Diferència

[seguint la Isabel]

Quina diferència hi ha, en definitiva,
Entre el ligni origen de l'escorça
I l'aroma tel·lúrica que la brisa
Escampa en aquest capvespre de tempesta?

Som fills de l'argila, de la flama viva
Que crema en el centre del volcà, i espiga
Arrelada als camps fèrtils de la fortuna,
I gota de rou lliure, i mil·lenària saviesa.

Tenim el bressol més pur -la cristal·lina
Veu de la remor de les onades- per créixer
Mentre ens alleta amb la calidesa d'un astre.

I no podem tenir-ne cura, com si d'una mare
Es tractés? Quina diferència hi ha, digueu-me,
Entre el pit maternal i el vaivé de la mar calma?


d.

A la frontera

(seguint deomises, zel...)

Tement els camins

aixequem el vol

per cercar al cor de l'aire

l'espai més lleuger,

diàfan i clar

o buscar cristalls a l'albada

amb vareta de fada per endevinar

els misteris de la vida

i el temps que ens ha de durar...

Sigui el que sigui,

curt, mitjà, esquifit, immens o llarg

ha de jugar amb l'elasticitat.

Vull que em dugui a la frontera

entre la llum i la immensitat,

allà on l'infinit ens ha de xuclar.

Ígnies ànimes aquàtiques

[intent de seguiment d'Elvira FR]

D'aigua, de foc, potser només de terra.
Encara que els somnis ens mantinguin
En un vol lleuger com l'existència,
Diàfan com delir allò que somniem.
I som ànimes bessones perdudes, porugues,
Tement els camins que ens depara la vida.
Malgrat tot, seguim caminant i volant
I deixant que les circumstàncies canvïin
El nostre rumb, la direcció presa.
Les petges o les marques entre els núvols,
Seran visibles? O solament es tatuaran
En les nostres ígnies ànimes aquàtiques?


d.

Camins i vies

Tot seguint Zel i Carme

Tot són camins i vies,
estrelles dobles i estels senzills
Espais interiors i exteriors es confonen
què som sinó aire? què som sinó aigua,
terra i foc? Caminem, caminem sempre
ànimes bessones en l'espai dels estels
gotes de llet sideral fent la via
planetes i asteroides , desitjos, il·lusions,
esguards ignis i pampallugueig lluminós  ...

via làctia

mira’m, amiga, germana,
-busca’m al cel-
tenim un camí pendent
camí de llum, desitjat, prenyat de vida
des d’aquest present, encara massa trist
duem dins la força del foc, el primer
aquell sorgit del no res, aparentment...
en dirien condemna? qui sap...
sabem que, eternament, la crida
de vida, de la llet càlida compartida
ens ha nuat en un destí infinit
-convergim a la via làctia-

:

(seguint la Carme)

Estrella doble

Dues  estrelles  properes  

graviten 

una al voltant de l'altra.

En una dansa compassada

amb la música de l'univers:

una suite de violoncel

que les  acompanya sempre.

Estrella doble.

La seva llum és  única  i compartida.

A  vegades,  entre mirades  de llum

i besades  de  foc

se sent  el seu  riure.

ME'N VAIG

Se'n va i deixa de penyora les sabates,
aquestes soles gastades
i acabades com la vida
són l'essència del record
i dels carrers que han trepitjat.
Les guardo en un racó,
per vèncer aquesta soledat
i mantenir-te viu
sense poder besar-te.

AL TEU COSTAT

(Segueixo a la Isabel a partir de: ... al teu costat...)

Avui no hi ets.
Enyoro les migdiades al teu costat,
la teva tendresa infinita,
les teves paraules dolces,
el teu savoir faire immaculat.

Avui no hi ets.
La brisa entra igual per la finestra,
acaronant-me els pits i el ventre,
com quan jeies allà
i ho feies tu amb la teva mà destra.

El record no s’esborra,
però espero, somnio, desitjo
que no triguis a tornar
i que igual que les orenetes
pugui tornar jo al teu costat a reposar.

I embriagada del teu aroma,
encegada de plaer,
continuem aprenent-nos, a rebre i a donar,
a parlar sense paraules, a estimar-nos sense parar
i a poder estar sempre, sempre, al teu costat.

BOTES VELLES. seguint... / foto google imatge

22 – 7 – 10

Botes velles

De sola foradada,

Boca oberta de serp

Que en misteri badalla.

Pel barranc

Neden i botes i peus,

Xipolleig de paraula  baixa ,

Camí de mar de poca vela

Que en el rieral ofega

La tristesa d’un patir

Gana de trobar nou camí

On teu nom s’hi aplegui.

No em posis còdols als peus,

Posa’m ta conduïda gràcia

I en el mirall dels teus ulls

Que reverberi ma esperança.

Botes velles

En fan camí

I el peu de mirar-te

No es cansa.

A l'aixopluc

(segueixo deomises...)

Al teu costat respiro pluja

al teu costat em bressola el mar,

al teu costat sóc brisa i broma,

sóc vent assolellat,

soc lluna i fam,

solemne calma, interrogant.

M'obres camins al mig del fang,

em parles a cau del llac,

veus com et vaig ensumant...

T'imposo inici

i tu vas marxant,

em portes a llocs ben estranys

i jo, al damunt teu, vaig cavalcant.

Per selves verges,

per oceans,

per illes blanques

de corall,

pels sons sublims,

al teu costat,

per versos subtils,

al teu costat,

per la rima immensa,

al teu costat,

pels mots de vida,

al teu costat,

sortilegi i llum,

al teu costat,

poesia,

al teu costat.

A l'aixopluc, ara ja,

del poema acabat.

Superfície fructífera

[seguint l'alba islandesa]

Superfície fructífera
En la desèrtica planície
D'un malson reiterat,
Els teus llavis, vinguts
Del país de l'isolat fred,
Diuen el nom de les coses
Que aporten joia a la vida.

I camino, al teu costat,
Enganxat a tu com l'ombra
Que no saps que t'acompanya,
I t'exploro l'ànima lassa,
L'amanyago i sento com batega
Per esdevenir lliure -sabates
Noves en sendes novelles-.


d.

Botes velles, noves soles

(Agafant prestades les botes velles de la Zel)

M’he calçat les botes velles

i he caminat

pas a pas, sense mandra,

per sendes perdudes,

per camins oblidats,

buscant ,tal volta, la pols del temps,

els arbres de vius brots, de fulles verdes

i la claror del sol travessant-les...

M’he calçat les botes velles

i he sentit

Baix els meus peus, la terra,

bategant somnis,

marmolant misèries,

recordant mots dits per mil boques

que la fan, potser, més fèrtil

humitejant la superfície, omplint-la de vida

i convertint-la en fructífera llar...

noves petjades mesclades

amb les que fan de guia,

fent camí del camí caminat

per altres peus que es van calçar

amb aquestes botes velles

De soles pacients i noves,

que arrastren l’esperança

i saben que cada nou pas

acurta la distància per a arribar a casa.

Alba

camins de fang

m’he calçat les botes velles
dels camins perduts, i dels fangars
busco les teves petjades
els peus s’enfonsen i decideixo
deixar pes,
ara en el llot tan fresc frueixo del fang
gaudir de no dur res tot fent camí
i finalment, enllà, com un miratge,
el teu nom és escrit
a l’única pedra que trobo
surant a l’aiguamoll.

:

(seguint la Carme)

Paraules perdudes

Paraules  perdudes,
les  que s'aboquen
en un pou  fons
d'on ningú les  sabrà  treure.

Paraules  perdudes
les que no alimenten el riu
i fan camins,  intransitables
que  no duen enlloc.

POU DE PARAULES

El cambrer, darrera la barra
el seu lloc de treball,
fa de pou de paraules,
que li són abocades.

PARAULES D'AIGUA

Vull paraules d'aigua

que alimenten el riu,

vessem-hi precs i dicteris

perquè cresca la gran serp;

quan l'ofidi serà gran

no hi haurà ponent que l'asseque

i estrangularà el brau.

Vesseu les paraules al riu

perquè eixample les ribes

i li cresca la malícia necessària.

Paraules d'aigua

i pits encesos

que la serp ens espera.

Paraules escrites, paraules lliures

( d'un vers de l'Anton)


Que les paraules siguin lliures
expressions dels pensaments i el sentir
que les paraules escrites, les dites,
les mormolades i els purs crits....
no caiguin endebades al bressol estèril de l'oblit....
cal que recordem , prenguem nota de tot....
que estiguem atents al més mínim gest....
Sols, som engrunes de pa dissoltes en la llet
junts, som més potents que el vent de tramuntana ....
Paraules escrites, llegides, pronunciades,
paraules vessades del cor als llavis plens
paraules que són més que paraules
són testimonis que passem al següent ....

QUAN EL BOSC S'APLANA EN LA PARADA....Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de Maria Rosa

Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de Maria Rosa.

21 - 7 – 10

Quan el bosc s’aplana en la parada

El ramat verd – milícia trempant la Terra –

Creix amb surriac de fulles i tiges tendres

I amagats a la soca els braguers creixen,

Sang de la Terra extreu joiosa la cepada

I quan al trull neix el vi que enamora,

La `planta oxida la verdor que dava vida

I encén el foc en el pàmpol que crema.

Ha complert missió xuclant el suc terra,

Ha complert missió i ara ajoca ses ales

En un sacrifici cruent que purifiqui la plana.

El vent jugarà fent córrer, volant els pàmpols,

Pàgines escrites, paraules ara lliures...

El cicle fruit acaba i el vermell és llengua

Que neteja les impureses

De pecats d’uns àngels.

Foc del vi, foc del pàmpol...!!!

Foc de la paraula quan desperta...

Veus que ens alliçonen del neguit de Nostra Terra.
.................. 
Nota.- El meu pare era d?Horta de s. Juan. No dic res més. Ho volia dir amb els trenets.

Mel·líflua (Acròstica itinerància III)

[seguint i homenatjant lacònicament zel]

Zumzeig mel·liflu,
Els teus mots produeixen
La melangia.


d.

quan calles les paraules

I tanmateix, sovint és necessari
menjar-se els mots,
per molt que les paraules cremin a la gola
que hi ha moments molt agres
que hi ha paraules que són sabres
i escorxen el cor
i maten l’ànima...

seríem molts que no podríem
mirar-nos als ulls, ni als nostres fills,
si no haguéssim callat
tantes vegades...
millor, després, que parlin
la pell i les llàgrimes.

(seguint deomises després de callar)