Segona versió: Tu

(Versiono  el mateix  poema  que he escrit abans, agafant  el tu  de la Virgínia)

Tu,
promeses  a les puntes  dels  dits,
i figures de fang  
flonges  com els núvols.

Modelarem els  cúmuls
per somiar  de nou.
Núvols en forma de cor, 
núvols en forma de flor,
amb la suavitat  de la tendresa.






Una  fotografia  de la Pilar.

TU...

Cada racó de la teva pell
és un mar d'infinites gotes
de desig...

No abandonaré

Una  fotografia  de la Pilar


No abandonaré  el somni
que em vas  regalar una tarda
com una dansa dels dits
que llegien silencis  amagats
a les meves  espatlles.

Un somni fet  de  núvols  i de fang,
d'un fang que sento  esmicolar-se
entre els minuts, amb  impotència.

No l'abandonaré, aquest somni!
Recolliré  els bocins
per  modelar-lo de nou
amb  figures  diferents
potser més petites o potser  més  belles.

No sé quants tresors podrem guardar-hi,
però sé  que, 
sempre, 
per petit que sigui
hi haurà prou  espai
per enquibir-hi  
la immensa tendresa.

Transparència (o Milícies)(de deomises)

[seguint la M. Roser]

Si em dónes un somni, no esperis que l'abandoni

Amb la primera adversitat que es presenti, el glop

Amarg de les paraules negres com la gola del llop,

Que mossega i bufeteja; només farà que m'esperoni.

Si m'ofereixes la vida i l'amor sincer, et serviré

En safata d'or el cor, l'ànima, els llavis, les carícies,

I allistaré la veritat i la transparència a les milícies

De la seducció per ser-te amant i amic al teu recer.

Si vols la felicitat, t'ompliré la copa de l'existència

Amb jornades de joia i àpats de tendresa i somriures,

Converses i mirades per mitigar l'asprivesa i el plor.

Si em dónes un somni, vetllaré perquè sigui presència

També quan despertis, perquè t'adonis que som lliures

Del llast del passat i podem viure, junts, en Pau, tu i jo.

d.

SI  EM  DONES...

Si em dones una rosa,

et faré una carícia.

Si em dones una abraçada,

et donaré un somriure.

Si em dones la mà,

t'hi posaré la lluna.

Si em dones una il·lusió,

et faré un petó.

Si em dones un somni...

el viurem junts, tu i jo!

M. Roser Algué Vendrells ( seguint la generositat de  l'Anton i la Cantireta)

CARA AL VENT

Afronto la vida

amb la cara al vent

que em colpeja i em curteix.

Em deixo pentinar

i canvio la melena

aprenent cada dia 

a donar-li els efectes que es mereix.

Evito les tangències 

quan cal ser valent,

les provoco si es necessiten girs

per readreçar tot allò que creix.

No oblidem que sempre,

sota el poc que es veu

s'amaga un increïble món 

que dona forma i estructura l'eix.

                   (Seguint les tangències del Deomises)

ENERVAMENT,,,, aquarel·la

ENERVAMENT

En el blanc

de la pàgina

s'enerva

el roig 

de la rosa.

Línea recta. linea corba ?

.......................

Tracte el tacte el  dolç contacte,,,

Línea recta,

línea corba...?

Una es pot confondre

en possessió altiva...

L'altra s'esllavisa

com quan un rossola en l'espona,

vull dir, rellisca.

Cossos total contacte...

Llavis en lleu i sobrenatural tacte.

Tangències (de deomises)

[seguint la cantireta, de nou]

Una paraula

I aquest món es desmunta

Sense contacte?

Contracorrent navego

Cap a la ingent tempesta

Amb l'anhel de mullar-me,

Si cal, fins i tot l'ànima.

d.

PUNT DE CONTACTE

Donar-se i adonar-se'n

del buit sota els peus,

i dins de les mans,

si el cos perd el tacte...

Tenim línia recta:

el punt de contacte

del teu bes al meu.

La tangent del llavi...

Seguint l'Anton ;)

DONAR-SE... aquarel·la

DONAR -SE

Molta ànsia de contacte...,

que per conegut, ara fa falta

i es desitja tornar a tenir.

Estimar-se, és llençar-se al buit

i que tothom ho sàpigue,

declarar-se amant del tacte

i del contacte...?

Riu-me

 

Riu-me amb els ulls, amb la boca,

amb les mans, amb tot el cos,

content de retrobar-me!

Omple'm de petons de mel,

de canyella, de menta, de xocolata!

Una festa pels sentits abraçar-te:

abraçades com de nuvol de coto-fluix,

de seda, d'aigua...regalimant tot el cos

que ens amari poc a poc,

pell amb pell, l'un amb l'altre.

I mostrem a tot el món

com és bonic estimar-se,

estimar-se de debò.

I veuran que hi han amors

que en una vida no acaben

Seguint el Romanço de la Carme.

Pregària (o Càrrega còmplice)(de deomises)

[seguint el romanço de la Carme Rosanas]

He corregut, forçat, per arribar a casa,

Però amb les ganes de restar immòbil

I romandre al teu jaç fins que l'alba

Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima

Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.

I les vísceres han grunyit, com si encara

Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,

Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,

Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,

Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.

Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.

d.

Romanço d'amor

Si n'eren dos  amants

sota  una llum ben blanca.

Tan blanca  com la pell

que  tots  dos estimaven.

L'amor  era en el cos

i la pell dins de l'ànima.

Besaven cada vers

s'escrivien  els besos.

Els  amants  s'han trobat

i ja no es volen perdre.

Silenci  els du l'amor

però el temps  no els  canvia.

Els camins tant  diferents

el seu desig unia.

Fugien del seu temps

engrunaven les  hores.

empaitaven els dies

s'explicaven històries.

Trobaven un racó

lluny de brogit i noses

s'amagaven de tot

i florien les roses.

Llavors  lliures  i sols

sense dir  cap paraula

es  besaven de nou

amb una força estranya.

(seguint  la llum blanca del Barbollaire  i també  en Miquel Martí Pol,  adaptant  el final del seu Romanço)

Llum blanca

(Pollença)

Sota la llum blanca
resplendeix el teu cos,
bell com una matinada.

Sota la llum blanca
la teva pell
en nits incendiàries.

Sota la llum blanca
el desig,
el plaer.

Sota la llum blanca,
com el misteri d'una fada,
l'estimada.

(Tot seguint Zel. Perdoneu-me la gosadia de repetir el mateix dia...)

Binibeca

al carrer dels somriures còmplices

ella passeja fits els ulls

en els racons de les parets

i les mirades lluents

al carrer dels tresors amagats

recull sospirs que sent a la pell

pessigolleig de sol i sal

al carrer dels amors compartits

estimar és segell de cada pedra

llum blanca de goig

(Zel, seguint el poeta)

I en arribar la tarda...

(Barbizon)

T'he deixat les pistes,
secrets suaument escrits als carrers.

Darrera les finestres
els detalls,
com joguines fràgils i belles.

I, en arribar la tarda,
amb el cansament del joc
a la rialla,
et diré a cau d'orella,
com qui acarona la besada:

T'estimo.
T'estim.
T'estime.

Tres

Seguint-vos,  cantireta,  deo,  Anton...

Dos més dos  és u.
Vine...
Sumem tot els dosos de l'amor.
Cada dia.
T'estimo tres  vegades.

ARITMÈTICA PINTADA.... aquarel·la

    1 .- JOVENESA

1 .- VELLESA

2.-  ESTIMA

AMOR

AJUDA

SOLIDARITAT

COMPRENSIÓ

I  ES POT SEGUIR SUMANT EN L'ARITMÈTICA...
..........
La Mª  Roser Algué Vendrells ha dit :
I si cal sumar jo hi afegiré:

                          RESPECTE

TENDRESA...

Làmpada legítima (de deomises)

[seguint la cantireta]

Ella, múltiple rosa inmaculada,

Ella que era una lámpara legítima

Nicanor PARRA.

Vine, torna, quan hagis acabat de sentenciar el comiat.
No sé viure amb la llosa dels teus records quan marxes;
Tampoc amb l'absència que deixen els teus besos amorosits.

He plantat tot d'arbres al llarg del camí que ens separa,
I l'empremta de la pluja ens vincula en cada nou retrobament
Com el ressò de la carn primigènia en la terrissa del càntir.

Torna, vine, lliga les cordes invisibles d'aquesta febre nostra
Al voltant dels mots que t'inventi, que ens hauran de servir
Per entendre'ns en la penombra, quan hagi esdevingut falena,
Un cop més, en detectar-hi el teu esguard de làmpada legítima.

He delirat per tu en llargues nits de cels serens, reclamant el diluvi,
En la ingent enormitat d'un llit soliu, que mai no s'abasta de tan eixut,
I no hi ha síl·laba pronunciada que no es tenyeixi de la teva essència;

M'engoleixes el dèbil seny entre les arenes movedisses dels teus llavis.

d.

TOT DOS ÉS U

Tot dos és u:

l'ull, la boca, el cos.

En cada dit que divideix,

el deu veure l'endeví,

i l'amaga. I en cada dent,

parella, que en caure sobre el perill,

es fa hermètica,

u.

Perquè dos més dos és u,

perquè així en diuen amor...

Seguint deo...