I l'ànima no sap escombrar
Les brases que encara fumegen.
La pluja ha caigut, rígida
Immobilitat del batec vague
Que és ressò del cor cansat.
Però, recorda: no s'atura
De cop l'embranzida sincera
Quan el devessall és fèrtil
I la veu que el clama, constant.
d.
No s'atura de cop, no...
ResponEliminaCosta aturar devessalls d'amor.
Bona nit, deo!
Bona nit, Carme ;)
ResponEliminaDemà més!
d.
Nen però quina ànima poètica més prolífica! Bona matinada!
ResponEliminaDeomises, m'enduc la finestra a ca meva.
ResponElimina