bressol

seguint a anton amb voluntat i treball

bressol romànic de tota una nissaga

amb més de mil anys empenyent llibertats,

llibertats retallades,

però punyents dins l'ànima

de tots els catalans.

guifré el Pilós, tombes comtals, l'abat oliba...

les beceroles de nostre pròpia història

impregnen les parets, les voltes de canó, el claustre,

i en ell, 

semblen sonar somorts el salmodiar del resos

mentre les passes dels monjos 

llegint el llibre d'hores

llisquen  en les lloses desgastades.

voluntat i treball,"ora et labora"...

regles bàsiques per retrobar les pèrdues,

per seguir fidels als nostres ancestres,

per seguir amb el cap ben alt,

davant totes les dificultats amb que topem.

seguint a Imma.- futur que mai se sap

..................

- Em sembla que estic perdent...- remugava

i l’aigua se li escorria entre les mans a descloure dits

i queia en degotall avall mullant el seu riu de carn.

Els peus la rebien i es rentarien amb ella...

Ella continuaria avall sense saber el seu destí.

També els peus nets buscarien

l’ impol·lut futur que mai se sap,

 que es desconeix per moltes previsions assegurades.

Les relliscades i cops de cul  quan es presenten ?

S’anunciaria un benestar en el camí ?

Ganes immenses de fer el cim l’esperonaven.

Voluntat i treball immersos en un fi, el seu futur.

ANTON.-T.E. -20-10-14 

Viure és passar

  

Tot passat és oblidadís

menys, els dolors roents i forts.

El present a vegades bo,

o dolent, o altres boirós...

el futur que mai no se sap

podrà ser enutjós o grat.

Però viure es el que importa

estar aquí i recordar

i poder esperar un demà.

Imma

AMOR I MÉS AMOR

Seguint a la Carme

Potser no és fàcil esborrar amb un sol gest

el dolor que acumulen les cicatrius de l’anima.

Caldrà posar molt d’amor a cada una d’elles,

car l'amor és el bàlsam.

I mes amor per guarir llagues obertes,

ferides, en carn viva, que no es tanquen.

Molt i molt d’amor, molta tendresa

acaronant dolçament l’anima turmentada.

                   I amb temps i esforç  potser algun dia

                   tant de dolor serà un record

                   i el present una rialla.

Cicatrius a l'ànima

I aquí mateix, amb simplicitat...

Prou que ho sabeu, no és tan difícil:
de bocinets de tendreses,
d'escoltar i voler saber,
de lligar paraules que construeixen diàlegs,
d'explicar-nos cadascú a ell mateix
dient les coses pel seu nom,
de saber-nos iguals.
Iguals i sense privilegis.
Més enllà de mudes indiferències
i amb la mirada neta.
Esborrem,
d'un sol gest que perduri,
totes les cicatrius a l'ànima.

miratges al tercer món

seguint montse galionar  amb "conviccions fermes"

arrugues a la pell

colrada

per un sol estremidor

marcant la vida en cada una d'elles.

vida de treball, de parir, de ser trepitjada i menystinguda

ulls parlant

de milers d’hores viscudes,

d’alegries i penes,

de cicatrius a l’ànima.

visió d’un desèrtic infinit

on les conviccions més fermes

es perden en miratges inabastables...

i un mantell blau

que ens parla d’una terra...

Contra els espills enganyosos...

"Caldria inventar un espill on poder veure qui som, perquè aquells que sols reflecteixen el nostre cos, menteixen" (Alejandro Jodorowsky) 

(Dedicat a totes les dones que, quan ens mirem al mirall, pensem que ens falta alguna cosa. I principalment a tu, Amparo, estimada amiga.)

Contra els espills enganyosos,

l’antídot de l’autoestima;

l’orgullosa certesa de la vida,

un brindis cada trenc d’alba.

La força i la fe, i el goig de ser-hi;

el paisatge amb camins nítids,

i un cel blau a l’horitzó.

I les conviccions ben fermes:

no és de menester ni ens val

tenir fàtua companyia

de cap ésser que ens menystingui.

I un bravo a l’espill més gran:

ells ulls de qui sap amar-nos

transcendint pell i matèria,

capaços d'arribar al cor,

i que ens fan sentir amb diferència

les més boniques del món!

 Montse Galionar 

(Tot seguint la Isabel i els seus camins nítids) 

Mirant ben lluny

Mirant ben lluny

veurem els núvols

veurem les llums,

veurem solsticis,

veurem la màgia d'una gran nit.

Antesala de la millor albada,

seu del seny,

cruïlla serena a la contrada

amb camins nítids

sense entrebancs per l'escalada...

Mirant ben lluny

veurem planetes

girant sobre els estels,

veurem la dansa de l'univers.

M'enduc el llast

M'enduc el llast del desànim...
L'abandono ben lluny.
I tornarem,
a enlairar projectes.
Apujarem la flama
que ens ajuda a volar.

Només mirant ben lluny,
horitzó enllà,
podrem saltar els obstacles.

Vola, vola amunt

Seguint baba_44 en la part més optimista del seu "Desencís"

Del que ens queda del naufragi de les expectatives,

en farem una nau nova.

Enarborem la llibertat, com a símbol,

i llencem el llast dels desànims.

La il·lusió s’enlaira, s’enlaira...

I ens enalteix. 

desencís

seguint ANTON  amb "tapat d'ulls"

tapa't d'ulls i d'orelles,

i reclou els sentiments esperançats.

plora per dins, no cal mostrar feblesa

els demés, no han de fer-ne res, de la tristor sentida.

siguem fidels a les pròpies idees,

malgrat estiguem sols en eix camí.

no és pas la primera vegada que ens sentim defraudats,

enganyats i traïts a desgrat de promeses.

més les flors marcides del desig

són el que ens queda del naufragi de les expectatives.

guarda els pètals del record amarg

en caixeta de sàndal,

on el perfum de la fusta preciosa,  faci costat al desencís.