La meva ombra...

Seguint l'ombra d'en deomisses.

Sort que encara m’acompanya l’ombra,

la meva, tants anys fent-me companyia...

Quan jo no hi sigui, què serà

de la meva ombra, quina llum

la dibuixarà, en quina

foscor dormirà...?

Que la lluna la faci viatjar

en la força de la marea.

No ens podrem fer companyia.

Tal vegada no tindrem temps

ni de dir-nos adéu...

Però la meva ombra

sempre m’ha estat fidel.

onatge

Síl·labes

Recerco amb febre,
Entre totes les síl·labes,
Una paraula
Que completi la forma
Del meu cor, plena pèrdua.

Serà algun dia
Per a mi allò que busco,
O anhel per sempre?


d.

NOMÉS AIRE

NOMÉS AIRE

Cridava un nom
entre totes les síl·labes,
i vaig ser aire.

Unísona demència

Amb veu de silenci, sorda, unísona
Demència, clamo als quatre vents:
No hi ha profetes que fereixin
El devessall que batega dins meu.

L'escapatòria, existeix? Potser
Només cal alimentar les esperances
Perquè facin estralls en la nit
Que m'habita i retorni l'albada.

He callat, massa sovint segurament,
Però retinc el torrent i l'inventari
De noms que ressona en l'esperit.

Demà, semblarà més propera la línia
Que separa la solitud de la tristesa.
Malgrat tot, duré amb mi l'ombra encara.


d.

Crido el teu nom...

Intent d'enllaçar a deomisses.

Enxarxa les il·lusions

però deixa-les respirar

en llibertat, doncs

només així són...

No t’escolti’s els

falsos profetes,

no tenen cap valor,

només el del dubte

i la mentida...

Crido als quatre vents

amb veu de silenci,

crido el teu nom...

onatge

Escàpola existència

Potser mai no serem nit.
Però la foscor restarà
Endins, ben endins, fins
Que el migdia ens dejuni

De penes i treballs, de despit
I de buidor. Caminarem en va
Cap a la llum amb llumins
Que ens cremen, vers el pleniluni.

Potser mai no serem nit.
I creixerà dins nostre el crit
Que ens allibera de l'enuig

D'una vida que s'escola, que marxa
Per les escletxes del cos: fuig
Del laberint que ens enxarxa.


d.

Al cor de la metàfora...

Enllaçant en deomisses.

L a llum de l’alba se l’endurà.

Però tornarà una altra albada

i cada enyorança florirà

amb la rosada.

Potser mai no serem nit.

I si ho som sempre hi

haurà lluna.

Ja som flama de flama.

Esdevindrem bategant

al mateix cor de la metàfora...

onatge

Cerco mots

Cerco mots amb dèria aspriva

al cofre dels idiomes del cor

per cuinar olles al sever foc

i omplir els millors plats de la vitrina.

Vèrbola

Com vaixell a la deriva,
L'horitzó sempre llunyà.
Però ha de seguir viva
La il·lusió de saber esperar.

I guardo amb el màxim zel
Aquesta flama d'amor flèbil
Que crema en el pit, contra el fel
I el fred de saber-me dèbil

Enmig del glacial de la solitud;
Entre la vèrbola de la multitud,
Cerco mots amb dèria aspriva.

La broma que allisa el cel
Amb l'enyorança i el seu tel,
La llum de l'alba se l'endurà.


d.

L'Esperança

I l'esperança en corrua que ningú no em prendrà
no és l'espera fàcil de qui es sap vaixell a la deriva
no és l'espera passiva d'un matí de diumenge....

És saber-te present en la teva obligada absència
és pensar-te i sentir-te a través de la pell, és guanyar temps,
guanyar temps i prendre la dalla de la mort i dansar amb ella.

L'esperança és l'anvers d'una carta marcada amb desfetes.
Un tel de desesper que no existeix a penes.
És balança que sospesa el fràgil pes de la vida.

Sota el rosat més intens

S'enteranyina el vidre del cel

a mida que avança el dia,

i quan les hores baixen al vespre

s'esgarrifa sota el rosat més intens.

Gràcies

Aquest matí, les orenetes m'han despertat
Amb la piuladissa entusiasta d'un nou dia.

Música plena de vida, i el vidre del cel
Acabat d'encetar és diàfan, transparent
Com l'alegria que traspua dels meus porus.
El cansament m'abandona per unes hores...

Mentre agraeixo haver estat desvetllat, saludaré
Els núvols, els arbres, la quietud de la brisa.

I l'esperança en corrua, que ningú no em prendrà.


d.

Havanera

Hi ha algú?
bé, ara que tots dormiu
entro a les rodes poètiques
en silenci, de puntetes
per deixar un vers tranquil
paraules d'una nit d'estiu.

Al matí, les orenetes
vénen a llegir el que he escrit
jo els deixo galetetes
per si riuen del que he dit
i així mentre picotegen
no em desperten amb cap crit.

Nit d'havaneres
la lluna para l'orella
i l'aire de marinada
porta un veu de Calella
canta Silvia Perez Cruz
i jo escric ...

Gèlida metàfora

No t'ho vaig dir mai.
Les paraules de l'enyor
Porten la tristesa als llavis.

I he sembrat l'esglai,
La flama tendra de l'amor
En el demà, gèlid com els glavis

Que travessen amb recança
La carn fràgil de l'esperança.

Demà despertaré sol però més humà.


d.

CREMEM amb LA MATEIXA FLAMA

M'encenc el cor amb llumins d'abraçades
i en la solitud del capvespre el meu cos feble
reviscola entre el fum, la llum i les flames.

D'enyor em fonc com un àtom i esclata
en mil bocins la vida , mentre arreu escampa
espurnes i plors , encesa la torxa.....

No t'ho vaig dir mai.
Cremem amb la mateixa flama.

Les parets del món

Seguint Assumpta...


Aquell verd esperança
amb vernís de sol
que ens omple la branca
i les fulles-penjoll.

Aquell do dels colors
que ens pinten els quadres
de les parets del món.

Verd esperança

Seguint a Onatge

La mateixa flama...

i el seu fum que enlaira aquella pregària escoltada

i que et fa present...

amb lletra color verd esperança

Màgia...

A poesia aula...

Màgia a la nostra mida...

Sempre som flama

del mateix foc.

Ens enlairem amb

els versos fins la

celístia dels estels...

onatge

A la nostra mida

segueixo

a

onatge

La metàfora té foc

i els poetes, vida

per insuflar a cada mot

màgia a la nostra mida...