El paradís perdut en els teus ulls
dona dóna'm el so just del cant
el refilet dels ocells i la fusta dels troncs
arbres ben cepats i alhora suaus
canten tots amb la lluïssor de l'esguard...
Toco tiges de flors , lluco , flairo
aromes de pell tèbia i miracle natural
no és pas més bell aquest món sensitiu
que el de l'esperit que s'escola entre les mans ?
I dalt del cel així com allà abaix ....baten ales
i entono el meu pesar perquè vull prop el cos
i em bull l'ànima perquè l'esperit no vola prou
llastat , embafat de la bellesa de les coses.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Un poema bonic. Com la Carme, tu també estàs inspirada.
ResponEliminaProfundíssim, Elfree!
ResponEliminaEls dos últims versos m'enamoren: "i em bull l'ànima perquè l'esperit no vola prou"... és absolutament genial.
La bellesa de les coses, penso que ha de fer que l'esperit voli més lleuger...Bonic poema.
ResponEliminaM'afegeixo als comentaris de més amunt. Felicitats pel poema Elfree.
ResponEliminaBell poema Efree. M'agrada
ResponEliminaPreciós, nena. Com la Carme, m'enamora el nou i em fascina el vell (poema de l'Elfree).
ResponElimina:-)+
Aquest esperit embafat de la bellesa de les coses és molt atrevit, poc convencional. M'agrada molt tot el poema!
ResponEliminaJo crec que ja has trobat quest paradís perdut.
ResponElimina