SÓC SALAÇ

He recollit el suc del llavi.

N'he fet cullera.

    La duc endins, amor, 

com el mos, com el tret

per a revertir-te.

Sóc salaç.

Seguint deo.

Recíproca demència (de deomises)

[seguint la Pilar]

A doll. Aquesta

Manera d'estimar-nos

Serà recíproca

Mentre el mirall dupliqui

El desig que ens sustenta.

d.

Reflex

David Herskovitz. Gravat

 

 

 

Davant del mirall,
reflectit al seu fons
el tacte dels teus ulls,
viatjo lluny,
recolzada en el coixí de la peresa.
Col•locada davant meu,
li parlo a aquest jo
que has modelat
i deambulo de puntetes,
en silenci,
pel pessigolleig del record dels teus petons,
segellant-me els porus de la pell.

 

 

Tot seguint a Deomises: "Reflectit al seu fons"

 



Mil·límetres (de deomises)

[seguint la Glòria]

Cada part del meu cos et pertany, vida,
Cada batec, cada riu que imaginis,
Cada ombra que la llum als seus dominis
Engoleix, tot record que no s'oblida.

Cada illa que descobreixis serà
Nostra, reialme de la subtilesa,
Cada tresor que hi trobem, una empresa
Nova per poder construir el demà.

Cada espina ens recordarà la rosa,
Cada balç tindrà el cim de la muntanya
Reflectit al seu fons per avançar.

Cada part del meu cor ja no reposa
Si em mires amb el desfici que guanya
Mil·límetres al seny, combat en va.

d.


PS: cada riu que imaginis duu la melodia que caldria escoltar-se mentre es llegeix aquest intent de sonet...

Besos de sal

Tot el teu cos té salabror de mar

com una illa coneguda i ignota.

Ressegueixo amb la polpa del dits

tots els perfils, tots els contorns ...

fins que el cap i el cor em roden.

I vull buscar aixopluc en el càlid redós

entre el teu cor i la cuirassa dels teus braços,

que m'estrenys ben fort, fins a perdre l'alè.

I calmosament assaborir la sal 
que emblanquina el teu cos,

fins sadollar el meu desig que creix,

plaer sens treva.

                 

Seguin els velers de la Carme

Gèminis (de deomises)

[seguint, entre d'altres, la Carme Rosanas]

Sé quiets velers i hàlits bellugadissos,

Com l'home que ofereix tota l'existència

Per viure un dia més al teu recer, ànima

Bessona, i respiro i navego per i cap a tu.

Sé qui ets, i vull conèixer-te encara més,

Amb la precisió de qui desperta del somni

I té la veritat; i el palíndrom habita la sang.

Vull quiets moviments de proximitat, ràpids

Com els mots que he d'inventar per elogiar-te,

Com qui pensa en el no per trobar l'afirmació.

Vull qui ets, i sé com avançar estadis a passes

Segures i fermes, com raure en el lloc i esperar

Que es calmi el temporal, i evitar caure en mans

De l'espiral de la deriva com una barca en alta mar.

d.

Velers

Naveguem com velers al vent

pels  mars  desconeguts

dels laberints  de l'amor.

Onades suaus

ens acaricien els cossos

i sincronitzem els moviments

amb la dansa  aquàtica  d'escuma.

Besos  de sal,

profunditats  ocultes,

la pell  mullada.

Dolls  de desig dels teus ulls

i la meva  mirada  ofegant-s'hi.

SÉ QUI ETS

Sé qui ets
només imaginant
l'aire que respires.
Sóc en tu
com el vent que acarona
les espigues.
Mida i color.
Tot en el tot
i sempre Tu.

FILETS FINS... boli rapit

8 – 11 – 12

Filets fins

que busco en tes pestanyes,

pals majors de tes barquetes

que en ton mar d’ulls vibren

navegant esperançat viatge.

Filets fins...

Percaço el preu impagable

de tenir-los prop com ancoratge

on beu clarors entusiasmades

ma mirada ofegant-s’hi

amb silent entusiasme.

Com un caprici

Seguint a Deomises que com un caprici.......

De caprici regalimen destijos

que a cau d'orella m'engrunes.

Avui, les nostres carícies tenen color

i els petons són dolços confits

que ensucren el camí

pel laberint de l'amor.

De seda blanca

Dels fils, en fan cordes
que m’amarren,
a l’ancoratge d’un port
des d'on contemplo
les flames que s’enlairen,
i reben l’albor.
Matina el mar; tot és calma
en la dansa aquàtica
d’escuma i cucanyes nues,
que entonen un cant,
gronxades per la puresa verge.
El blanc tremola, simfònic,
ajudat per l’eriçat tacte
dels meus ulls,
exempts de tempesta,
quan el dibuixa,
i m’apaivaga la figura
que imagino, amb el cabell trenat,
de cordes nívies,
de seda blanca.

Versos escrits amb l'ajuda de la frase de la Zel: "Dels fils en fan cordes"

filant camins

Ara que les veus són una eina de tall

-esmolat per sesgar, més que mai-

ara que els mots ens arriben llançats

-com dards de verí, o flagels per ferir-

s’escolen per goles famolenques d’esclaus

i ens flagelen amb pors,

i dels fils en fan cordes, i ens les tanquen al coll

arriba fluixet, un menut amb ulls orbs

xiuxiueja tossut, i camina endavant,

a palpentes avança, i ja es sent el seu prec,

i la veu tremolant...

i un murmuri , endavant, seguim endavant!

(zel, seguint camins de Deo i d'altres)

Bàscula (o Àtropos)(de deomises)

[seguint la Carme Rosanas, i agafant de la Laura i de l'Anton mots i idees]      El pes bascula  Pel fràgil equilibri,  Fil d'Ariadna  Esdevingut veu d'Àtropos,  Xiuxiueig de caprici.     d.

Cordell

És dins meu un cordell  fi.
Lliga  feixos escapçats.
Se n'escapen torbacions
i algun xoc  i algun trasbals.
Si no es trenca  el cordill fi
tindrem garbes endreçades,
i arguments molt ben lligats.
Si no es trenca el cordill fi...




seguint l'Anton i la  Laura

LA FRONTERA DEL MILLOR... foto google

La frontera del millor

és dins meu un cordell fi...

Soc Superior ?

Veure la frontera móvil

- fil exterior que ens atreu -

on el superior conserva

el ser el millor

em treu el dubte.

Puc ser millor... !!

Per què Superior ? 

La fragilitat de l'equilibri

Una línia fina

marca la frontera

del ser i no ser,

de l'estar i ja no estar.

L'equilibri és la lluita,

la gestió del dia a dia,

l'avui tu i demà jo,

els moments de pena

i les estones d'alegria.

Quan un braç de la balança

es comença a decantar

no sempre hi ha forces

per tornar a l'estabilitat

que potser penjant d'un fil

aguntava els cops de puny

i que avui ha superat

el límit de la resistència.

L'equilibri és dur,

i fràgil, molt fràgil.

Fins aquí hem arribat.

(Seguint Deomises i dedicat a l'Adriana que ahir va decidir voluntàriament deixar aquest món que no l'havia tractat mai massa bé)

Màgica somnolència (de deomises)

[seguint la zel i la Pilar]

Desvetlla't, amor, vine a la frontera

On la meva pell segueix essent teva,

On mai no existeix ni lluita ni treva

Per arribar a l'abrusada de la foguera.

Sóc el pelegrí dels teus besos, la romeva

Ànima seduïda amb mossecs d'espera,

La llum i la foscor que t'habita, la darrera

Idea que et pensa, i el primer pensament.

Desvetlla't, vida, lliga't i ajoca't en el meu pit,

Que és alberg per a les pors, per al turment,

Per al reialme de la flama més pura i ardent.

Ets la màgica somnolència que em pren de nit,

La calma i el combat contra la memòria i l'oblit,

Aquesta fam que no acaba i esdevé delit dement.

d.

desvetllar

Aquest foc roent que il•lumina la nit

i ens desvetlla,

ens salva dels covards desigs de tancar-nos

amb pany i clau,

evasions inútils dels incendis foranis

que, rabiüts, ens roben el plaer somiat

dels camins de belles consignes

Abraonats, nuant-nos com les arrels més fondes

foradarem els rocs que ens volen jacents

i renaixerem en la consciència de ser un,

un sol batec que retruny...

(Zel, seguint Pilar)

Incendiària (de deomises)

[seguint en Barbollaire]

També els dits cerquen

Siluetes per l'ombra,

Llavis en flama.
I som arbres que creixen
A l'empar de l'incendi.

d.

Siluetes

La nit tenia
els colors brillants
del bes.
Mentre,
sense fer cap soroll,
ens explicàvem siluetes
en els cossos arborats.