dijous, 3 de febrer de 2011

Totes les lletres, tots els mots.

Totes les lletres, tots els mots,
com esquitxos.
Equilibris escrits.

(seguint la isabel)

Record encès

(seguint al Fanal Blau de "Nostàlgia en blanc i negre")

 













El fred, és a fora, i estan abrigant un somni.

Del llit estant recordo l'estiu del 86,
d'un blau tendre i serè.
Tenia pertot olor a maduixa i tarongina.
Encara el veig al plec dels teus ulls
i és com una pell de préssec al ròssec del temps,
regust de mar i sal, l'arena entre els dits.

Aquell estiu em retorna sovint
com una dolça cançó d'infant 
que tot just assaja un misteri.

Paraula i gest



Paraula i gest
sota la brisa, sota el vent
a un bosc fet de llum
transparència,gel,
rosada, molsa i paper.

I totes les lletres
fent mots als poemes
i equilibris al vers
són blanques poncelles
de sajolida i d'esbarcer
que volen fer fora l'hivern
a un món de pètals i cels.

Reinventar

Reinventar
el meu món petit.
Rebre les onades
de frescor  necessària
per bressolar-nos
altre cop
en la il·lusió,
en l'empenta
de construir  un castell
fet de paraula  i gest.
Un castell que ens arreceri.

Castells de mots

I farem amb sorra un castell fort
de mots amb zel i vetllarem la costa
albirant onades de frescor blavenca i escuma
I direm i ...afegint conjuncions al nostre prec
de felicitat perquè és un dret i un desig
esdevenir i seguir sent i parlar amb batecs
batecs directament del cor i la vida....
sorra entre els dits i en les mans paraules!

alfabet

amb sorra i mots farem castells
de somnis blancs, nous mons silents
escuma i vers, onada i vent
mitiguen plors, inventen mots
mai abans dits
només pensats
per ser infinits...


contenen pau, desgranen goigs,
vessen veritats, escampen llum,
un alfabet de nou creat
per dir a l’humil, al desterrat,
al nonascut, al menyspreat
jo crec en tu, i et penso així
de nou feliç, reinventat...
.
(seguint la Carme-i el seu dibuixa mots- i totes les paraules )

Antípodes

[intent de seguir la montse]

En la penombra, et sé als antípodes
De la meva dèria per retenir-te,
Per bressolar el teu pit blanc
De càndida flonjor, amada nòmada.

Però jugaré les meves cartes,
Un cop més com qui se sent guanyador
Malgrat entreveure indicis de derrota.



d.

SOTA ELS LLENÇOLS

Quan arriba la nit
sota els llençols
l'instant ens atrapa
i ens amara la por,
en la penombra
plena d'incertesa
mirant enrere i endavant
ens ofega el plor.

ARRAN LA TERRA...


3 – 2 – 11
Collint un dels versos de la Carme.
.......................
Arran la terra,
des del nostre terme
immersos en la  cordura
ens situem en la visió clara
del contrari, la bogeria.

Sabem on som
i veiem el punt antagonista
que pot inundar-nos.
Sols un cop de pèndul
ens separa...
i el temps i paraules corren.

Mirar enrere o endavant, què veiem ?
On ens situem ?
Ens arrastra l’instant ?
Lluny i tant a prop
una i l’altra...
I que no bufi el vent
que arrassa temps i  paraula.








Dibuixa mots



















Sobre la sorra
arran de terra
dibuixa mots.


Inventa un món,
per tots aquells
que viuen enllà.


Ens salva el mots
destartalats
per tan mal ús.


Modela  un vers
amb cada  llàgrima,
consola el plor.

Què fereix al poeta?

Hivern [XXVIII]

La tristor dels esguards.
(fereix al poeta)
Els silencis àcids
(fereixen al poeta)
El dolor pel dolor
(fereix al poeta)
Els plors dels nens
(fereixen al poeta)
Els plors dels grans
(fereixen al poeta)
La sang de l’odi
(fereix al poeta)
Odi
menyspreu...
abandó...
injustícia...
(fereixen al poeta)
Buit...

I el poeta,
ferit fins el plor,
arran de terra,
en forma de lletres,
dibuixa mots.

El poeta

 Res no fereix al poeta
 allà a dalt, a les altures,
Ni li  importen ja
vents, ni rajos,
ni la més gran
deslligada tempesta!

Asquejat del món real,
s'exilià  a l'aventura.
Ara vola des de dalt
des d'un cel inventat,
on ja tot,
és sempre blau
i  com un paó reial
desplegant-se alat
ja sols canta...
bressolant la pau!!

I m'ha ferit

El vèrtex del món

(seguint l'Assumpta)

Sóc a la vora despietada.
Allà on la terra anònima
té un marge de noms clucs.
Baixo del vèrtex del món.
Torno a la ciutat.
He estat amb l'Eva.
I li he gaudit els núvols
sempre amables del pubis.
Va quedar al cim, estesa.
Ferida del meu amor ferit.
I tanmateix seu al bancal.
Els genolls als pits.
I l'arrissada cascada negra
envolta el rostre atzabeja.
No sap que és deessa.
No sap l'amor de franc.
No sap que és rosa.
Infinita rosa de vellut negre.
I m'ha ferit els ulls del cor.
I m'ha ferit al cor dels somnis.

Bufa el vent i és dijous

Xiula i udola,
amb força m’amenaça
i m’ha ferit.

TERCER EN RE MENOR


Bufa el vent  i  és dijous
al mal temps bona cara
i…un,dos, tres i...un, dos, tres
a ritme d’un vals ens creuem les mirades.

Sant Blai, mira al cel
pel teu mal de gola
i un,dos, tres i...un, dos, tres
a ritme d’un vals em trepitges els peus.

Enmig la boira

Camins enmig la boira,
camins d'incert final,
de bon matí plantegen
un repte principal.

Amb humor i valentia
ens enfrontem al destí
d'aquelles les nostres passes
que amb bon esperit construeixen
el que sempre tenen ganes
que acabés en un festí.


Però no sempre les coses
surten com es té pensat
i a vegades quan t'hi poses
imprevistos que surgeixen
fan capgirar les coses
i t'agafen amb el per canviat.


Al mal temps, molt bona cara
és el que hem de tenir ben clar
i deixar que un gran somriure
ens il·lumini sempre el rostre
i que la il·lusió amb la que hem de viure
res la faci devallar.
no decaigui ni un instant

Celístia

[intentant seguir en Joan Guasch]

En cada meandre, l'ànima del riu.
I flueixen els somnis i les paraules,
L'aigua que ha d'alimentar la mar
De les nostres vides, itineraris

Per recórrer en continu aprenentatge.
I es multipliquen les sendes per abastar
L'horitzó i els núvols i la celístia.



d.

Camí

El camí que ens queda per fer
flueix ple de paraules,
floreix en cada meandre,
construeix el món sense descans.
El camí que ens queda per fer
serpenteja per paisatges de temps
i ens mena tranquil a la porta
de la platja infinita dels estels.

Google analytics

Llicència Creative Commons