Entre les ombres,
els meus ulls plorant,
el meu cor enyorant
passions,
i en la distància el teu regne;
urgents les emocions
m'arrosseguen a tu,
més jo sense tu
al teu coixí...
seguiré somniant.
dimecres, 27 de juliol del 2011
Entre les ombres
Audàcia, de deomises
[intentant seguir la Carme Rosanas]
Teixiré, per a tu, el moaré
D'uns besos amb l'audàcia
De qui estima la vida i té
La generositat de la Natura
Per emplenar-te l'esperit
De la dolça fruita drupàcia
Del somriure tendre: no hi ha nit
Hostil ni vall profunda, obscura
Que aturi l'ímpetu del cor
Quan la serenor del teu repòs
Ha de defensar-se aferrissadament.
Teixiré, per a tu, amb fil d'or,
El coixí de la claredat del teu cos
I hi descansarem, lluny del turment.
d.
D'uns besos amb l'audàcia
De qui estima la vida i té
La generositat de la Natura
Per emplenar-te l'esperit
De la dolça fruita drupàcia
Del somriure tendre: no hi ha nit
Hostil ni vall profunda, obscura
Que aturi l'ímpetu del cor
Quan la serenor del teu repòs
Ha de defensar-se aferrissadament.
Teixiré, per a tu, amb fil d'or,
El coixí de la claredat del teu cos
I hi descansarem, lluny del turment.
d.
dimarts, 26 de juliol del 2011
Elogi d'un coixí
Un coixí de punta fina
que encara no s'ha fet vell
un regal de bona amiga
que va deixar-hi la pell.
Quan érem joves per terra
ara damunt del sofà
ell mai no s'ha fet enrere
i repòs ens vol donar.
Si s'esquinça el sargim,
però el seu fil aguanta fort
de manies no en tenim
el tindrem fins a la mort.
(seguint l'Isabel)
Teranyina

(seguint les teranyines de Laura, Elfree i Deomises)
Teranyina de punta fina,
excelsa funda pel coixí
que farcim de vells somnis,
sabors antics i algun desig.
I el duem sempre de viatge,
l'emboliquem amb seda i lli;
no volem que se'ns perdi
a qualsevol duana el coixí.
Vigilem cada punt del fil,
el rentem amb la primera
llum de l'alba.
I si s'esquinça, el sargim.
Passats els anys se'ns farà vell
i si no el reconeixem, ai!,
és què tenim ja buit el cervell.
(Andròmines de brocanter:
coixins, vanos, canelobres
i baguls solemnes d'altres temps)
Distàncies de Pasífae, de deomises
[intentant seguir l'Elfri]
Has conegut la vergonya i l'animal, ensems.
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.
Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.
d.
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.
Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.
d.
Els camins són plens de cruïlles
Plens de cruïlles els camins
ens fan retrobar , retrobar-nos
un moment, uns dies o anys sencers.
Els camins que transitem són plens,
curulls a vessar de viaranys i senders
teranyines de caminois per on ens perdem
i trobem altres camins amb cruïlles també.
I així anem teixint laberints temporals
de vegades Ariadna, de vegades Teseu.
ens fan retrobar , retrobar-nos
un moment, uns dies o anys sencers.
Els camins que transitem són plens,
curulls a vessar de viaranys i senders
teranyines de caminois per on ens perdem
i trobem altres camins amb cruïlles també.
I així anem teixint laberints temporals
de vegades Ariadna, de vegades Teseu.
Ens estem allunyant?
(Seguint l'Anton)
Passa el temps i ja no parlemcap trucada, cap missatge, cap notícia,
res de res.
Però malgrat tot et sento proper
recordo el teu somriure,
la teva mirada,
el teu to de veu.
I molt de tant en tant només quatre lletres ens fan passar d'un trencar el gel,
només tres segons, al caliu de sempre, als sentiments sense vel.
I per molt que sembli que ens allunyem
la xarxa amb fil de teranyina que un dia vam teixir
ens unirà sempre i ens farà trobar al llarg del camí.
Caminem plegats o no, per camins propers o allunyats,
podrem plantar un jardí i compartir el bagatge
en cada afortunada ocasió de trobada en el nostre viatges.
Etiquetes de comentaris:
JULIOL 2011,
Laura T. Marcel
ENS ESTEM ALLUNYANT... de l'anton.
26 – 7 – 11
RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
18 .-Ens estem allunyant
com el vent que toca i marxa ?
Suau ventijol que canta
el tenim que flota jugant.
i amb ell anem
caminant desert de sorra
-càntir d’aigua ens espera –
a la riba de nostra llibertat.
Duiem el projecte a sarrona,
el pes resistim, és important.
Quan arribem s taula parada
el ganivet tallarà el pa que agermana
i el vi ranci en serà litúrgia de cant.
Embogits cantarem
amb la llum de la paraula :
-Dins de l’Art, la Poesia
viu curosa en nostra Llibertat.
sense títol
l’art tossut de l’espectador de vides
de natures, de somnis
rau als seus ulls? així deu ser
car la vida, adés i ara,
s’ha de pintar amb mans destres
per no caure, simètric
a l’altra banda dels foscos espectres
sort que encara
hi ha mar, arbres, paraules i contes
de natures, de somnis
rau als seus ulls? així deu ser
car la vida, adés i ara,
s’ha de pintar amb mans destres
per no caure, simètric
a l’altra banda dels foscos espectres
sort que encara
hi ha mar, arbres, paraules i contes
(intentant seguir Helena)
Partícules, de deomises
[intentant seguir el silenci de la Isabel i l'art de l'Helena Bonals]
Partícules de tu en cada paraula que et mostro,
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.
Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.
d.
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.
Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.
d.
Art

Tres lletres només
per una cosa tan sintètica.
Que comença amb
la primera lletra de l'abecedari.
Una paraula per mil imatges
i set disciplines.
El que alguns voldrien retenir
amb una foto amb flaix.
El que mou diners,
tant com sentiments.
L'art i la vida,
la dicotomia.
La imatge i la paraula,
sempre de costat.
L'art, per als que el veneren
i els que no.
[seguint la Isabel i el seu art]
Els pètals del silenci
(seguint les Buguenvíl·lies de deomises)
Quatre passes, un forat,
cauen gotes des de dalt.
Entre els pètals del silenci
pots trobar un tros d'asfalt.
I camions de terra erma
o tràilers sorollosos circulant,
plagues d'insectes al voral
i llums que, oh! t'estan il·luminant.
I s'apleguen dins teu els mots,
t'embolcallen rítmics versos,
s'atansa a poc a poc
la rima ballaruga del poema
per ser d'immediat veu articulada
i pintar amb colors suaus
els pètals del silenci. Quin món!
Buguenvíl·lies, de deomises
[intentant seguir la zel de nou]
Sent com floreixen
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia
Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.
d.
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia
Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.
d.
dilluns, 25 de juliol del 2011
de sol a sol
alba i crepuscle i un roig encès
llàgrima i somriure, flaire d’amor
llàgrima i somriure, flaire d’amor
de sol a sol
bes i paraula, companys de viatge
al camí del viure
tot llevant àncores, després del son
ens rentem la cara al miratge de l’aigua
i la teva mà, el meu ferm guiatge
quan es lleva el dia, un nou horitzó...
bes i paraula, companys de viatge
al camí del viure
tot llevant àncores, després del son
ens rentem la cara al miratge de l’aigua
i la teva mà, el meu ferm guiatge
quan es lleva el dia, un nou horitzó...
(seguint Deo)
Àncora i càbala, de deomises
[intentant seguir la Isabel i el seu Art]
Seràs eternitat, paraula xiuxiuejada,
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.
Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.
Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.
Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.
d.
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.
Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.
Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.
Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.
d.
Art
i subtilment s'han dedicat a contestar-te
amb la sal i el fum i el moviment dels núvols
fent del cel un bellíssim sostre infinit.
Agafa la paleta, agafa el cavallet,
arma't bé amb els pinzells
i busca, busca entre les flors i els arbres
aquell bocí de planeta que et duu missatges.
Així, quan ja la negra nit sigui cau d'estels
i el mapa del teu dia se't plegui a les mans
cauràs entre els somnis a l'univers dels colors
per ser protagonista d'un ball que només a l'alba té final.
T'estamparà el teu temps al quadre,
hauràs entrat al món de l'art. Seràs
serena pinzellada, escena a la paret.
I la sal, i el fum i els núvols
hi seran ja per sempre al teu voltant,
que el mar i el foc i el vent, també ho voldran.
Cridòria, de deomises
[intentant seguir les mars de la Carme Rosanas i de l'Helena Bonals]
Finalment, has cridat la mar per ofegar les ferides.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.
I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...
d.
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.
I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...
d.
Foc

Foc ardent
com els xiprers de Van Gogh,
com el fons del mar inabastable,
com un capoll abans d'obrir-se.
Amb l'aparença superficial
que no passa res,
i passa tot.
[seguint deomises i el "res més pur que la mar"]
Allisant mots
Un cel de núvols
sense emboirar la ment
i un mar allisat
on escampar-hi els mots.
Navegant sentiments
allà on tenen espai.
Potser l'amor, quan la mar calma
o la tristesa quan s'arrissa.
A voltes l'huracà enrabiat, si cal.
Navegant sentiments
damunt de versos compartits.
Uns versos que acompanyen.
Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II), de deomises

[intentant seguir, de nou, la ràbia i la Carme Rosanas]
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?
O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?
Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.
Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".
d.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons


