alleujament

seguint M. Roser Algué: "horitzons enllà"

imatges segmentades de moments colpidors

enllaçant lletres, fins a formar paraules

despullant, mica en mica, els sentiments.

imatges que llisquen cor en dins

sens un perquè i un quan,

com les fulles d’un arbre, al pic de la tardor,

provocant la rosada d’una llàgrima.

mira enllà dels horitzons, i allibera't del desterro.

els ulls reviuen antigues alegries i tenebres

aflorant percepcions de somnis oblidats

més enllà del conscient...

i el que estava distant, torna a nosaltres

foses en les arestes del mirall del retorn,

fent de l'ahir, un avui.

l’esllanguit resplendor, recobra llambregada,

la veu s’allibera de la negra mortalla de silencis,

i la tebior, embolcalla, el que abans era gel...

els sentiments es mostren sens màscara bolcats en el paper,

mot rere mot, amb total nuesa.

i en el gresol de l’ànima, aquest alleujament,

poleix el sèver d’antigues cicatrius.

Sortida de sol al mar el dia 7 D'octubre. Lluís Roure.

SOMNI  DE  LLIBERTAT

Una estrella somniava

que avui dormia a la mar,

les ones la bressolaven

si la sentien plorar.

Una sirena cantava

el cant de la llibertat,

per tot el mar ressonava

i l’estrella es despertà.

El groc i el roig de l’albada

la varen embolcallar

i l’estrella s’estremia...

sap que el somni tornarà.

Perquè la cançó ressona

cada dia, horitzons enllà!

M. Roser Algué Vendrells

Seguint els records de la Montse i tots els somnis que aquí s'han plasmat.

LA NOSTRA HORA....aquarel·la

Seguint a la Montse

Sota l’ombra de l’amenaça

camino escanyolit amb el pes inútil.

El andar és feixuc i el NO amoïnós

em persegueix amb urpa cruel.

La margarida oferta no té canvi:

perdura en el SI potent d’ànima

i voldria ser-ne resolutiu,

també el sorrut NO viatja com llei eterna.

La baralla arriba àlgida prop del cim

on l’escaló espera el peu nostre

i quan el paisatge nou el tinguem a mirar d’ull,

l’horitzó caurà com teló que tanca,

com ganivet que degolla el passat cru.

Falta, avui, ser constant i valent

en l’escaló...9

El NO –VE – EMBRA serà ple de PERSONES.

ANTON.-T.E.- 9-10-14

Vaig, avanço, camino

Jo vaig pel camí tortuós

d’aquest agresta paratge,

miro l’horitzó llunyà,

miro el cel ennegrit

miro els peus ensangonats…

Jo avanço amb fatiga

cap un destí desconegut,

miro sempre endavant

miro el parany passat

miro les timbes al costat…

Jo camino vers un final

que no sé on, ni quin serà,

miro de pensar

miro d’aprendre

miro de no defallir...

Jo vaig, avanço, camino...

jo sé que arribaré...

sense saber a on vaig

miro, miro i miro...

penso, penso, penso....

sobretot:  camino.

AMUNT

Sota l'ombra de l'amenaça,
matina la incerta gloria,
amb el sol fluid de tardor,
preludi d'un nou càntic,
camí cap al cim.

Fent via

Et segueixo pel camí d'un cim desconegut, Carme.

Camí d'un cim desconegut,
amb les soles ja mig gastades,
anem dia a dia fent via.

Seguim els mapes que duem a les butxaques,
ens guien les aromes que ens envolten
i sentim al cor els dubtes veient les cruïlles.

Portem una motxilla plena de mots,
ens empeny una brisa farcida d'emocions
i no tenim més fites que la poesia, i tanta vida...

Eximida, per fi

Eximida, per fi,

de l'arrest a pany i clau,

al qual s'havia sotmès,

ella mateixa...

Sobtadament,

salta  cap a les  alçades

camí  d'un cim desconegut.

Mai no ha arribat al cim,

però sap que hi és.

El veu i el sent,

com sentim el vent 

directament  damunt del rostre.

Records

seguint  amb bellesa de baba_44

Els estels guaiten 
els teus somnis 
mentre alliberes 
inquietuds soterrades.

Fluctuen els records... 
Eximit l'arrest amb pany i clau.

La quietud, 
instal·lada al llindar de l'ànima 
emmiralla la bellesa 
en els teus ulls.

simplicitat

seguint isabel amb la frasse: "sol fluid de tardor"

dues fulles.

dues tiges reflectint  sol,

un sol fluid, de tardor...

verd tendre,

cel blau...

bellesa en la simplicitat!!

                              



                            

Foc de tots

Seguint Carme Rosanas i baba i Drapaire de mots i Anton

Encenc de nou el meu foc

amb la guspira dels mots.

Sota el sol fluid de tardor

l'alimento amb llenya fina,  

fulles mortes, teranyines,

i em torna flaire fina de resina

amb brisa fumada i flama i so.

Mel i ambre de tota la vida,

seu remota de totes les crides,

solemne testimoni al temple,

als rostolls, llum de tantes nits...

Foc que no és meu, 

que ja és propietat col•lectiva.

Foc de tots, mots i veu

d'una capa sonora que ens embolica...

Viva, malgrat la remor de pluja mansa.

MEDITAR... aquarel·la

Seguint Baba.-- el remor de pluja mansa

..........

El remor de pluja mansa

li ha entrat per la finestra

amb força inusitada,

l`empenyia el vent de l’ànima

i el camí se li feia fàcil.

Del sarró va treure el nou treball,

la meditació que li ocuparia hores

i no li posaria pressa si no constància.

Ofegat per temps d’imperioses feines

ara li regalaven el nou quefer.

MEDITAR. 

procuraria trobar-s’hi a gust

i seguir el llibre d’un nou repte.

Segur que en trauria profit

ell que a tot s’atenia sense queixa.

Era el millor quefer que li regalava

el pretensiós, incomprès viure...

ANTON.-T.E.-6-10-14

Remor de pluja

seguint remor de pluja de baba_44

Remor de pluja ...
Quants records conté cada gota caiguda
Entre els llençols m'amago
i em perdo en les carícies d'un somni robat.
Abans teu, ara nostre.

moments

seguint carme rosanas: "hivern perpetu"

 

Remor de pluja mansa.

Un llibre per llegir sens mirar l’hora.

L’aroma dels tions crepitant dins la llar,

veient dansar les flames.

La salabror de l'aire passejant vora mar.

Una flor, que descansa la tija en cristall transparent,

fent vora a la foto emmarcada d’un record...

Els pensaments,

prenent forma en paper.

Música que acompanyi el meu silenci.

Una posta de sol, tenyint de rosa i or l’entorn.

La meva tassa de cafè ben fort.

Els meus néts.

Moments perquè la vida recomenci,

malgrat l'estrall causat, per un hivern perpetu.

 

Per si cal apagar-lo

A la vora de la mar,
per si cal apagar-lo,
encenc de nou el meu foc.
No cal pas deixar que cremin
tots els somnis que ja van cremar,
ni els desitjos compartits
Ni deixar que un hivern perpetu
ens glaci els mots i els llavis.
Vora el mar, damunt la sorra,
encenc de nou el meu foc.
Foguera menuda,
de branquillons,
de llenya mig cremada.
De restes de naufragis.
De mans buides.
I de cors anhelants.
Ran d'onades, per si cal apagar-lo,
Un cop de mar serà suficient.