divendres, 3 de febrer de 2012

Esclat




Seguin a Laura T. Marcel


Esclati la joia,
del pensament silenciós que ens acompanya.
 En la solitud de la nit d’hivern,
saltin les guspires que escalfin el fred
en els espais que tenen gust de records.
Al lluny,
centellegen ocells volàtils
que ens xiuxiuegen el camí
contra les inclemències del pas del temps.

FUGITIU


S'enfila ufanós sense manilla,
esborra amb neu la seva petjada,
vol fer-se invisible, vol ser lliure.

Llàgrimes apàtrides (de deomises)

[Intentant seguir la Laura T. Marcel, respectuosament]


He vist les llàgrimes del pare, la tristesa
Més amarga que pugui existir al món, i he escrit
Versos d'elogi a l'arada, al cereal, al terròs.

He volgut que transcorri el temps depressa,
Que vinguin els fruits de la feina, que s'eixugui
El rostre patern i desaparegui el plor, per rebre
El moment de la joia i del retorn a la terra.



d.

La mare terra

(Seguint Cantireta)

Pentina la terra
i l'engalana.
Treballa ufanós
contra les inclemències.
Prepara el terreny
per plantar llavors.
I espera pacient
que passi el temps,
que segueixi el curs,
que el procés culmini,
que les sorpreses siguin en tot cas grates
i que finalment esclati la joia,
collint el fruit,
el premi merescut
a la feina ben feta.
(En homenatge al meu pare que està ara molt delicat i que plora per no poder tornar a la seva terra)
Clepsidra, com l'hidra,
manilla d'aigua.
Petja la platja,
i la fa mare,
petxina, i la pentina.


( seguint la Carme R. i la Isabel )

Períodes (de deomises)


[Intentant seguir la Carme R. i la Isabel]


Enteranyina
El paisatge, clepsidra
Del temps que marxa:
Hores i petges sobre
La platja de la vida.



d.

Petjades

(seguint Carme)


Esborrarà el vent les petjades a la sorra,
s'endurà el mar tants records a les seves profunditats...

Aixecarà passarel·les, dics i ports la constructora
fins canviar el mapa del món que havies trepitjat.

Un dia qualsevol giraràs el gest enrere
i aquell teu -nostre-vell paisatge, ja no el reconeixeràs...

Rescataré



Rescataré,  del pou dels mots,
tot  els  que necessitem per 
construir el nostre món.
Amb  la paciència  infinita
de recompondre'ls un a un
fins que tornin a tenir  significat.

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert
que  guarden  tants  secrets i tants perills.
Sense  treva  ni desconhort.
Seguint  les petjades  a la sorra
que hem deixat en el nostre llarg viatge.




Entre tots

(Seguint deomises)



Com l'aventurer entre les dunes d'un desert,
com el vent que oneja el blat verd de maig,
com el silenci que la lluna de nit traspua,
com el blanc del gel que ja és transparent.

Com el goig de la primera flor del roser
com la música d'un rierol sense esquers,
com la increïble saviesa de l'aranya o l'abella,
com el raïm que al vell cep va creixent...

Com la virtut que un dia s'esberla,
com oblides els llibres que a la vida has llegit,
com els teus ulls van ara de passeig per aquí,
així el poema va traient del pou dels mots
idees rimades per fer versos escrits entre tots...




Importància (de deomises)

[Intentant seguir la Pilar]


Del joc i del foc, com una guspira
Estiuenca que reclama la seva presència
I importància, m'he banyat en el badall
Del matí bellíssim, en l'excelsitud del verd

Perquè el poeta no mori en silenci
Ni el pintor enmig del caòtic garbuix
D'una pintura rebel que no vol néixer

I recorro el pati on vaig créixer
Amb els genolls pelats de la innocència
Perquè la curiositat en tot moment em venci

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert
Que vol ser explorat, com l'olor del marduix
Que anhela ésser flaire barrejada en el ball
De la brisa que pentina el record i el regira.



d.

Brins de llum i caramel

Dibuix de Carme Rosanas


És el teu quadre un poema
que amb les seves formes gràfiques dialoga amb mi,
atrapant-me
en la sorpresa de la llum blanca, fugaç,
que s'esvaeix en traços eteris en la llunyania.
Sento l'encanteri mil•limètric;
del joc de llums i colors
de vistes vívides,
de teulades vermelles,
de troncs vincladissos,
de verds aeris que sembren l'aire,
de brins de llum i caramel.

M'escalfo les mans

  
De la foto de Fanal blau


Fa  fred  però  res  és  mort
i aquest  caliu que no s'acaba...
Hem fet  un foc i jo m'hi acosto.
I  ha  plogut tant que les rieres plenes  
s'han endut totes les  flors.
I ha fet  tan fred que el món
ha quedat  cobert de neu gelada.
Però res no és  mort, 
i m'escalfo les  mans.
Només  de  calidesa,
 a les  galtes  em torna el somriure.




A LES GALTES EL SOMRIURE...boli ràpit pintat


2 – 2- 12
A les galtes el somriure
sortint-ne
de l’instant del fred.
Fred que el vent porta.
Fred que no es vol intern.
I,... el somriure
Treu l’esperit al carrer
I ens clama i exclama :
-Per què vols el fred ?

PARTE METEROLÒGIC


Fa fred, però res és mort.
A les cinc, just quatre volves de neu,
una enfarinada breu
que en no res glaça els carrers
que, poc a poc, van despertant.
Però res és mort,
ni avui el fred ho mata.
Des d'aquí i des de lluny
m'arriba l'escalfor
com una manta de llana.
La predicció
és de la veure't somriure
i abrigar-te les rialles.

El fred, la mort
la gelor i el desconsol
la solitud del desamor.
Torna a florir
s’omplen els ulls de colors,
tu segueixes en mi.
Torna la vida
s’il·lumina  tot de nou
avui, surt el sol.



seguint a la Marta

Google analytics

Llicència Creative Commons