Pujaràs a la meva barca?
Mira, he estès la xarxa
i si els peixos
passen entre els forats,
la llum circula sense frecs
per les seves trenes.
Són com lleus carícies
que corren fulgurants
fins a fosques veles.
Mira, he atrapat el blau
i el cel
es gronxa al mirall del mar,
i el sol és una crin rabent
a les crestes de l'onada.
Pujaràs sobre el seu llom?
Mira, els galops desbocats
dels cavalls
es vessen damunt els camps,
els horts, els deserts, les valls,
grimpen a les muntanyes
i deixen un rastre de foc
a les artèries de la terra.
Pujaria a la teva barca, ara mateix, perquè l'energia i la força i el sentiment que transmet el teu poema em criden...
ResponEliminaDeixo una mica d'espai per altres persones, però de bona gana et respondria ara mateix...
Van i tornen, pensaments, onades, carícies... Ja has vist, he contestat els versos teus i els de fanal blau, estenent la xarxa...
ResponEliminaHe fet un canvi al darrer vers, una paraula només, una síl·laba més que em faltava.
Gràcies per tantes iniciatives, Carme.
Eduard has fet un molt bon poema , t'he agafat un parell de versos que trobo sublims les valls que grimpen i intento seguir-te tot capgirant el sentit
ResponEliminaGalopen els somnis, cavalquen sense sella ni brides.
ResponEliminaTan sols les crineres per agafar-se.
I la cua voleiant, com una flama.
Molt kafkià!
ResponEliminaTambé pujaria a la teva barca, sense pensar-m'ho!
ResponEliminaIntens poema.
Jo vull pujar sobre aquest cavall i resseguir la platja al galop, mentre m'esquitxen les onades...
ResponEliminaContemplant el mar i amb el bransoleig blau, quins somnis! Com encadenem paraules, com van i vénen els pensaments! Crineres d'onada et porten a galop.
ResponElimina