Despunten crits de fulles en els arbres,
excel·leixen accents de roselles en els camps,
floreixen llamps de versos en els llibres.
Domini màgic de la primavera,
estació precursora.

Domini màgic de Joan Vinyoli

DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,

esquinça un vol de grius el capaltard

i la muntanya, amb blau recolliment

crepuscular, porta a la falda humil

un davantal de blats encara tendres.

M'allunyo dels embruixos del ponent,

esvento les recances i les cendres

i de l'antiga troca tallo el fil.

Pasturen per la nit roques i cabres,

el riu encès es precipita al mar,

l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.


En plena primavera,  us proposo de fer-ne  una petita  celebració  i  de  començar  tots amb el seu primer  vers:

Despunten crits  de fulles  en els  arbres...

FEINA DE SEMPRE

Feina d’infant:

De bon matí bastir castells damunt

l’arena, amb un ample fossat,

que  ens  allunyi del  drac

i de nit somiar poemes, desant-los

sota el coixí, amagats.

Feina de jove:

Compartir el teu castell

amb  qui  t’estimes,

fent-lo més sòlid i més gran,

i trobar poesia en cada cosa

i jugar a besar-nos. I estimar.

Feina de sempre:

Mantenir el bastió del castell

ferm, fins la darrera hora,

fins arribar a la albada; allí

on resplendeixen els poemes

més enllà dels estels,

                      més enllà de la nit.

(CA)FEÏNA DE L'EDAT MADURA

En fer-se clar em llevo i surto
cap a la feina, el cor als llençols,
Somiant mentre camino, i penso
que qui menja sopes se les pensa totes
que qui pensa sopes se les menja totes.
Em retorna i retrona en les orelles el gust
tebi i agredolç d'una cançó....
Passo i repasso amb els passos i passes
la feina del dia i de l'endemà i la que faig i desfaig
la cafeïna m'ajudarà a pujar la costa del jorn
i em negarà la son a l'hora del dormir ....
amb l'edat el son és fràgil, l'edat madura
i amb mà potser massa tova ensenyo
al més joves que jo i potser no tant joves
que més que ensenyar aprenc cada dia
la tasca sense fi d'aprendre .

Feina de nen

Obro els ulls i veig la mare,

avui hi ha escola,

els deures a mig fer,

el bocata a la cartera.

Quan seré gran!

Estic al pati, ningú juga amb mi,

no sóc hàbil pel futbol,

no tinc amics,

sóc un quatre ulls.

Quan seré gran!

Nen, calla! nen no toquis res!

Quan jo sigui pare…

Quan ningú es posi en mi…

Quan tingui la meva casa…

Quan deixi de ser nen.

FEINA DE JOVE

 

 

 

 

En fer-se clar,

cerco el camí amb ganes de recorre’l.

Talment un joc,

la vida se’m presenta entremaliada.

Contes llegits,

no  hi ha prínceps valents , ni queden fades.

Però busco ben endins,

el so dels picarols que de petit penjava,

d’un fil,

al coll dels somnis  que segur queden encara.

Potser inexpert,

avanço a les palpentes per encertir el trajecte.

Cercar i trobar,

l'espurna que m'encengui cada dia.

Si puc ser llum,

sabré trobar la llum a aquesta vida.

I fer dels anys que venen,

el vers preciós, l’estrofa i el poema.

Jove

JOVE

En ple migdia, exultant, camino

creient que ja ho havia trobat  tot.

La  inquietud  feta  mots i el goig 

compartit.  Estols d'ocells  sobrevolen

creences.  Somnis,  heu fet  el ple.

Toco l'essència del núvol i no la trobo.

No tornaria mai a casa. I aquesta pedra

que  duc, jo no voldria perdre-la.

FEINA DE JOVE CLANDESTÍ

Em desperta la llum del dia,
camino,
cercant algú que em reconegui.
Rebo mirades anònimes i
desesperançades
d'un present cru i fosc.
Els budells famèlics em criden
a alimentar-me, per no
defallir.
Busco a les clavegueres un refugi i m'hi
adormo.
És hora de tornar a començar.
Jove,
duc al cor la força del
poema.