Que la fonètica soni i resoni
juguem amb sons i lletres
rimem rimes i rims rimades
que no es torni cenotafi
ni troni l'anagrama ....
olor a romer i remor de mores
fem un ecotip poètic !
dijous, 18 d’octubre del 2012
Plàcida fonètica (de deomises)
[seguint la Joana]
El centre del meu món és la fonètica del teu nom,
Els iris que porten el tint de la terra dels pares,
Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.
I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,
L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares
Que vénen fins a mi com el tronc que em salva
Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.
La fonètica del teu nom és el centre del meu món,
La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau
De les teves orelles, que alberga els meus versos.
I declino tot mot que pronuncies fins que es confon
Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,
Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,
Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.
d.
Fonètica
I juntarem paraules
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;
com espurnes els ulls refilaran i
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.
( seguint a la Zel )
com notes d'un pentagrama.
De la fonètica en farem
una melodia.
Amb els dits dansarem
en una rotllana infinita;
el cor amb petits batecs ens acompanyarà
a ritme de tam-tam.
( seguint a la Zel )
secrets de llengua
Ningú sabrà el secret que compartim,
la teva set és set de paraules, el teu somni
no el conec...et sé proper, menut,
ningú sabrà el secret que compartim
quan ens tanquem rere els murs
retornant al so primigeni dels ancestres
per saber-nos propers, aprenent junts
per entendren's
(Zel seguint Deo des del somni d'avui)
Sílfide (de deomises)
[seguint la Carme Rosanas]
El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.
La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.
Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.
La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec
El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.
La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.
Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.
La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec
Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Llampec
es desgranen
ocells i núvols rosats,
quietud i secrets esfullats.
I el record d'un llampec viscut:
la intensitat d'un bes.
Gràcies (de deomises)
[seguint l'Helena Bonals]
Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.
I evito, amb el teu record, els esculls
Que m'atansa la vida, mentre em fibles
La dolçor al fons del cor, la foscúria
Que desitjo en la matinada de l'atzar.
Totes les mars se sembren en la sang
Per adonar-me que ets el port i el far,
La llum més bella que apareix a l'horitzó.
I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc
Més profund, que és perdre't, i em reculls
En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.
d.
El far i el mar
Sé que hi ha un far
perquè n'hi ha hagut un
que encara em guia.
Potser només n'és un reflex,
a través del qual també
m'arriba la seva llum.
Tots els ports tenen el seu nom.
[seguint la Carme i Joan Barril]
EL BES QUE ET DEC
En aquella tarda
vam deixar la por.
A la brisa
suraven els còdols
dels sospirs.
No hi tornarem,
ni serem els mateixos,
però la pedra del còdol
encara basteix el vers.
I el bes que et dec.
I em retorna el somriure...
avall, entre ombres,
guanyant el terreny,
llepant les vores,
a l'abric de les branques
de pollancres i salzes
que es mantenen altius,
vigilant com avança,
escapant del desgel,
l'aigua clara, freda, pura,
juganera incesant,
que topa amb els rocs
que se li posen davant
i arrosega els troncs
que febleixen a la riba
i em retorna el somriure
contemplant el reflex
del que amagat en el fons
roman lluent i provocador
esperant pacientment
la teva vinguda.
dimarts, 16 d’octubre del 2012
Batecs de temps
Compto els batecs del temps corpori
rellotge de carn vital empenyent dies
nits, retorns, records i platges ....
Nua, somnio vestits d'escuma i ones
sóc mar , aigua , arena, horitzó , petjades
segueixo el rastre de les paraules
que em menen a un altre món on tot és possible
camino descalça.
rellotge de carn vital empenyent dies
nits, retorns, records i platges ....
Nua, somnio vestits d'escuma i ones
sóc mar , aigua , arena, horitzó , petjades
segueixo el rastre de les paraules
que em menen a un altre món on tot és possible
camino descalça.
Torno a la mar descalça
Torno a la mar descalça
després de la rissaga.
Els peus nus,
caminen arenes i tresors de tardor.
L'aigua és a l'horabaixa,
un espill que retorna el somriure.
Urgència (de deomises)
[seguint la Isabel]
Cap a altres indrets ignots, salpo
Com el vaixell que navega a la deriva
Pels capcirons dels dits amb què palpo
Cada centímetre del teu cos, ànima viva.
Cap al país dels teus ulls, la vida perilla
Amb la inquietud de tastar-te, que desperta
En tot racó de la pell, impregnada de vainilla
Quan vull dormir i ets remei de la ferida oberta.
Torno a la mar intrínseca, mancat d'astrolabis,
I retindré en el meu interior aquesta silent foguera
Que crema per tu, enmig del deliri de l'espera:
Seràs cada gota d'aigua de l'oceà que m'atrapa,
Guardat en el teu ventre, i reclamaré amb llavis
I carn el que m'has ofert i que en el cor se m'arrapa.
d.
Salpo
Salpo cap altres indrets,
derivo ribera avall
fins que m'atrapi una nova xarxa,
fins que m'aturi un desconegut ham...
Ni amarres
Sóc mal mariner. I no em reca.
D'allò que anomenaves cos
ara és mar, i no se m'hi assembla.
Ni rosa, ni vent, ni amarres.
Salpo cap altres indrets
on la bellesa hi és assegurada.
Bon vent!
Seguint Carme. Torna el pitxell d'aigua fresca, que sap on trobar-ne ;)
Perquè m'aculli
navegaria mars de silencis,
nits d'absències sense estels.
Sé que hi ha un far
a l'altra banda del temps.
Àncora (de deomises)
Em llevaré ben d'hora, amb els llavis plens
De la pregunta que em crema les entranyes
I em malmet per dins, amb el cel que guanyes
Matinada rere matinada, i cap a on em prens.
Saludaré el nou dia amb l'aire del teu record
Que arrela al fons del pit i em serveix de guia
Quan ets absent i bella com l'ofrena més pia
Que deixo perquè es calmi el vent del nord.
I m'impregnaré la pell amb teu cos, que em venç
La resistència del desig, la fe que mou muntanyes
I m'apropa al jaç que he compartit només amb tu.
Em llevaré ben d'hora perquè m'aculli el teu port,
L'àncora del teu ventre, i seré nàufrag, nounat, vigia
En aquest món que crees al fons del teu esguard bru.
d.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons