Et recordo

Et recordo,  sempre,

molt més  que un instant.

Teixint temps i memòria,

somriure i enyorança.

L'amor també és  mot

que projecta  i inventa.

RECORDA'T

Recorda't de mi un sol instant,
no importa el moment ,si tarda o matí.
L'amor no és temps ,la distancia o un lament
o paraula que s'emporti el vent.



Intentar seguir a M.Roser.

VENT

El vent xiula,

un arbre vell es vincla.

Cançó del bosc.

M. Roser ( intentant seguir la Laura i donant la benvinguda al vent de març)

A la riba del record

A la riba del Riu Segre

A la riba del record 

hi queda aquell roc salvatge
testimoni mud i sord de paraules i carícies
que furtivament van servir 

per tancar velles ferides
que havien quedat sagnant

sense sutura en el tall.
L'últim encontre en el racó amagat
d'aquell singular paratge
prop de l'aigua, sota el bosc,
on el silenci es trenca sols
per la dansa del corrent riu avall.
Les paraules necessàries

i un ultim i càlid adéu
aclarits els malentesos
segellant la cicatriu.

(Seguint la Pilar)

Solitud

Les barques estan soles

buides, abandonades

recordant altres temps,

y cercant altres aigües.

On són els pescadors

que altre temps us manaven,

amb amor us cuidaven

i vosaltres gronxàveu.

Han marxat peixos i homes

tot ara és soledat

malenconia sorda

adormida en el mar.

(Seguint a Pilar)

Barques

Seguint el blau de la Marta

Allunyades del blau,

amb què vàrem impregnar-nos les retines,

dibuixen la baixamar, les barques

encallades a la riba del record.

Del seu aïllament

broten sentiments de soledat,

melodia improvisada, d’una sonata trista,

que plora l’absència de les aigües.

Aliens a la malenconia

dels dies avorrits en què es bressolen,

guspiregen els seus colors,

en el silenci adormit

que amoroseix la queixa.

Mirem el blau

(intentant seguir a la Carme)

Mirem el blau

abans que es faci fosc

i recuperar forces.

Mirem el blau

perquè desaparegui el fosc

i caminar junts.

Mirem el blau

per fondre el fosc

per sempre més.

Però no oblidis

que dins el fosc

hi fan niu

els estels fugaços.

Tenim la sort

Tenim la sort  de sentir-nos  vius

i d'aixoplugar-nos  els sentiments,

vestint-nos  de mots

que  acaronen la pell.

Girem la mirada  cada  cop que ens  calgui

cap allà,   cap al món  tan  esguerrat

per la lluita  de  nou,   

cap  aquí,  a  l'entorn  més  amorós 

per recuperar  les  forces.

sentiment

Sadollem-nos d’amor,
ara que tenim la sort de sentir-nos vius
ara que encara fruïm
d’un vici que ens té captius
buscar en la pell de l’amic
el camí del sentiment del cor,
l’únic camí possible, vers l' infinit...

(seguint l'Elfri)

Per a vèncer pors ( seguint en JM Tibau)

Fregadissa  de pells
abraçades dolces
per vèncer pors
en temps inclements
sadollem-nos d'amor.

Davant l'immens desert

Davant l'immens desert

que s'escampa futur enllà,

noto fresca l'aigua d'un oasi,

noto segur el frec del teu braç.
.
(seguint la Marta)

Darrera el mirall

Darrera el mirall

hi som nosaltres.

Asseguts al voltant

d'una taula de marbre rònega,

jugant amb la llum

i parlant d'un almanac que,

curiosament,

marca avui

la data exacta de fa un any.

Des fa tant temps

que la música sona,

que parem l'oïda 

i aguditzem la mirada

en els nostres rostres.

Còmplices en els pòsits

i solatges de temps, amors,

i calendaris.

(seguint la Marta)

Dos cossos

Intentant seguir un poema amagat, seguint a Deomises

Dos cossos

amagats rere el mirall,

petons que cauen

suaument per l’esquena.

Dos cossos

amagats rere la lluna

abrigats pel fred

i la foscor.

Dos cossos

amagats rere la porta

jugant enriolats

amb la temptació.

Nèctar

Núvies radiants, de immaculada pell,

acomiaden l'hivern en càlida nevada,

cobrint les branques nues de verd.

S'obren, apuntant al cel,

màgiques vares

i els camps s'omplen

de fades llamineres àvides de nèctar.

ANADA I TORNADA

En aquest vol d'esperança

deixes arbre i niu

per buscar aliment.

Saps que allà on vas,

quan arribi el mal temps

t'enlairaràs de nou

com nòmada del vent

tornaràs a fer el niu. 

caminant

Jo camino per la sorra

i la meva ombra m’avança

per davant meu corre sempre

ella m’obra l’esperança.

Posant un peu rere l’altre

en aquest mar d’enyorança

vaig avançant per la vida

cercant sempre la temprança.

Somriure

( intentant seguir a la Carme)

Mentre somric
em miro al mirall
et veig darrera meu,
tu també somrius
m'agafes per la cintura,
i desapareixes amagat
a la meva esquena.

ACTOR DEL JO

(Seguint la Carme i Cantireta)

Trèmol, l’actor en la seva por,

avui dubtós de triar màscara:

Serà personatge fosc

o

un blanc guió per omplir?

La veu li delatarà?

o estrafent-la,

la impostarà en falset

per fugir del segur recer del Jo?

RIMA DE MI

Aquell que torna

és que es troba

emparat per l'ombra

 del delator.

Aquell que roba

la pell i cova

la fel i adoba

la por, és un actor.

 Seguint algú

com la Carme, segur ;)

c

Algú

Algú  es fa passar  per mi...

ja fa dies,

quin trasbals,  quina pensada!

i em diu  "sóc jo"  a cada  instant.

No me la crec...

demostra'm que no ets  un robot,

li dic  jo i  ella escriu

i escriu  amb lletra desendreçada

i  manuscrita

que cap maquinota  no sap fer

(al menys tan malament com jo).

Quan no em veu, ho estripo  tot.

Torno a ser  jo,  quin descans!

xxxxsssst...  sembla que ha marxat...

mireu-me  bé,  mentre  somrigui

és  que no ha pogut  tornar.