Robar el cor ?

Robar el cor ....? qui  fos lladre o lladra
d'amor d'abans eixit d'entranyes fosques
com el poeta de la sabata , picassià ...
Corprendre cors presos d'amor en flama viva
i fer versos i versos sobris, ebris de pells
a cops de besades ,aprendre a ser Robin del bosc .
Robar cors als qui el tenen eixorc
i transformar-los en tendres , de carn tova
amb batecs de natura boja , de foll amor.

Ai, els dies solejats

Fotografia: Ramon Solé

Pels teus camins de recances
em vaig endinsar un dia
sense saber que als revolts
breus roses em trobaria.

Breus per perfum i color
que un instant m'embriagaven
breus també per les punxades
que aviat curava el sol.

Hi vaig acceptar els núvols
les nevades i els ruixats
però els dies solejats...
ai, els dies solejats
amb l'escalf del teu esguard
tot en mi es tornava d'or.

Tot en mi es tornava d'or

Tot en mi es tornava d'or

quan les mans em caminaven,

i em guiaven els meus peus

pels teus camins de recances.

Tot en mi es tornava d'or

quan el gest em captivava

i en la immobilitat del cos

saltava i volava l'ànima.

Tot en mi es tornava d'or

quan era el món que marxava

i el perdia tot de vista

perquè l'amor m'emplenava.

La noia que em robà el son de Josep Palau i Fabre

La noia que em robà el son
tenia ulls negres, ben negres.
A l'hora que el sol es pon
encara es feien més negres.

La noia que em roba el cor
té les mans blanques, ben blanques.
Tot en mi es tornava d'or
si em tocava amb les mans blanques.

La noia que m'ho ha pres tot
du un secret a les entranyes.
Per això vetllo la son
i medito llunes blanques.
.........................................................................Josep Palau i Fabre

Un poema fet cançó,  que canta Ramon Muntaner: La noia que em robà el son

Agraïment i nova proposta: Homenatge a Josep Palau i Fabre.

Poetes de les Itineràncies,  en primer lloc, moltíssimes gràcies per la vostra participació en els Relats Conjunts de Gener. Ha estat molt divertit i em fa molta il·lusió retrobar-vos per aquí, encara que aquest blog estigui una mica en baixa forma.

Ara,  us voldria proposar un nou homenatge, com altres cops hem fet en aquest blog.

Per celebrar el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre, dedicar-li un parell de mesos: març i abril (el seu aniversari és per l'abril,  però com que l'abril està escapçat per la setmana santa i la Pasqua, farem març i abril)  de la manera que és habitual en nosaltres. 

Jo posaré un poema d'ell cada setmana (els dimecres, perquè el març comença en dimecres) i durant la resta de setmana, dialoguem amb ell amb els nostres propis poemes.  

Comencem el dia 1 de març. Acabem el 30 d'abril.

Tot i que me n'encarregui jo, si algú té algun poema preferit i vol posar-lo, que ho digui, ens posem d'acord i us deixo espai per a vosaltres.

Tots els que ja escriviu habitualment, no cal que us apunteu, podeu intervenir lliurement quan vulgueu. 

I si algú que no ha participat mai vol fer-no, només ha de  fer que dir-ho, deixar-me una adreça de mail, on poder rebre la invitació i la rebrà immediatament. Esteu tots convidats.

Pallassos sense fronteres

Formava part de “Pallassos sense fronteres”

i es trobà una tanca de filferro espinós

que no li permetia passar

la frontera.

No, no eren de cartró

No, no n'eren  pas, de cartró,
les nostres urnes!
Eren de clam i de gest
multiplicats per milions.

Eren per exigir les que volem,
les de veritat, les que ens poden dur
al trencament de tants barrots.
Les que ens postaran a l'inici de la llibertat.

Cap inhabilitació, cap condemna,
cap injustícia podrà anar més enllà
d'aquest camí desitjat, salvant obstacles.
Re-iniciem. Obrim la ment. Escampem il·lusió.

(seguint l'Elfreelang i en Xavier)

LA  TRISTESA  DEL  PALLASSO...

Era un pobre home que per circumstàncies de la vida s'havia quedat sol i desvalgut, anava pel món sense pena ni gloria...
Un dia va pensar que potser hi havia d'altres persones com ell i va decidir fer-se pallasso per alegrar la vida dels altres...
El convidaven a moltes festes, sobretot infantils i al veure com la mainada i els grans s'ho passaven bé, s'oblidava per un moment dels seus problemes. Però quan es tornava a quedar sol, només li quedaven els records amables i intentava passar desapercebut, amb les seves penes....Ja ho diuen, que els pallassos solen ser persones tristes i jo diria que també solidàries, per alegrar la vida dels altres.
Gràcies pallasso!!!

M. Roser Algué Vendrells

De Hopper a hope

L'art és lliure com la imaginació
ningú podrà engarjolar l'aire
ni la ment ni els cors ni l'anhel d'un poble .
Lluitarem plegats i persistents
aquestes reixes són fetes amb  mentides
la veritat és al cors i dins les veus .
Més de dos milions de veus i de vots
Fanalets de colors i retrats davant les urnes
no eren de cartró sinó de carn i esperit
arribarem amb treball i ganes i  il·lusió.
Al capdavall de Hopper a hope cauen lletres
l'esperança de molts tenyeix el cel de roig i groc.

Democràcia ppopular

Toos enserraos!!

Però quin crim hem comès?

Habéis votao!!

NO MÉS 86 ANYS... foto pròpia

UN ESCALÓ MÉS HE ASSOLIT ... AL 86 DE NO SE QUANTS ME'N TOQUEN,

AMB VOSALTRES AL COSTAT FAMÍLIA, AMICS, CONEGUTS...HI HA MOLTS QUE EMPENYEN... I TAMBÉ TINC UNA CROSSA MERAVELLOSA QUE EM MOSTRA L'ESTIMA DE TOTS...VOSTRE SEMPRE ... anton..

ALS MEUS 8+6=14 anys em sento rejovenir a vora vostra...A fer còrrer la rodanxa o a jugar a patacons... us hi apunteu ? Que tot ens faci feliços 

...........

Unim-nos al somriure.

que nostres galtes siguin jardí del ulls.

que el clam de llum engegui el viure,

que solqui el terra amb llavors sense escull...

No ens preocupem on és la meta

copsem el lluny com camí d’esforç.

Mes si en el camí deixem el nostre aire

que sigui cada segon amb un somrís de goig.

DE REBAIXES 17.- ANTON.-T.E.- 4-2-17

Com m'agrada el nou vestit!

Hopper retocat per Xavier Pujol

Sota el barret de pallasso
ben cofoi , els ulls pintats,
 cigarret de xocolata !
Com m'agrada el nou vestit !
me l'ha regalat el meu tiet !
El papa em va crear ben blanc
i ara tinc colors llampants!
Com m'agrada estar entre grans
ningú sap que tinc quinze anys!
Gràcies oncle Xavier !
Ara m'ho passo molt bé!

Animar la revetlla

Per intentar animar la revetlla, 

l’organitzador proposà als assistents 

de fer un mannequin challenge.

En un profund silenci blau

En un profund silenci blau
set ànimes balbes contemplen blaves
el cel dels fanalets de l'amor apagat ....

Cors de pierrot blanc, encesos i oberts
esperant aquell batec del cor estimat
estimat , perdut, trobat, encès, apagat ....

Dins la trista tarda llarga dels adéus
quietes, les mans , immòbils  els peus
com  si la vida sortís  d'un quadre pintat .

Us dèieu...

Seguint al Barbollaire

Us dèieu que l'amor mai no s'acaba

i que si s'acaba és que no era amor.

I encara hi és, valent, 

en la vesprada blava

i fins en la nit més fosca.

Ara, potser els vestit són molts diferents: 

tu dus els seus llavis als llavis, 

i els seus pits blancs pintats al rostre.

Ella porta un pentinat amb la cadència dels mots,

i s'embolcalla amb la música del xiuxiueig.

Us dèieu que l'amor mai no s'acaba.

Perviu l'amor,  pierrot, en el silencis.

No ho recordes

Seguint en Jordi Dorca i la Montse  

Ja no ho recordes, pierrot,

ni tampoc el teu posat canvia.

Però no hi fa res,

tot ho concentres en el teu rictus

com si fos l'única via:

aturar-ho tot.

No et resta cap futur a la mirada.

Tria el destí, 

la covardia no construeix,

apressadament ho frena tot.

Posa colors, al teu esguard,

i mira com flueix, la vida, al teu davant.

(un nouveaux...) soir bleu

No m'importa la mirada foteta
d'aquests pobres d'esperit.
Ni les rialles a l'esquena
de tota aquesta patuleia
que es creu en possessió
d'unes veritats inamovibles,
com un escrit diví.

Que riguin de la meva cara blanca,
dels meus llavis plens de carmí.

I que continuïn ignorant
que són el senyal del nostre amor:

L'empremta de la teva boca vermella.
La blanca dolcesa del teu cos,
dels teus pits, en mi.

L'hora del piti

La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

(A pels 100!!!)

PERSISTÈNCIA

Encara que els marges es desdibuixin
el destí persisteix,
depén de tu seguir fent camí.

L'Arlette

(seguint en Xavier)

No sabien què dir-se, era un fet, la imatge del mirall era la seva única existència. Eren persones atrapades, sense cap realitat certa fora d'aquest mirall, il·luminat fantasmagòricament per un reflex vingut d'enlloc. Ella, la noia amb vestit de nit, tenia la sort que estava d'esquena i la seva imatge no havia quedat tan presonera. Ella s'escaparia, i tant que sí! Com podia quedar presonera d'una imatge que ja no li oferia res? Buscava una estratègia, per viure de nou, després de l'encanteri. Va parlar amb el seu amor, que ja no se la mirava feia dies. La va escoltar, però va decidir no moure's de lloc. Ell hi estava prou bé. Quin mal hi ha en ser mirall, en ser reflex?  li responia.

L'Arlette, es va girar d'esquena del tot. Va començar a ajupir-se per sortir del mirall, per passar per sota del marc i ho va aconseguir. L 'Arlette ja no era reflex ni mirall de res i de ningú, però era? Realment va tenir una existència certa fora del mirall?

Imatge manipulada i oferta pel Xavier Pujol  (Moltíssimes Gràcies, Xavier!)

El misteri roman encara, potser algun dia trobarem l'Arlette i sabrem que certament una persona, amb voluntat, es pot escapar dels miralls i també dels encanteris.

Si la veieu, si us plau, aviseu-nos, no ens deixeu en la incertesa...