dilluns, 1 d’octubre de 2012

Com velles fulles marcides...


Com velles fulles marcides
llenço poemes al vent,
amb la vana fe que arribin
vers a vers, allà on és ell.
Desigs d’amor, de tendresa,
bocins de plor i tristesa...
Solcant l’aire, giravolten
sota la blavor del cel. 
 
Vanament, llenço poemes
que mai seran recollits;
s’han perdut enmig la fosca
d’una impenetrable nit.
Mentrestant, giren els astres,
passen els anys i els destins,
i encara treno poemes
amb la punta dels seus dits...

Galionar (seguint Fanal blau)
 

Al racó..

La Tardor,
com fulles daurades,
ens porta paraules
d'una geometria inesperada.

Dibuixades
com qui trena forces arcanes,
en el racó més estimat de l'estança.

Jo en tinc un fil





         
 Jo en tinc un fil
que no se on em porta.
En cerco el cap
en cerco el fi
i entre mig em perdo
evocant sentiments  
que m'inspirin quelcom
per sentir-me viva,
somiant que faig poesia.                                                          

Com un cadenat


Com un cadenat de lletres,
comencem a confegir
una punta de coixí
que acotxi els mots;
i treni, amb la música dels boixets,
imatges que ens reconfortin.
Estrenarem,
amb desig artesà i pacient,
la llibreta nova
que ens va regalar
qui estima la poesia.
Tenaços com som en el goig de la paraula.

MOT I PARAULA.- boli ràpit



1.- Mot i paraula
feren patxia, s’amistançaren.
Tancats per el cadenat de les lletres
entre parèntesi, prets , besant-se,
no volien punts ni comes,
ni dièresi ni guions...
El mot curtet i envanit,
la paraula cofoia i distesa
tancades dintre
esdevindrien miracle.
Ells dos sols donaren vida
a la idea primigènia...
Desprès quan paris
el beneplàcit del contacte
sorgiria la veu llegint
i mot i paraula serien ACTE D'AMOR
S’obriria el parèntesi...
Prosa o Poesia naixent a l’aire.

El primer vers





És el primer vers camí directe,
és l'ona suau al cor de l'aire,
és recull de mots, idea i veu,
és el cant serè que espera
que un altre vers vingui darrere,
i estiri del fil per ser un poema.

Àvidesa

Sóc  els tres  punts
que mai no acaben...
per desacord
amb  punts  finals.





GANA


 


Sóc parèntesi vertical.

O esdrúixola.
Gana de veure't sense vocals,
amb el vers 
a punt per a la cesura.

Pati de calèndules




Saps?
Em fa goig la paraula.
Plantant-ne i transplantant-ne
han corregut els anys
s'han refet les dreceres
i s'han esdevingut inundacions i tot.
Quan tot ha estat negat
fins els mots s'ofegaven
però ella, la paraula,
pertinaç, obstinada
deixava una llavor
ara ací
demà ací i allà
i he anat cuidant-les
i destrossant-les
empenyent les penoses al racó de l'oblit
que mai s'oblida
i adobant-ne unes quantes
-les que exhalen estima.
Sóc una jardinera sense jardí,
amb quatre cossiols il·lusionats
bastesc el pati
de la serenitat i les calèndules.

Punt de trobada

Hi ha algú més, 
que sense entendre mai prou 
el sentit de cada encanteri 
ni de les fórmules màgiques 
que fan dels versos allò que són: 
inquietud i consol 
preguntes i recerca 
ordre i revolta... 
els escolta.

 En mig del desgavell, 
el nostre punt de trobada: 
Aquí,  al poema!

...i a l'inici fou la poesia
















La poesia m’asserena el pensament.
Assegut al llit, o al sofà, o a l’estudi,  amb una tassa de cafè a la mà,
llegeixo versos del Tomàs, de l’Alfredo, del Martí, del Salvat, de la senyora Eiximenis, 
de les veus càlides que amaren el calidoscopi blogosfèric...
De vegades no les entenc, però no importa,
em basta el sabor de la sang de les paraules,
la salabror de les melodies, el ritme,
palpar les vísceres calentes dels significats ocults
i veure com el caos ordena la matèria,
com aixeca la pols dels arcs iris esventrats
i genera  estructures de batalles dins del subsconscient.
En mig del desgavell, m'abraço a la poesia 
i ens estimbem en l’infinit oceà de les preguntes,
i pregunto: hi ha algú més?

Google analytics

Llicència Creative Commons