dijous, 28 de juliol del 2011

Constància centrípeta, de deomises

[intentant seguir l'Helena Bonals]

[Imatge: Espansione della luce (centrifuga e centripeta), de Gino Savarini]


I, contra el naufragi, invento costes i ports,
Elimino esculls i icebergs que puguin malmetre
El casc i el timó, i vario el rumb per escoltar
Els conhorts de les onades, els xiscles sords
De les gavines, i anomeno de nou cada element
Que trobo en el meu camí per no recordar-te.
Envers el penya-segat, el missatge interior...



d.

Naufragi



Naufraga allò que havia començat tan bé,
fins i tot el que no ha acabat mai,
perquè persisteix a la teva ploma,
si aconsegueix de surar.
Sovint naufraga fins el vaixell més equipat:
tot és decadència, tot és progrés.

[provo de seguir Isabel, deomises i Anton]

NÀUFRAG EN NOSTRE UNIVERS.... de l'anton.



28 -7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
Nàufrag en nostre univers
M’hi acullo en temps i actes,
Amb rems de mots faig pactes
Esperant conquerir nous vents.
Arribaré a collir a mans
La botella redemptora?
Nedo amb afany l’última hora...
Compte no naufragui de veritat

Nàufraga (o Òpera)

[intentant seguir el vaixell sense rumb de la Isabel]

[Imatge: Flying-Dutchman, de George Grie]


Erra per mars ignotes, sense rumb,
La nàufraga fragata que esquinça l'atzur
I s'impregna de salobre, aspre perfum
De les ones que li recorda que el futur

No existeix, amb la constant remembrança
Que llasta el fustam. I voga el vast embalum
Sense boga, lligat a la soga de la desesperança.



d.

Naufraga


Silenci!
S'atura el vent
i el mar està en calma,
hi solca un vaixell
que sense timó naufraga.

No és per la tempesta
ni per l'embat de l'aigua,
no és per un motí
ni per lluita armada.

És que no té rumb,
i el vaixell naufraga.

Anònima resistència, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i la Carme alhora]


[Poema trobat a les butxaques d'un suïcida]


Com qui s'atura davant del plat de minestra
I no té fam suficient per buidar-lo, callo
I respiro tot l'oxigen possible: amortallo
Dins dels pulmons l'aire, de forma maldestra.

He calmat l'embat que m'abocava a la finestra
Amb versos efímers fets de vent, i avui tallo
Cada ràfega hostil en mil bocins perquè m'oblidi
D'una vegada per sempre enmig del verí del suïcidi:

Bull la sang mentre vull tenyir la meva vida
De foscor i d'immundícia, de resistència a tot
Allò que em permeti acceptar el meu nom de llot.

I, sense paraules, obtinc el silenci que m'amida
La boca i la redueix a un gra de sorra, a un bot
Perdut en l'oceà de provocar-me la mort i la fugida.



d.

Plats

Mallorca 2011 [V]
(seguint "l'anònim" de Carme)

He decorat plats i tassons
amb els colors
del meu desig.

En ells farem els tast
dels somriures
els cossos.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Plego el full  d'avui
del meu desig  de tu,
com  si ho fes  sense  recança.

He buscat  el teu somriure
sabent que   ens queden 
molts  pàgines per escriure
en el llibre  dels  delers.
Moltes  siluetes  als  núvols
per inventar.
Molts cels asserenats
per  retrobar.

Illes de bellesa

Trobar illes de bellesa
al mig del mar enfurismat,
descobrir tresors de primavera,
cercar als núvols siluetes familiars.

Ensumar aromes d'alegria quan tot fa mal,
copsar una llum des del fons del forat,
escriure al tel dels vidres la paraula llibertat
o sentir el ritme d'un poema dins del cap.

Cantar himnes a les collites,
cremar feixos de llenya amb romaní a la llar,
respirar la calma més serena a l'alba,
somniar que l'univers se'ns fa més gran.



En el pou hi ha l'or



Sóc més intel·lecte
que no pas cos.
Sé de nedar i d'anar en bicicleta
per casualitat.
Tinc por dels llamps.
M'aferro als llibres,
però la meva por
de la natura no m'impedeix
de viure envoltada
d'informàtica,
de botons i de píxels,
igual com de versos.

Trobar illes de bellesa
en les coses prosaiques
és el que sol fer la poesia.

[provant de seguir deomises]

Ball amb el vent





Vanos,
fractals del verd
ritme constant,
ball amb el vent.

Atreuen les caravanes,
conviden a la gent
fins que una nit arriben tres reis
amb cofres, catifes
i tresors d'or i argent
descrits a milers de cartes
llunyanes de nenes i nens.

Estels i lluna, nit de dàtils i mel
remor de festa a aquell desert.

Cilíndrica delícia, de deomises

[intentant seguir la zel]


Cridaràs el núvol i la pluja
Amb la veu càlida de la palmera
Que s'erigeix en majestat del desert,
Entre dunes plenes de moviment.

I sabràs que en el pou hi ha l'or
Més anhelat per guarir la set.
En la mà, el dàtil -cilíndrica delícia.



d.

pinyol

ombres absents en un mar de dunes
-càlides inconformistes,
juganeres polimòrfiques-
les sorres juguen a cridar núvols
enganyant caminants per no restar soles

ensota, cuquets i larves
pessigolleixen deserts obrint camins foradats
cercant fredor i aigua
mentre una llavor solitària es nodreix
dels pensaments fèrtils dels mercaders

al pou, el camell somia sol
mentre el nen menja dàtils i enterra el pinyol


(seguint Isabel i Deo)




Coixí dels núvols



Coixí dels núvols,
dunes monjoies
de fines sorres,
llums de colors.

El sol juga amb les ombres
a tot l'entorn
i tu t'hi trobes amo del món.




Històries desèrtiques, de deomises

[intentant seguir la Isabel i els coixins]


Coixí dels núvols,
Històries de la sorra
Que el desert porta
Quan desitja la pluja
Mentre s'esfilagarsa.



d.

Parla el vent

Parla, dolç, el vent.

T'explica històries del desert,
de manuscrits entre la sorra,
de caravanes de camells,
de cruïlles i antigues joies.

Escolta, escolta:
manuscrits entre la sorra,
relats del comerç de sal
i el mapa del cel d'una nit fosca.

Parla, dolç, el vent.
T'explica històries del desert...

Cançó de bressol

Dorm, dorm, amor meu.
Que al coixí dels sons
canta el mar plaent.

Dorm, dorm, amor meu.
Que al coixí dels mots
parla, dolç, el vent.

Dorm, dorm, amor meu.
Que al coixí de llums
rius del sol lluent.

Dorm. dorm, amor meu.
Que al coixí dels plors,
bressol, no hi farem.

Dorm, dorm, amor meu.
Que el coixí d'avui,
demà siga un bes.

(seguint els coixins)

COIXÍ I CUL... del anton.



27 – 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
Coixí i cul fan matrimoni.
feren primer, coneixement,
desprès venia el nuviatge ...
i, ara, son com ansa i calder.
L’un a l‘altre a toc s’esplaien
el contacte els fa contents.
S’enyoren quan es separen
ben juntets son satisfets.
Es remenen i s’abracen
es refreguen alegrets.
Entre ells no passa ni el flaire
dels petons o d’algun pet.
Viuen tranquils l’un i l’altre...
Ai, si totes les parelles
Poguessin ser-ne com son ells. 

Sensibilitat



Un coixí de punta fina:
què deuen sentir les persones
que no estimen la bellesa,
que ja els està bé que
els de la Marsellesa
fessin anar la guillotina,
o els que contraposen
els gulags al feixisme.
Quina mena d'espiritualitat
poden tenir si no
els agrada la poesia,
si no s'emocionen davant l'art.
Ni la bellesa exterior ni la interior:
materialisme absolut, lletjor total,
vida incompleta.

[provant de seguir la Carme]

Fent-nos de coixí


Et beuré les llàgrimes
i, ben prest, fent-nos de coixí,
abraçats,
despertarem els somnis
adormits.
Urgència de carícies flonges
i esponjades.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons