dissabte, 20 de febrer del 2016

Paradís perdut

El paradís perdut en els teus ulls
dona dóna'm el so just del cant
el refilet dels ocells i la fusta dels troncs
arbres ben cepats i alhora suaus
 canten tots amb  la lluïssor de l'esguard...

Toco tiges de flors , lluco , flairo
aromes de pell tèbia i miracle natural 
no és pas més bell aquest món sensitiu
que el de l'esperit que s'escola entre les mans ?

I dalt del cel així com allà abaix ....baten ales
i entono el meu pesar perquè vull prop el cos
i em bull l'ànima perquè l'esperit no vola prou
llastat , embafat de la bellesa de les coses.

8 comentaris:

  1. Un poema bonic. Com la Carme, tu també estàs inspirada.

    ResponElimina
  2. Profundíssim, Elfree!

    Els dos últims versos m'enamoren: "i em bull l'ànima perquè l'esperit no vola prou"... és absolutament genial.

    ResponElimina
  3. La bellesa de les coses, penso que ha de fer que l'esperit voli més lleuger...Bonic poema.

    ResponElimina
  4. M'afegeixo als comentaris de més amunt. Felicitats pel poema Elfree.

    ResponElimina
  5. Preciós, nena. Com la Carme, m'enamora el nou i em fascina el vell (poema de l'Elfree).

    :-)+

    ResponElimina
  6. Aquest esperit embafat de la bellesa de les coses és molt atrevit, poc convencional. M'agrada molt tot el poema!

    ResponElimina
  7. Jo crec que ja has trobat quest paradís perdut.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons