Sempre hi sóc un ocell...

Intentat seguir el poema de l’Elvira FR.

Inabastable

A la tendresa aèria...

hi sembro els meus mots,

hi planto somnis, hi arrelo

les metàfores, hi empelto

les realitats, també hi enlairo

alguna llàgrima, i estels

de bon humor... I sempre

en floreix tendresa,

passió, fruits de profunditat,

ni massa dolça

ni massa aspre...

A la tendresa aèria

sempre hi sóc un ocell...

onatge

Tot i què......

Tu has estat per a mi inabastable
Tot i què sabia llegir les teves mirades
Tot i què podia escoltar en els teus silencis
Tot i què els teus desitjos eren ordres
Tot i què el meu cor bategava fort en sentir la teva presencia.

Una esquerda es va obrir aquell fred hivern
I ens va deixar a cadascú en una banda diferent
No em van faltar la calidesa de les teves paraules
Però tampoc va poder ser suficient per retrobar el moment
L’espai i el temps de desfer les batalles
I d’evitar que al final passessis al costat dels definitivament inabastables.

Inabastable

Inabastable per a mi

inconsolable lluita

vora del xuclamel la vida

em xucla, mel i mató, tics tacs

papers, moments, instants perennes

i així em pren sencera l'hora

dels meus desficis de flor

i de fulla, desvestida de cel

vestida amb parracs que imploro

a la tendresa....vegetal

a la tendresa aèria....

Amnèsia

  Palplantat, a l'eixida que xucla
Vides senceres, m'arrapo amb ungles
I dents perquè el torrent atrapi
La part més fràgil del meu cos.

He servat el cor i l'ànima
A recer del corrent, en la quietud
D'un instant que omplo de memòria.
Insomne, potser: no vull l'amnèsia.

Necessito seguir de prop la vida;
L'oxigen és preuat tresor que anhelo,
Que aleno sense pausa ni rendició.

I flairo, a ulls clucs, el xuclamel
Que floreix en alguna banda propera
Però encara inabastable per a mi.


d.

A l'eixida

Amb un lleu batec de blau

obre el teló l'albada

i desperta criatures

amarant l'últim moment de son.

S'aixeca entre gemecs la vida

i el sol empeny amb tocs de raigs

els éssers insomnes a l'eixida

que xucla les nits d'assaigs.

Isabel

Asfíxia

Un lleu batec de blau
Em recorda que encara
Hi ha vida més enllà.

I la ranera que, en va,
Ha volgut asfixiar-me
Ha de callar mentre cau

Dins dels pulmons una
Nova alenada, glop de lluna.


d.

Un lleu batec

Estroncat el doll
de paraules i pèrgoles
a la platja dels teus somnis
com fills i filles d'un deu
menor que onze, dotze
campanades d'ones
dringuen l'escuma
amb un lleu batec de blau....

Pèrgola

La mar sempre em recorda
Allò que he perdut en el naufragi.

Hi haurà mai un nom per a l'onatge
Que no sigui la desferra deixada
A recer de la pèrgola de la platja?
Duc el teu alè gravat a la mirada...

I sóc titella sense corda,
Ni ombra que em segueixi allà on vagi.


d.

FILLS D'UN SOL MENOR

FILLS D'UN SOL MENOR

En vol picat es capbussa la gavina
buscant el peix que ha pujat a l'abisme
aigua de ploma
cel d'escata
trenen l'iris i l'arena
amb feixos de llum.
La mar sempre em recorda
que som fills d'un sol menor.

Francesc Mompó

Doll

Es  va estroncar  aquell doll

de paraules

que no he  sabut  parlar.

Em cal una sortida 

per a cada  mot.

Escampo  les  paraules  

fins que surin  sobre  el mar,

faré  que  volin amb  el vent del Nord

i les  escriuré sobre  el  fang de cada camí.

Ens  caldria a tots,  buidar 
les  deixalles d'un món antic

per  a contruir-ne  un de nou.