Avesats els ulls a la foscor,
la veu al silenci.
M'espanta retrobar la llum,
i em fugen les paraules.
No sé si podrà alçar-se de nou el cos,
si respondrà l'ànima.
Perduda la destresa,
el mirall em retorna una imatge grotesca.
No sé si fa més mal reconèixer-me
o reconèixer la teva absència.
Ben tornada a les Itineràncies, Mònica!
ResponEliminaDe moment les paraules no t'han fugit i has construit uns versos molt bells, encara que siguin dolorosos.
Una abraçada immensa...
Les absències sempre fan mal...És fàcil acostumar-se a la llum i les paraules!
ResponEliminaLes absències, compartides fan de més bon acompanyar
ResponEliminaLa veu al silenci, Mònica.
ResponEliminaÉs excel·lència poètica!
No veig fugida més bella,
ResponEliminaque la dels mots
que em venen
de vostra boca
a descansar en la pròpia oïda.
No veig fugida més bella,
que la del llum del vespre
que vostra figura difumina
i em guarda
com somni la teranyina.
No veig fugida més bella,
que del mirall
retorn de la vostra vista
i en silenci
reposar en la mirada
de qui vos estima.
No veig fugida més bella,
que en perdre vostre amor,
senyora,
vestir en dolços mots
la nuesa
de la vostra absència.
No veig fugida més bella,
senyora,
que la vostra fugida,
amor silent
que es clou
com ulls en la foscor.
No veig amor,
fugida més bella...