dissabte, 3 de juliol del 2010

Com si ens anés la vida

Vincent van Gogh


Com en la vida.
He lluitat perquè l'atzar
siga presència vera.
M'he captingut tenaç
perquè els meus dies
i els teus
no esdevinguen oblit
foscor dins l'ànima.
I encara he demanat
als estels lluminosos del temps
que enrastren el camí
que enlluernen la calma
per on deixem les passes.
Com si ens anés la vida.

Paràbola

Com en la vida,
La tardor deixa fulles
Mortes, que escampa
Amb la malenconia
D'un vent que mai no para.



d.

FINESTRAL OBERT........ foto google imatges.


Finestral obert
als plàcids viures...
Els cortinatges
correguts...
Pot entrar-hi
aire, llum, plugim...
.....................................
Com en la vida
fins el plor
pot ser hostatger
del finestral
quan sia
o quan toca.

Demència transitòria

Ni tan sols quan he clos les parpelles,
He pogut lliurar-me als braços de la son,
Al repòs de la calma del ilenci, al llit,
Que s'engrandia a cada minut transcorregut.

Em refermo en els atzucacs de la inquietud,
Jous que s'arrapen al coll amb tot el despit
Que pugui imaginar, I crido. Ningú no respon.
Tampoc el batec buit del cor, fet d'estelles.

Vago, em remoc, lluito contra el més vil insomni,
Caic, intento aixecar-me, però el plom feixuc
De saber-me dèbil m'arrossega corrent avall.

Pesen els membres en un cos de sobte xaruc,
I els llavis resten closos no recordant com ni
Quan he dit el teu nom després de l'estrall.



d.

Ànima plúmbia

[En resposta a Inabastable, d'Elvira FR]


I la tendresa aèria podrà ser abastada
Per l'ànima plúmbia que m'habita?
Peso cada mirada deixada a l'ampit
De les teves parpelles, on la nit
És reflex de les teves pupil·les
Que, tranquil·les com l'àrdua fita
Aconseguida, omple de postil·les
L'esborrany d'un amor que es bada
I s'escampa pel meu cor d'eremita.



d.

FERMAR ELS BATENTS

FERMAR ELS BATENTS

Abocat a la finestra
amarant-me de fantasmes i flors
mai no he pogut fermar els batents,
ni tan sols quan he clos les parpelles.
Francesc Mompó

Ànima frígida

 
La finestra resta oberta,
I l'ànima no sap escombrar
Les brases que encara fumegen.

La pluja ha caigut, rígida
Immobilitat del batec vague
Que és ressò del cor cansat.

Però, recorda: no s'atura
De cop l'embranzida sincera
Quan el devessall és fèrtil
I la veu que el clama, constant.



d.
Amagaré, 
un somriure
a la finestra
de dalt  més  alt.

Perquè vinguis  
a buscar-lo
a  un raconet
a bat  
per acollir-te

Cadència



 
Si el rastre et porta a casa,
Saps que tindré la porta de bat
A bat per acollir-te?

Daina ferida, guaita la blana rasa
Que ha esdevingut la soledat
Tastada i sentida.

Malgrat tot, he encès amb cadència
I candor les teies del cor
Perquè l'atzar fos presència,
I realitat el passat somort.



d.

Casa


No importa si és
albada o capvespre.
Somni o vetlla.
Camí o drecera

Si el rastre et porta
a casa,
aixeca el cap.
Trobaràs,
per acollir-te,
un somriure a la finestra.

Mil·límetres



Les mans refan els rastres deixats
Per la passió, òrfenes de caliu.
I sabré que enyoren, malgrat tot,
Cada mil·límetre d'un cos conegut.

Mossec i guspira, pels quatre costats
Reconec la foguera que encara viu
En els ulls, en el ventre, i un sol mot
Seria capaç de convertir la quietud
En celeritat, contra tots els fats.



d.

El tast

El tast del darrer raig
de sol amb tu
ens ha pintat de vermell
els rostres
i de blaus les mirades.

Les mans refan les dreceres
quotidianes, sense
deixar de retenir el sabor
d'aquell tast
del darrer raig de sol.

Circumferències



Caminant per la circumferència
Quan, passada la pluja, s'ha convergit
El màxim nombre de cruïlles,

Ofegant-me entre tolls d'aigua
Tèrbola i mirar que demà aparegui
Ple de remors noves, ignotes,

Refent les dreceres que oculten
L'essència de la vida viscuda
I gaudida, mentre les hores
Separen més el crepuscle de l'alba.

Sabent que la pell encara t'enyora
Per molt que la fregui constantment;
Així he despertat, fa pocs minuts,
Després de somniar que et retenia...



d.

[PS: poema amalgamat de poesiaula i barbollaire]

Fanals


Passada la pluja,
sense conèixer gaire el límit
ni el motiu,
retornar a la sorra
cercant els mots, muts,
que vam escriure.

Les pells brillants de sal
i desig.

Caminar sota els fanals
que van acotxar-nos
el somni del plaer furtiu.

Com el tast del darrer raig
de sol amb tu.

Amb gust de sal

Amb gust de sal
cerquem fanals que treuen foscor al cel
i retornem al principi dels principis
caminant per la circumferència buscant radis.

Amb gust de sal
som els que som, arribem a ser savis d'una tribu
que ha descobert les estructures moleculars
de novíssimes formacions ara espectaculars.

Amb gust de sal
trepitgem paraules per manuscrits ja muts,
mudem de nit mentre la història explica historietes
i els canals més aquosos esdevenen llum al fang.

Llavis de sal...

Intent de seguiment a Quan els somnis de la Carme Rosanas.


Necessiten un bes
que no és mai besada...
Defugim solituds
que de vegades
portem lligades
com el cordó umbilical...

De dues tendreses
no sempre neix
la carícia, o neix
però li falta vida...
Ara beso la rosada
del llavis amb
gust de sal...
onatge

Posem-li blau al fum

Posem-li blau al fum
i que no ens marxin el somnis.
Arribada la nit,
viatgem cap a l'albada
per tornar a casa.
La que ens aculli.

divendres, 2 de juliol del 2010

Quan els somnis

Quan els somnis
se'n van  i no volen tornar...

necessiten  el caliu
d'una paraula, 
potser d'un vers

necessiten una resposta
que  no arriba

o necessiten  un bes.

Emigrants...


Seguint el Transhumant de la Montse.

Emigrants els somnis
quan se’n van i
no volen tornar...,
s’arrelen allà
on troben vida.

Emigrants els sentiments
quan se’n van i ens
deixen despullats,
i tenim fred que res
no pot abrigar,
només els sentiments...

Emigrants...
onatge

TRANSHUMANTS

Ramats de bestiar,
fileres de persones,
fent llargs recorreguts
en busca de menjar.
Transhumants, desplaçant-se
a la tendresa vegetal de la muntanya.
Immigrants, movent-se
sota el cel suburbà de la ciutat.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons