Em recorda que encara
Hi ha vida més enllà.
I la ranera que, en va,
Ha volgut asfixiar-me
Ha de callar mentre cau
Dins dels pulmons una
Nova alenada, glop de lluna.
d.
divendres, 2 de juliol del 2010
Asfíxia
Em recorda que encara
Hi ha vida més enllà.
I la ranera que, en va,
Ha volgut asfixiar-me
Ha de callar mentre cau
Dins dels pulmons una
Nova alenada, glop de lluna.
d.
Un lleu batec
Estroncat el doll
de paraules i pèrgoles
a la platja dels teus somnis
com fills i filles d'un deu
menor que onze, dotze
campanades d'ones
dringuen l'escuma
amb un lleu batec de blau....
Pèrgola
Allò que he perdut en el naufragi.
Hi haurà mai un nom per a l'onatge
Que no sigui la desferra deixada
A recer de la pèrgola de la platja?
Duc el teu alè gravat a la mirada...
I sóc titella sense corda,
Ni ombra que em segueixi allà on vagi.
d.
FILLS D'UN SOL MENOR
FILLS D'UN SOL MENOR
En vol picat es capbussa la gavina
buscant el peix que ha pujat a l'abisme
aigua de ploma
cel d'escata
trenen l'iris i l'arena
amb feixos de llum.
La mar sempre em recorda
que som fills d'un sol menor.
Francesc Mompó
Doll
Es va estroncar aquell doll
de paraules
que no he sabut parlar.
Em cal una sortida
per a cada mot.
Escampo les paraules
fins que surin sobre el mar,
faré que volin amb el vent del Nord
i les escriuré sobre el fang de cada camí.
Ens caldria a tots, buidar
les deixalles d'un món antic
les deixalles d'un món antic
per a contruir-ne un de nou.
Península
De tanta distància, com el cor cansat
De suportar la solitud un cop més.
He callat paraules, que no he sabut
Parlar i, en la gola, són pútrida
Fruita en constant descomposició.
Demà, la inerta illa que avui m'isola
Esdevindrà península de nou,
Allargassant-se a la recerca de l'abraçada?
d.
JUNTS CAMINAVEN.... foto google imatges
3.- Junts caminaven
els dos peus
i no es parlaven.
Empolainats
es sentien diferents,
majestuosos
en sa peuada ingènua.
El seu silenci
no avisava
i podent ser companys
eren distants
en sa petjada.
...................
Camins trillats
per hipòcrites.
mandataris.
no poden suportat
que els superin
o avancin.
Gust intens d'aiguanaf
Sabor amarg a la boca
i al camí, petjades al fang,
que ha plogut aigua en alternança
amb brogit sec d'una collita del no res.
S'arreceren a les dues bandes
llenya seca i antics pedregars,
i floreixen de sobte, a l'albada,
poncelles sorgides dels altars.
Aromes dolces sota el nas
i gust intens d'aiguanaf...
Isabel
Paciència
El geòmetra i la injustícia.
Sabor amarg a la boca,
Com si, després del cop
De puny, la sang esperés
El consol de la bufetada.
Llargues cues de paciència
I de saliva per a les ferides.
d.
CUES
una plena d'esperança
per trobar feina,
l'altra decepció
per la pèrdua,
totes dues cercant un futur
i creuant-se en llurs camins,
són germanes de classe.
Sense treva
Sense treva, no hi ha encís,
i m'encanto a cada espera
fugint pel futur i llurs camins
malgrat saber-me esfera
o geòmetra del concís...
Isabel
Còrpora somnàmbula
Amb una rialla d'ironia barata.
He d'elogiar una sabata
En vers per sentir-me feliç?
Contra les cordes, sóc funàmbul
Circense o un simple pallasso?
Caic a rodolons per on passo
I sols em trobo al preàmbul
D'una tragèdia que sé meva.
Sense treva, no hi ha encís
Ni incís en la sofrença ingrata:
Enmig del meu estiu, de sobte neva;
I esdevindré deliri somnàmbul
Del teu pit, que en somnis repasso.
d.
PLANY
Perquè res no em deslliuri
del llast de les teves besades
despullaré el vent en somnis,
em beure la mar a glops
i si quelcom de tu m’aparta
trencant el temps amb desencís
no hi haurà cap plany de campanes
i amb aquesta follia ingrata
trencaré el silenci precís
Híbrides fragàncies
Fragàncies que la pluja s'enduu.
I ploro per retenir-te
Però les llàgrimes esborren
Mica en mica la memòria,
Fràgil com la duna en el desert.
Demà tatuaré a la pell
Les restes del naufragi,
Perquè res no em deslliuri
Del llast de les teves besades.
d.
Aquarel·la
Porto un cabàs de flor seca
encara amarada d’olor.
Les deixo a taula
amb l’esperança
que m’ajudi
a aquarel·lar records.
Rastres
Dóna’m la mà.
Camina amb mi
pels viaranys dels records amables.
Sort tenim dels marges dels teus ulls
que aquest cel aclama.
La mar ens és cuirassa
i assegut al banc dels subterfugis
hi veso l’ànsia que la nova albada anuncia.
Plantarem tovalles
Plantarem tovalles de flors
damunt la mola,
mentre les mans ens acompanyen
difuminant la llunyedat de les tanques
dijous, 1 de juliol del 2010
Segueixo
Segueixo,
el pas tranquil
entre les ombres del bosc.
El teu sol, entre els arbres,
dibuixa tremolosos
brisalls de llum.
Lentament,
travessem el cancell invisible
si m'allargues, en silenci,
la mateixa mà suau
que m'acompanya sempre.
el silenci de l'onatge
I l’eco del silenci
em porta silenci . . .
L’onatge ressona
sobre la muda sorra.
Plena de lluïssors
a cada besada
de sal i marinada.
Deixant una carícia
de tremolosos brisalls.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons