divendres, 2 de juliol del 2010

Gust intens d'aiguanaf

Sabor amarg a la boca
i al camí, petjades al fang,
que ha plogut aigua en alternança
amb brogit sec d'una collita del no res.
S'arreceren a les dues bandes
llenya seca i antics pedregars,
i floreixen de sobte, a l'albada,
poncelles sorgides dels altars.
Aromes dolces sota el nas
i gust intens d'aiguanaf...

Isabel

Paciència

Creuant-se en llurs camins,
El geòmetra i la injustícia.

Sabor amarg a la boca,
Com si, després del cop
De puny, la sang esperés
El consol de la bufetada.

Llargues cues de paciència
I de saliva per a les ferides.



d.

CUES

Llargues cues
una plena d'esperança
per trobar feina,
l'altra decepció
per la pèrdua,
totes dues cercant un futur
i creuant-se en llurs camins,
són germanes de classe.

Sense treva




















Sense treva, no hi ha encís,
i m'encanto a cada espera
fugint pel futur i llurs camins
malgrat saber-me esfera
o geòmetra del concís...


Isabel

Còrpora somnàmbula


Trencaré el silenci precís
Amb una rialla d'ironia barata.
He d'elogiar una sabata
En vers per sentir-me feliç?

Contra les cordes, sóc funàmbul
Circense o un simple pallasso?
Caic a rodolons per on passo
I sols em trobo al preàmbul

D'una tragèdia que sé meva.
Sense treva, no hi ha encís
Ni incís en la sofrença ingrata:

Enmig del meu estiu, de sobte neva;
I esdevindré deliri somnàmbul
Del teu pit, que en somnis repasso.



d.

PLANY



Perquè res no em deslliuri
del llast de les teves besades
despullaré el vent en somnis,
em beure la mar a glops
i si quelcom de tu m’aparta
trencant el temps amb desencís
no hi haurà cap plany de campanes
i amb aquesta follia ingrata
trencaré el silenci precís

Híbrides fragàncies

 
Records d'aquarel·la, híbrides
Fragàncies que la pluja s'enduu.

I ploro per retenir-te
Però les llàgrimes esborren
Mica en mica la memòria,
Fràgil com la duna en el desert.

Demà tatuaré a la pell
Les restes del naufragi,
Perquè res no em deslliuri
Del llast de les teves besades.



d.

Aquarel·la


Porto un cabàs de flor seca
encara amarada d’olor.

Les deixo a taula
amb l’esperança
que m’ajudi
a aquarel·lar records.

Rastres


Dóna’m la mà.
Camina amb mi
pels viaranys dels records amables.
Sort tenim dels marges dels teus ulls
que aquest cel aclama.
La mar ens és cuirassa
i assegut al banc dels subterfugis
hi veso l’ànsia que la nova albada anuncia.


Pintaré  de violeta
les  tovalles  de flors.
 
Per  compartir  la taula,
i l'instant
i el poema
per  tramuntar  les   carenes
per desembardissar els cors.

Plantarem tovalles

Plantarem tovalles de flors
damunt la mola,
mentre les mans ens acompanyen
difuminant la llunyedat de les tanques 

dijous, 1 de juliol del 2010

Segueixo

Segueixo,
el pas tranquil
entre les  ombres  del bosc.
El teu sol, entre els arbres,
dibuixa  tremolosos
brisalls  de llum.

Lentament,
travessem el cancell  invisible
si m'allargues, en silenci,
la mateixa  mà suau
que m'acompanya  sempre.

el silenci de l'onatge

I l’eco del silenci

em porta silenci . . .

L’onatge ressona

sobre la muda sorra.

Plena de lluïssors

a cada besada

de sal i marinada.

Deixant una carícia

de tremolosos brisalls.

Mans a la sorra

Poeta atrafegat


Tinc el pas tranquil
com la mirada
el vers fàcil
però un xic lent
t'he escrit més de mil versos
però se'ls emporta el vent.

Ets com aquesta roda poètica
que gira i gira tan de pressa
que ja no la puc seguir
quan tinc dues estrofes
tots ja parlen d'altres coses.

Agafaré una drecera
amagat a la cantonada
i segur que quan tu passis
et sorprendrè altra vegada ...

La mateixa mà suau

La mateixa mà suau,
recorda el tacte del nadó
als solcs de l'epidermis.
Prova de dormir
i es debat entre el plor i la rialla.
Sap que ha de marxar
i li agradaria estar-se'n.
Tot i així,
és agraïda.

SALA D'ESPERA

Habitació silenciosa
vida acabada
Plors de dolor.

Al costat il·lusió
vida que neix
rialles d'alegria.

Tot passa
a la sala d'espera
la vida comença i s'acaba.

Silenci...


Qui no està
malalt d’amor...?
Però és tan
dolça la ferida
ni que la sang
taqui el poema...

T’estimo, no sé
si em curaré,
però t’estimo.
Tot porta la
teva lluna i el teu sol...

I en el silenci
escolto la cançó
de les teves paraules.
I l’eco del silenci
em porta silenci . . .
onatge

Intermitències



Desert o camí,
O simplement vida?

Viaranys cap a la humida
Terra de sofrir
Enmig de la joia,
Massa intermitent...



d.

Com si mai

Imatge trobada a l'espai d'Avet-Blau



Resta desert el camí
que ahir trepitjàrem junts
com si mai
com si ningú
estigués malalt d'amor.

Més enllà del temps

Foto: les lletres per fer paraules
Antic taller tipogràfic
Biblioteca d'Alexandria
Egipte



El camí resta desert
i lluny creixen les ombres
per tal d'aixoplugar
la nostra dèria, amics poetes.

Que no s'assequin les paraules,
que cantin fresques a tothora,
que juguin àgils sota el vent,
que visquin més enllà del temps...


Isabel

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons