Quan hi penso

(Intentant seguir Deomises)

Sense pensar mai en la mort,

hem omplert la vida de colors

Però avui que les llàgrimes

es despengen dels meus ulls,

vull retallar tots els colors viscuts

per penjar-los en el meu cor

que plora la teva mort.

Exèquies (de deomises)

[intentant seguir la montse]


Resistir més enllà del fred
I del desert i dels cops
Que vinguin al llarg dels anys
Com una flor que busca el sol
I creix vers el cel i bleixa
I anhela tenir nous tanys.
Sense pensar mai en la mort.


d.

RESISTÈNCIA

Poblant el silenci

sense finestra

el banc és el meu llit

els cartrons són els llençols

per tauleta tinc un pot  

i de sostre el cel llunyà.

Aquesta nit  gèlida 

sense estels

la lluna m'acarona i

em dóna força per resistir

com la flor de neu

dalt de la muntanya.

Tinta

Seguint a la Carme

Darrere la pluja freda,

tinta invisible

escriu el meu oblit,

al costat de la boira

que emmordassa al temps.

Finestra endins,

la nota més alta,

cau del pentagrama

poblant el silenci.

Somni del 62 ( seguint la Isabel)

En els retalls de la finestra
veig el somni boirós del 62
sembla que el pol nord se'ns tiri damunt
amb vent gelat i volves de neu
em retorna la infantesa
no fa fred entremig de tanta calidesa!

Obriu la finestra!

(Segueixo a Imma, deo, Anton, Carme i Fanal Blau)

Obriu la finestra!

Que entri a casa la llum

primera de l'albada,

l'espectacle de la pluja neta i freda,

i després, la blancor exquisida de la nevada.

Obriu-la! quan la tingueu oberta,

veureu paratges de la vostra infantesa

retallats pel record als vidres de la finestra...

Volves de neu

i el foc xiuxiueja.

Silenci blanc. 

Nívia nostàlgia (de deomises)

[intentant seguir la Carme Rosanas]


Blancs peus immòbils
Que no paren de dansar
Giren i giren al meu voltant,
Rotllana immaculada.

I el fred és goig
I batec de vida per al rostre,
Flocs que s'escampen i corren
I s'entortolliguen.

De bon matí, desperten
El silenci dels arbres, brancam
Desfullat i nu,

I augmentaran
La lluïssor del sol d'hivern,
I em recordaran a tu.


d.

Neu

Un matí  blanc
floquets de neu  que  dansen,
semblen perduts
s'agafen a les branques
sorpresos  en ple  vol.



(seguint  els  floquets  de l'Anton)

PETONETS DE MARE

Petonets de mare
que es brinden amb deliri
arxivant besades a la terra.

Floquets de neu que voleigen
fent coixí i flaçada tova
com abraçada dilecta.

Esperant

Espero i enyoro

les grans abraçades

aquelles que em daves.

La brisa, ja em calma,

sento el teu aroma

que renaixent torna.

Obro la finestra,

la teva figura

dibuixa la lluna.

fotografia de la red.  poema Imma


(segueixo a la Roser)

FLORS

( intentant seguir deomises)

Flors del matí

cobertes de rosada,

flors del migdia

el sol les ha daurat,

flors de la tarda

gust de pa amb xocolata,

flors del capvespre

tornassolades, belles,

flors de la nit

alegren el meu llit...

M. Roser Algué Vendrells

Migratòria (II)(de deomises)

[Intentant seguir la Carme Rosanas]


Un cop més tornes,
Passes de llum, esparsa
Flor de la tarda.
I deixo els rojos llavis
Teus en la meva gana.

Cruïlles vàries
Cap als teus braços,
On emparar-me.


d.

Des de la finestra

Des  de la finestra  alena, només
el meu sospir...
Aquest sospir  com aire nou
que m'explica un cop més.


Sento la pluja freda
que  ho banya  tot
ànima endins,  la deixo entrar
i no em gela  el cor
la puc  sentir i  em  reviscola.

Hi ha un cel llis, ras, gris,
sento la fredor que cau
silenciosa
el fumeral de la xemeneia veïna
acarona la teulada.

Com si fos aquí, sento
bordar el gos sense delit
sembla que flaira l’aire
Des de la finestra alena només
el meu sospir.

(imatge de Google) seguint Montse i Rafel

RODA QUE RODA

Foguera de llum
vola el vers fumejant,
escampa la seva màgia
i floreix de nou el poema.

Paraules en la cendra

(Seguint la Isabel)

Seràs la llum,
mirada de foc
que espeternega
en mots abrivats.
Més resto atuït,
quan desapareixen
les teves paraules
com cendra en el vent.

De la fredor a la calidesa

(Seguint la Laura T. Marcel)

De la fredor a la calidesa

omplint la sala d'aromes i espècies,

la llar, a la cuina, de llenya

i la teva mirada de foc, arreplegant tendresa.

Pujaré escales amunt

com puja, sense passes, el fum:

seré ja fantasma. I tu, la llum.

Eriçant la pell

(Seguint a la Pilar)

El gebre sobre les fulles,
l'ànima encongida,
el cor callat,
la joia reprimida davant
l'enboirinat paisatge.
Ni respirar fins a casa.
I llavors, esclat tèrmic,
reviscolar-se,
treure ja l'innecessari abric,
desprendre's de les capes,
fins l'última, fins la nuesa
que eriçant la pell
mostra el punt d'inflexió de la fredor a la calidesa.

Brodat

Seguint a la Carme

Finíssims fils cristal•lins
reclamen la unió dels llavis
que es separen lentament,
eriçant la pell,
fent-los sentir la dolçor
de més  brodats en la boca