Illa Roja

Seguint Elfreellang de  Fecunda transparència

 Illa roja, by José Pablos

Fecunda transparència del desig.

El vent és un senyal que torna

com onades a desfer-se a la riba.

                                   —Hi ha un missatge en una ampolla.

Des d’aquesta cala de diumenge

recordo els peus mullats al Nil

mentre els mateixos llaguts de vella llatina

encenien un paisatge de pedres mil·lenàries.

Avui als diaris he vist la mateixa plaça

i com dansaven feliços, per la revolta,

homes i dones amb una veu clara i diàfana.

Egipte és un país de contrasts, recordes?

com la finestra de l’estança que ens acull

on es veu el mateix mar d’horitzó blavíssim.

A l’altra banda, algú llençava pedres

gastades per la ràbia i l’oprobi.

                                   «La poesia també és revolta.»

I escrivien el nom dels màrtirs a les parets

mentre jo estripo records en papers gastats

com una onada que va creixent i es trenca.

Fecunda transparència

( tot seguint en deomises)
Celebra doncs el camí
vers un nou dia roig
petjant l'escala que mena al sol.

La deessa de les hores, mot,
s'ha dibuixat en els llavis
tallats pel vent, mut de cop.

Et servo i deso al calaix
del temps estantís un instant
empremta divina entre els dits
d'unes mans que recullen onades.


Et retorno a la platja mil records
per a emplenar l'espai del teu silenci
fecunda transparència del desig.

frisança

L’instant que perdura en mi
el tinc gravat a les mans,
-records de tacte frisós-
i gravat al cor, per sempre.

.
Solcs i marques de temps que fou
fèrtil ,
cabassos de tímides moixaines
ric,
moments de sang que bull
roent,
de petons ferotges
moll,
de llàgrimes perdudes
càlid,
el musical compàs de passes bessones

.
Com vols que hi hagi oblit?

.

(Seguint Deomises i trepitjant l'Elfri!)

Lívida urgència (Híspalis X)

[intentant seguir en Rafel]

Guardaràs l’empremta d’un instant
Perquè la veu no acabi en mans
Del silenci, en la sorra estèril
D'una platja buida de records?

Servaràs les petges d'uns peus
Que corren vers la llum de l'alba,
Que impregnen d'humanitat fragments
De lívida urgència incontrolable?

Torna, deessa de les hores, paraula
Tatuada en la boca, ametller en flor
Que és bressat per la brisa esparsa,

Retorna on la ferida no cicatritza,
On la sang indica els camins del sol
Cap a un nou dia, i fes que et celebri.


d.

Mans a la sorra

Seguint Jordi, Fons d'armari i Onatge

Mans que es troben
Aspres, eixutes

Mans amigues
Pell a pell

Mans que cerquen la llum
Mans que resten soles

Mans que s’allunyen de l’estiu
Mans que acaronen la calma

Dits que s’arrapen a la terra
Dits porucs que es troben

Dits que surten de la foscor
Dits que escriuen amb caliu

Mans que viuen un fràgil instant
Dits per on el temps s’escola

Als dits l’empremta d’un instant

A les mans les ales del cor lliure

Mans

Batec de mans,
mans d'impuls.


Ben trenades en l'intent.

[seguint Onatge i Fons d'Armari]

Segarem...!

Intent de seguir a fons d’armari

Totes les mans

amb una sola falç,

llavors segarem...!

onatge

BATEC

Units sense por,
impulsant un nou canvi.
Batec d'un poble.

ALES DE COLORS

(Seguint el Jordi D.)

Ales de colors,

volen per l'aire

omplen d'alegria i

desperten sensacions...

Ales de colors,

renoven energies,

estimulen l'esperit i

impulsen emocions...

Ales de colors,

la meva preferida,

la papallona blava
em besa els llavis
i amb el seu aleteig

et fa arribar com em sento

i com accelera el meu cor el seu batec.

Papallona blava

Esbatec d'ales
en la papallona
que el món empaita.  



[seguint la Carme Rosanes]

Batec de flors

Batec  de flors

com la llum

de la tarda

que s'allarga.

Batec  de cor

com la claror

dels llavis 

que s'escampa.

Batec  als  ulls

com el somriure

a la pell

que perdura.

Brostar

Pausadament brostar
com una branca, encara novella,
mentre descrivim,
i escrivim,
noves gramàtiques a la pell,
un cop esporgades les ombres.

Sota els llavis
el batec de les flors
del capvespre.

Ràtzia momentània (Híspalis IX)

[intentant seguir onatge]

Empeltem mots a poemes, imatges a estrofes;
I el rou és capaç de xopar les arrels
De la nostra ment, les paraules que brollen
Sense pausa d'una banda a una altra,
Perquè cada arbre brosta i s'expandeix.

Sabrem com comença aquesta boscúria
De versos però no podem imaginar-ne el final,
Una ràtzia momentània cap a un recés temporal
Amb calma i silenci per créixer de nou
Duent forces renovades, idees plenes de llum.


d.

El futur...

Intent de seguir a zel

El futur és inacabable,

però m’estimo més l’Ara,

amb la brisa de la

vostra companyia.

Quan l’herba sigui

humida de rosada,

ens abraçarem de vida.

onatge

arrelat futur

Res com el tacte suau de l’herba humida
dolça frescor, color que arrela

amb una xarxa invisible
subtil capil·lar, vènula i artèria
que et recorda, sense voler

una realitat incontestable,
aviat tots serem part d’un herbei
nou, ufanós, inacabable

.

(seguint Carme)

Tendresa

Com un bri d'herba

Infinita tendresa.

Apunta  al cel

Sense empeltar

Infinita la força

que acarona tendresa.

Sense empeltar.

(seguint l'onatge)

Són infinits...

Intent de seguir a zel

Infinits són

els records

sembrats a temps

de lluna. Cada carícia

un fruit empeltat

a l’arbre de la tendresa...

onatge

infinits

I eternament, sense pausa,
referan el cercle de companyia còmoda
i paraules còmplices...
mentre a l’altra banda de la porta barrada
esperem el torn per esdevenir infinits

.

(seguint Joan)

esperança eterna

(tot seguint Deomises)

L'esperança perduda s'ha retrobat
en un racó arrecerat, vora el riu,
amb l'ànsia de viure la vida plena.
Amb el temps suspès a sobre d'elles
han refet la conversa pausada
i agafades de bracet, sense pressa,
han obert la porta de l'existència eterna.

Clarícies (Híspalis VII)

[intentant seguir Francesc Mompó]

Solcar la terra
Per trobar les entranyes
De la naixença,
La llibertat robada,
L'esperança perduda.


d.

Llaurant la llum

Amb la mà ferma

obrirem quatre solcs

de terra lliure.

LLAVOR

La pluja que cau,
va escampant la llavor.
Temps d'esperança.

TRAVESSANT CELS

Puig Cabré

Història antiga

escampant tots els records.

Travessant cels. 

EL MEU PENSAMENT... roda poètica febrer 11

La BRUIXETA li diem a la Torre, a Vinebre LA ROCA BADADA.

Pintura al oli de Josep Jornet. Regal que ens va fer a la família.

Consta de dos pedres enormes. Allí fa mils d'anys hi arribava l'aigua fent com un llac

que desprès es va obrir donant el curs al riu Ebre. Hi habitaves els íbers. Fletxes, destrals, etc. de pedra foguera se n'hi han trobat a manta. Anton.

13 - 2 - 11

seguint a la EFRE...

.......

El meu pensament

travessarà l'escletxa,

pedra badada

on la ma fent de clau

obre porta a l'aire.

A l'altre voral

hi tinc la paraula emesa

que com ocell

va a veure't cada dia.

Mai tancaré l'escletxa

que ens uneix.

Simfònic

Ni un sol secret sortirà dels meus llavis
serà la música el que ens bressolarà
callarem fascinats
silents esperarem
el noble bàlsam d'aquesta simfonia.
Escoltem el silenci.
En arribar la tarda
tindrem els ulls ben plens de serenor.
Si es pon el sol deixarà or als núvols.

Amb els dits

Amb  els  dits
cercaré  per les  escletxes
qualsevol del teus mots
perduts  en tants trajectes.

Perquè  no vull
que paraules esgarriades
eixamplin buits
de viatges  llunyans.

Si torna el silenci, l'escoltaré  només,
ni un sol secret  sortirà  dels meus  llavis.

Deixo paraules

Deixo jo també mots
esparsos a l'escletxa
clivella del temps rebregat
Deixo paraules senceres
esquerdant el mur  silenciós
si torna el silenci calleu!
No li digueu res que ens pugui prendre!

Itàlica II (Híspalis IV)

[intentant seguir els ulls d'aquesta tarda, i els de la zel especialment]

Per si el silenci torna
A les ruïnes d'una ciutat
Que només sap callar,
Deixo paraules en cada escletxa

A l'espera d'un esguard que sàpiga
Embolcallar-ne el so
Que les emplena -sang del meu cor-.


d.

sense entelar

Res emboirarà aquest esguard lluent
mentre la innocència dels teus ulls
no l’enteli cap cop d’aquesta vida injusta
mentre t’embolcalli l’amor de la sang
ens mostres transparent
la joia de ser estimat
sense límits, sense fronteres...

.

(seguint fanal blau)

Com un cel d'estels

Com un cel
d'estels atapeït
ho escrutes tot
amb la mirada neta.
Els dits
pincen el món
per abastar-lo 
i descobrir-lo.
El cel, sempre el veus blau
i els teus ulls
hi posen més color.


(seguint la Joana)

Blava resplendor

Farem camí
vers el catau de rella
a la llum de la lluna,
compassant petjades
de blava replenndor
sota un mantell d'argent,
d'un cel nocturn
d'estels atapeït.

Flairós i hermètic alhora

I feu-ne via, si us plau,

per les tresques embaumades  

vers el catau de rella

i de tiges nocturn.      

[seguint la Carme]

Olor

De cada  perfum,
de l'olor  d'un nou dia
en fem camí.

PERFUM

Dels moments fràgils,
floreix un poema.
Perfum de vida.

no-res

fràgils,

com les tiges de les llàgrimes;

trencadissos,

com les rialles de sucre;

efímers,

com l’aigua en cistella;

insignificants,

com l’estossec de l’univers...

Com les fulles

Com fulles
d'arbres perennes

som,   només,
il·lusió  de continuïtat

com el riu, no és  mai el mateix

com la flama tan  inquieta

com el vent que ens arrossega 

els feixos de pensaments.