Pintarem paisatges
allunyant als niguls.
Verds prats, grans arbres,
blaus intensos... I tornaran
tendres els teus ulls de cel,
dolços somriures als llavis
i en un sospir
un t'estim.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Una imatge seductorament preciosa. I el poema és positiu, optimista i esperançat...
ResponEliminaQuanta falta que ens fa tot plegat!
Gràcies, bonica per aquest dolç poema ...
Gràssis Carme, per engrescar-se amb la poesia!
EliminaSiguem positius, encara que ens costi.
Aferradetes dolces.
A mi, és clar, engrescar-me ;)
EliminaNiguls és una paraula preciosa, com tantes de les illes que ens evoquen una lírica especial als peninsulars. Ara la itinerància allunya els núvols que en Xavier ens havia fet veure gràcies a una altra impagable forma del mallorquí. T'estim. Aquesta paraula és bella en totes les llengües.
ResponEliminaHi ha tantes paraules que no m'agradaria perdre ... com el t'estim, que sí, que és molt maco es digui com es digui si és sentit.
EliminaAferradetes, Eduard.
T'estimem Lluna.
ResponEliminaVos estim, Xavier. :)
EliminaUns bessets.
Un t'estim que te'l portarà un sospir, sorgit del somriure dels llavis i de la tendresa d'uns ulls de cel...Quan no hi hagi niguls, pintareu el paisatge del color que més us agradi...
ResponEliminaM'agrada com l'has capgirat, nina!
EliminaAferradetes i mil somriures.
Quina sort que tenim els poetes, nina!
ResponEliminaHas posar color i amb la paraula més màgica i dolça, "t'estim", has allunyat la tristesa ennuvolada de l'amor d'en Xavier.
Un t'estim té molt de poder ...
Eliminatant de bo allunyem totes les tristeses!
Aferradetes, Teresa.