


d.

Por i ràbia

Em sustenta la por,

em sustenta la ràbia

en veure la coïssor

que fa plànyer sense rubor

els captius de la misèria.

Es desfan en plors,

arrepleguen la sarna,

s'aixopluguen sota cartrons

retolats amb el luxe de teles de plasma.

Em sustenta la por,

em sustenta la ràbia.

Por de que sigui un mirall,

ràbia per què m'és igual.

Herència estàtica

La febre passarà. Aquesta ha estat la promesa
Del nou dia. I, calladament, hereto la terra
Que ha d'acollir-me en el vagareig cap a enlloc.

Solco la pell, la pretesa ofrena de la tristesa
Que m'aterra lentament. I sóc desferra que erra
En cada acció pensada, que es glaça amb el foc.

Sortiré, enmig del pleniluni de la buidor,
Cap a indrets delitosos d'aquesta carronya
Que em sustenta, aquests membres ja lassos
Que no saben retornar a llur punt d'origen.

I, abocat a la finestra de la màxima foscor,
Sabré que el darrer pensament tindrà la vergonya
Extrema de no haver parlat abans dels fracassos,
Que s'acumularà perquè viure esdevingui vertigen.


d.

I ELS LLAVIS RESTEN CLOSOS

( en herència d'una demència deomisitransitòria )

I resten closos els llavis
a desgrat de la suma
de les teves visions d'insomni,
lassos els membres xarucs d'un cos,
transitòries demències que t'empaiten
quan la nit cau com un pes mort....
Ara és avui quan ahir no ho era.
Demà no serà mai demà ....tornarà
l'avui i ara a ser-ho sempre....
La febre passarà de puntetes
els llavis sumaran tenebres
desfetes a cop de besades...

A cops d'anhels

Als estels del temps

demano amb precs

saba viva a cada planta,

raïm sucós a la parra,

il·lusions gronxant entre paraules,

i una espurna d'art a cada mantra.

Als estels del temps

demano màgies, demano arrels,

demano intermitències a cops d'anhels...

Com si ens anés la vida

Vincent van Gogh

Com en la vida.
He lluitat perquè l'atzar
siga presència vera.
M'he captingut tenaç
perquè els meus dies
i els teus
no esdevinguen oblit
foscor dins l'ànima.
I encara he demanat
als estels lluminosos del temps
que enrastren el camí
que enlluernen la calma
per on deixem les passes.
Com si ens anés la vida.

Paràbola

Com en la vida,
La tardor deixa fulles
Mortes, que escampa
Amb la malenconia
D'un vent que mai no para.


d.

FINESTRAL OBERT........ foto google imatges.

Finestral obert

als plàcids viures...

Els cortinatges

correguts...

Pot entrar-hi

aire, llum, plugim...

.....................................

Com en la vida

fins el plor

pot ser hostatger

del finestral

quan sia

o quan toca.

Demència transitòria

Ni tan sols quan he clos les parpelles,
He pogut lliurar-me als braços de la son,
Al repòs de la calma del ilenci, al llit,
Que s'engrandia a cada minut transcorregut.

Em refermo en els atzucacs de la inquietud,
Jous que s'arrapen al coll amb tot el despit
Que pugui imaginar, I crido. Ningú no respon.
Tampoc el batec buit del cor, fet d'estelles.

Vago, em remoc, lluito contra el més vil insomni,
Caic, intento aixecar-me, però el plom feixuc
De saber-me dèbil m'arrossega corrent avall.

Pesen els membres en un cos de sobte xaruc,
I els llavis resten closos no recordant com ni
Quan he dit el teu nom després de l'estrall.


d.

Ànima plúmbia

[En resposta a Inabastable, d'Elvira FR]


I la tendresa aèria podrà ser abastada
Per l'ànima plúmbia que m'habita?
Peso cada mirada deixada a l'ampit
De les teves parpelles, on la nit
És reflex de les teves pupil·les
Que, tranquil·les com l'àrdua fita
Aconseguida, omple de postil·les
L'esborrany d'un amor que es bada
I s'escampa pel meu cor d'eremita.


d.

FERMAR ELS BATENTS

FERMAR ELS BATENTS

Abocat a la finestra
amarant-me de fantasmes i flors
mai no he pogut fermar els batents,
ni tan sols quan he clos les parpelles.

Francesc Mompó

Ànima frígida

 La finestra resta oberta,
I l'ànima no sap escombrar
Les brases que encara fumegen.

La pluja ha caigut, rígida
Immobilitat del batec vague
Que és ressò del cor cansat.

Però, recorda: no s'atura
De cop l'embranzida sincera
Quan el devessall és fèrtil
I la veu que el clama, constant.


d.

Amagaré, 

un somriure

a la finestra

de dalt  més  alt.

Perquè vinguis  

a buscar-lo
a  un raconet

a bat  

per acollir-te

Cadència

 Si el rastre et porta a casa,
Saps que tindré la porta de bat
A bat per acollir-te?

Daina ferida, guaita la blana rasa
Que ha esdevingut la soledat
Tastada i sentida.

Malgrat tot, he encès amb cadència
I candor les teies del cor
Perquè l'atzar fos presència,
I realitat el passat somort.


d.

Casa

No importa si és

albada o capvespre.

Somni o vetlla.

Camí o drecera

Si el rastre et porta

a casa,

aixeca el cap.

Trobaràs,

per acollir-te,

un somriure a la finestra.

Mil·límetres

Les mans refan els rastres deixats
Per la passió, òrfenes de caliu.
I sabré que enyoren, malgrat tot,
Cada mil·límetre d'un cos conegut.

Mossec i guspira, pels quatre costats
Reconec la foguera que encara viu
En els ulls, en el ventre, i un sol mot
Seria capaç de convertir la quietud
En celeritat, contra tots els fats.


d.

El tast

El tast del darrer raig
de sol amb tu
ens ha pintat de vermell
els rostres
i de blaus les mirades.

Les mans refan les dreceres
quotidianes, sense
deixar de retenir el sabor
d'aquell tast
del darrer raig de sol.

Circumferències

Caminant per la circumferència
Quan, passada la pluja, s'ha convergit
El màxim nombre de cruïlles,

Ofegant-me entre tolls d'aigua
Tèrbola i mirar que demà aparegui
Ple de remors noves, ignotes,

Refent les dreceres que oculten
L'essència de la vida viscuda
I gaudida, mentre les hores
Separen més el crepuscle de l'alba.

Sabent que la pell encara t'enyora
Per molt que la fregui constantment;
Així he despertat, fa pocs minuts,
Després de somniar que et retenia...


d.

[PS: poema amalgamat de poesiaula i barbollaire]

Fanals

Passada la pluja,

sense conèixer gaire el límit

ni el motiu,

retornar a la sorra

cercant els mots, muts,

que vam escriure.

Les pells brillants de sal

i desig.

Caminar sota els fanals

que van acotxar-nos

el somni del plaer furtiu.

Com el tast del darrer raig

de sol amb tu.

Amb gust de sal

Amb gust de sal
cerquem fanals que treuen foscor al cel
i retornem al principi dels principis
caminant per la circumferència buscant radis.

Amb gust de sal
som els que som, arribem a ser savis d'una tribu
que ha descobert les estructures moleculars
de novíssimes formacions ara espectaculars.

Amb gust de sal
trepitgem paraules per manuscrits ja muts,
mudem de nit mentre la història explica historietes
i els canals més aquosos esdevenen llum al fang.

Llavis de sal...

Intent de seguiment a Quan els somnis de la Carme Rosanas.

Necessiten un bes

que no és mai besada...

Defugim solituds

que de vegades

portem lligades

com el cordó umbilical...

De dues tendreses

no sempre neix

la carícia, o neix

però li falta vida...

Ara beso la rosada

del llavis amb

gust de sal...

onatge

Posem-li blau al fum

Posem-li blau al fum

i que no ens marxin el somnis.

Arribada la nit,

viatgem cap a l'albada

per tornar a casa.

La que ens aculli.