Esborrarà el vent les petjades a la sorra,
s'endurà el mar tants records a les seves profunditats...
Aixecarà passarel·les, dics i ports la constructora
fins canviar el mapa del món que havies trepitjat.
Un dia qualsevol giraràs el gest enrere
i aquell teu -nostre-vell paisatge, ja no el reconeixeràs...
Inventarem petjades infinites
ResponEliminai camins nous, també renaixeran
i en aquest desconegut paisatge
bastirem ponts per poder-nos apropar.
Bonic seguiment, Carme, manllevo idees i algun gra de sorra i me'ls enduc més amunt...
ResponEliminad.
gràcies, Carme. Has salvat la desesperança del meu poema...
ResponEliminaQue fotut és no reconéixer els vells paisatges...
ResponEliminaSort que a la vida, continuament n'anem escrivint de nous!
Bon dia, Isabel!
Potser seguirem petjades que ara no es veuen, però que amb el temps seran ben definides perquè hauran quedat gravades per sempre en el nostre ser més intern!!!
ResponElimina