No ho sé

Avesats els ulls a la foscor,
la veu al silenci.
M'espanta retrobar la llum,
i em fugen les paraules.
No sé si podrà alçar-se de nou el cos,
si respondrà l'ànima.
Perduda la destresa,
el mirall em retorna una imatge grotesca.
No sé si fa més mal reconèixer-me
o reconèixer la teva absència.

El vol

Reprenc el vol,  vers tu, amat,

després de temps de planys i plors.

Com l'au més lleugera,

sense llast ni patiment.

Reprenc el vol, vers tu, amat...

Ara que veig que m'esperes.

ALES

Quan sembla que tot s'acaba,
la teva companyia
em retorna l'esperança,
enlairada pels somnis
a poc a poc reprenc el vol.

Dolça aimia

De tots el plaers que el mon m’ofereix,

-  el cel ple de blau, la brisa amb sa oreig

les flors de colors, dels ocells els cants,

l’escalf  del solell, que llu, com llu  l’or  -

no en trobo major que mirar els seus ulls,

dons la mia aimada els té molt mes clars

que el bell  blau del cel, que el blau de la mar.

Sa  veu és més dolça que l’airet més suau,

son  cos és tan tebi com un pa de mel

i les roses besen sa galta fragant.

L’anima tremola, quan son rostre veu

i corprès d’amor, li dic suplicant

-Ai, ma dolça  aimia. No em deixis mai sol,

sigues  tu ma vida, mon cor, mon consol!

Paradís perdut

El paradís perdut en els teus ulls
dona dóna'm el so just del cant
el refilet dels ocells i la fusta dels troncs
arbres ben cepats i alhora suaus
 canten tots amb  la lluïssor de l'esguard...

Toco tiges de flors , lluco , flairo
aromes de pell tèbia i miracle natural 
no és pas més bell aquest món sensitiu
que el de l'esperit que s'escola entre les mans ?

I dalt del cel així com allà abaix ....baten ales
i entono el meu pesar perquè vull prop el cos
i em bull l'ànima perquè l'esperit no vola prou
llastat , embafat de la bellesa de les coses.

OBRO ELS ULLS.... aquarel·la

Quan veig la terra
obro els ulls

i es dispersa meva soledat.

Obro amb afany els braços

i enlairo els meus anhels.

Obro les mans rústegues

i els dits cullen el desig.

Obro el nou camí.

i els peus cobren la voràgine

de la fantasia...

Busco, insistent, el fruit

d’un seguir constant

en la lluita contra el silenci...

Som silenci dins nostre

que vol sortir a caminar

i trobar-se amb altres silencis

que esperen obrir ulls,

braços, mans, dits i peus

per connectar amb altre silenci

que al obrir ulls s’ha trobat.
Quan veig la terra
em sento segur,
estic enamorat.

DE REBAIXES 13.- 7-10-13.-  ANTON.

Quan veig la terra

Una foto de la Marta Pàramo

Quan veig la terra tan verda o tan llaurada,
quan veig les muntanyes que s'alcen
com sobiranes de la plana,
sempre, tu hi ets en elles,
i els teus mots són com murmuris 
de rierols que riuen pels tàlvegs.
Quan veig l'isard, àgil i lliure
tu també l'ets, trescant feliç.
Quan veig la mar immensa
tu ets el blau i ets dins del blau
i en el tacte subtil de l'aigua.
Et trobo a tu, arreu...
i en aquest trobar-te,
 jo també em retrobo.

Foc ardent

Imatge dins del blog Hora blava

Quan veig la terra
i la mar, lo cel,
penso en la prosa,
les imatges, els versos,
sols ho faig per qui
és darrere de totes
les metàfores.