En fer-se clar em llevo i surto
cap a la feina, el cor als llençols,
Somiant mentre camino, i penso
que qui menja sopes se les pensa totes
que qui pensa sopes se les menja totes.
Em retorna i retrona en les orelles el gust
tebi i agredolç d'una cançó....
Passo i repasso amb els passos i passes
la feina del dia i de l'endemà i la que faig i desfaig
la cafeïna m'ajudarà a pujar la costa del jorn
i em negarà la son a l'hora del dormir ....
amb l'edat el son és fràgil, l'edat madura
i amb mà potser massa tova ensenyo
al més joves que jo i potser no tant joves
que més que ensenyar aprenc cada dia
la tasca sense fi d'aprendre .
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
I tant, cada dia aprenem a aprendre, però potser també ensenyem una miqueta...És un aprenentatge compartit.
ResponEliminaM'agrada!! I comparteixo la teva fenya!!
ResponEliminaCom més va més es va omplint el bagul de les experiències, però el que s'ha viscut queda dins com si fos aprés d'ara mateix.
ResponEliminaHo expliques molt bé.
Estic d'acord amb el que exposes en aquest poema. El cafè ens desvetlla, a vegades massa. I els versos finals: aprendre sempre.
ResponEliminaFita