Tardem , vespregem
anem , caminem
matinem, treballem
com formiguetes de cristall
mirallets de l'anar
mirallets del tornar
dijous, 7 de juliol del 2011
Anem tard
Anem tard.
Tancats els porticons
per preservar la bonança dedins,
guaitem la fressa del carrer,
la pressa, presa xafogor.
Entre el mirall i l'abisme,
transitem per la vida
pendents d'aixecar el vol.
(encara que tard, seguint novesflors)
Tetraèdrica memòria, de deomises
[intentant seguir les quatre cares de la zel]
Quatre cares per recordar, per remembrar
Els instants i les hores, els dies plens de tu
I les nits noves on el pleniluni és llunyà.
Quatre cares (o més potser) per dibuixar-te
L'oblit asomàtic, l'amnèsia inexistent en el furt
Diari d'un matí que recomença, tabula rasa
perquè l'experiència sembli un primerenc nounat.
I el teu rostre per abastar els límits d'un univers
Només per a nosaltres, i la faç de tendresa
De la teva esquena que m'alberga els dits, la saliva.
I el teu esguard, pou d'iris pregons que m'engoleix
Endins, fins a la teva ànima, tetraèdrica memòria
Que em flaira i em reconeix, racons immaculats que creixen
En cada mossec nou. I em mires i no oblido l'amor, la vida.
d.
Els instants i les hores, els dies plens de tu
I les nits noves on el pleniluni és llunyà.
Quatre cares (o més potser) per dibuixar-te
L'oblit asomàtic, l'amnèsia inexistent en el furt
Diari d'un matí que recomença, tabula rasa
perquè l'experiència sembli un primerenc nounat.
I el teu rostre per abastar els límits d'un univers
Només per a nosaltres, i la faç de tendresa
De la teva esquena que m'alberga els dits, la saliva.
I el teu esguard, pou d'iris pregons que m'engoleix
Endins, fins a la teva ànima, tetraèdrica memòria
Que em flaira i em reconeix, racons immaculats que creixen
En cada mossec nou. I em mires i no oblido l'amor, la vida.
d.
Tombar la vela
Tombar la vela: el convenciment
que fa que els dos amors per la paraula
es confonguin,
tot perdent identitat,
però esdevenint
més rica en el camí.
[seguint Jordi Dorca]
quatre cares
“Quatre cares té la lluna...”
Em retorna a la memòria la cançó d’infantesa
senzillesa que explica el misteri de l’astre
“dues com grills de llimona...”
Em sé massa plena d’un regust àcid
rosec intern record de buidor
“una que ningú no ha vist...”
Veig la cara estimada en cada forat
d’aquest penjoll petri que guarneix el cel
“i una de cara rodona...”
Plenitud prenyada de somnis
curulls de dolcesa i esperança propera,
desig d’amor
Em retorna a la memòria la cançó d’infantesa
senzillesa que explica el misteri de l’astre
“dues com grills de llimona...”
Em sé massa plena d’un regust àcid
rosec intern record de buidor
“una que ningú no ha vist...”
Veig la cara estimada en cada forat
d’aquest penjoll petri que guarneix el cel
“i una de cara rodona...”
Plenitud prenyada de somnis
curulls de dolcesa i esperança propera,
desig d’amor
(seguin l'Antón i els anteriors llunàtics)
(foto google)
QUAN ÉS LA NIT ? ... DE L'ANTON
7 – 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 20011
( seguint Barbollaire i d'altres )
Quan és la nit ?
N it nova d’estels
abraçant-se.
Nit difusa, platejada.
La lluna petoneja l’ombra.
Se la farà seva ?
Allí a l’ombra densa,
finestra de la pensa,
hi transita
la meva estimança.
Avui, la lluna ha vingut
a reconstruir-la.
Perímetres, de deomises
[intentant seguir Barbollaire]
Pètals, carícies,
El teu cos i la lluna
I la fam meva.
El món és fràgil
Més enllà del perímetre
Dels nostres somnis.
d.
El teu cos i la lluna
I la fam meva.
El món és fràgil
Més enllà del perímetre
Dels nostres somnis.
d.
NOCTURN PER MATALÀS I COIXI
ballaves per mi
mirant-me als ulls,
despentinada.
Aquesta nit, la teva musica
m’acompanyava
màgica com ho es sempre
quan tu danses
(seguint l'Isabel)
Aquesta nit
Aquesta nit, petjades.aquesta nit sota els estels,
aquesta nit de fosc perlat i perfil savi,
aquesta nit d'alè floral,
aquesta nit d'estiu cansat,
aquesta nit d'univers ampli,
aquesta nit el món i tu
sereu cabdills d'un regne màgic...
PEDRA
Aquesta nit el mur ha caigut,
les pedres s'han revoltat
contra la decisió dels mandataris
que les manté lligades;
han decidit ser lliures,
només volen ser Pedra.
les pedres s'han revoltat
contra la decisió dels mandataris
que les manté lligades;
han decidit ser lliures,
només volen ser Pedra.
Nostàlgia i cridòria, de deomises
[intentant seguir la zel]
Mirar amb nostàlgia les pedres antigues,
Però no rònegues, d'un monument de la infantesa
Farà que contem les gestes i els jocs,
Les rialles a peu de platja sense comptar els anys.
Mirall trencat de mil reflexs, romput per la creixença
I el suposat seny de l'edat adulta, cridòria
D'infants de genolls pelats i roges cares emocionades
Per l'ànsia de vèncer en la competició amistosa.
Dormir sota el cel estrellat perquè els somnis
S'omplin de candidesa per aquella època ja passada,
I recordar les regles i les trampes i les baralles,
Que serien perdonades en un instant no ens envellirà.
Mirall trencat, però no oblidat, de dies assolellats
En què l'amistat semblava perpètua, i la joia, immutable.
d.
Però no rònegues, d'un monument de la infantesa
Farà que contem les gestes i els jocs,
Les rialles a peu de platja sense comptar els anys.
Mirall trencat de mil reflexs, romput per la creixença
I el suposat seny de l'edat adulta, cridòria
D'infants de genolls pelats i roges cares emocionades
Per l'ànsia de vèncer en la competició amistosa.
Dormir sota el cel estrellat perquè els somnis
S'omplin de candidesa per aquella època ja passada,
I recordar les regles i les trampes i les baralles,
Que serien perdonades en un instant no ens envellirà.
Mirall trencat, però no oblidat, de dies assolellats
En què l'amistat semblava perpètua, i la joia, immutable.
d.
miralls trencats
Érem joves, i ens sentiem vells
en aquells anys de miralls trencats
i de senyeres
Érem joves, i disconformes
cercàvem al mirall la imatge adient
que digués revolta
Érem joves, i encara ho som
que els anys no es mesuren si no és
pel desig de lluites
pels guanys i les pèrdues
pels petons regalats
pels dols compartits
pels futurs desitjats
(seguint Elfri)
dimecres, 6 de juliol del 2011
Miralls del passat ( seguint noves flors)
Ens mirem al passat dels miralls
miralls del passat d'imatges velles
Quin rostre mirem? qui érem? qui som?
Ens retorna una mirada antiga
a una antiga mirada i quins ulls?
quins ulls mirem que ens miraven?
miralls del passat d'imatges velles
Quin rostre mirem? qui érem? qui som?
Ens retorna una mirada antiga
a una antiga mirada i quins ulls?
quins ulls mirem que ens miraven?
Entre el mirall i l'abisme
Entre el mirall i l'abisme transitem per la vida
perduts en la màgia dels núvols distants
o bé fuetejats per la pluja com vidres de finestra
i plou a fora
i plou al cor
i plou
però un dia petit ha fugit la tempesta
ens arriben olors de geranis, les gotes són flors
i obrim els porticons de bat a bat
descobrim que la lluna ens espera
i ens espera la mar, tan distant com els núvols
i el sol, que ha solcat el matí per fer-nos costat.
Allunyats de la boira i l'abisme
travessarem l'espill fins que torne la por.
(Seguint Carme i recordant Serrat)
DELS AMORS AMAGATS, PERDUTS A LA VELLA TARRACO
Les nits de la vella Tarraco
com les trobo a faltar
passeig per la Rambla
les festes del barri
de la Capona el seu toc al campanar
i aquella part alta
de corredisses d’infant
carrerons foscos de complicitat
dels primers petons d’adolescència
dels que no he fet mai de gran
Si les teves mil•lenàries pedres parlessin
de quans cors robats
(seguint a zel)
L'aigua s'atebiava
L'aigua, s'atebiava clara,
més que mai, temptadora.
En les nits d'estiu
entre el mirall i l'abisme
els peus nus, provocadors
la tastaven enjogassats.
La por,
la fosca,
la llibertat,
la transgressió.
Els riures,
la felicitat,
la pell mullada,
la porta oberta.
(seguint Zel)
quatre cantons
A l’època dels quatre, jugàvem als quatre cantons,
sota un cel gairebé fosc,
en les nits d’estiu de la Tarraco antiga,
mentre les sitges plenes de gra
omplien l’aire de perfums i l’aigua
s’atebiava, clara, mirall de lluna.
Erem infants sense malures, i trepitjàvem ferm
les lloses planes de llicorella
jugant als quatre cantons, però n’érem cinc...
(seguint Deo)
Tàrraco, de deomises
[intentant seguir la Isabel, reinterpretant la minúscula circumferència selènica de Bàrcino]
Petita i rodona com el melic del primer amor,
La lluna es reflecteix en la mar i sóc infant
De nou, en les platges tarragonines que l'enyor
I el record fan que esdevinguin nostàlgia i cant.
Perquè la memòria perdura -silueta de l'amfiteatre
Majestàtica abocada a la sorra- i en un instant
Retorna un cos ple d'anys a l'època dels quatre.
d.
La lluna es reflecteix en la mar i sóc infant
De nou, en les platges tarragonines que l'enyor
I el record fan que esdevinguin nostàlgia i cant.
Perquè la memòria perdura -silueta de l'amfiteatre
Majestàtica abocada a la sorra- i en un instant
Retorna un cos ple d'anys a l'època dels quatre.
d.
Petita i rodona (lluna de Barcelona)
que al bell mig de la nit
eclipsa els estels
i mil secrets ancora.
Tenyeix d'or el llit
i amara amb llum el vidre,
s'alia amb el vent
per musicar-te el somni.
Petita i rodona
que al bell mig de la nit
rep gemecs esbiaixats
o aquell somriure tàctic...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons