dissabte, 17 de juliol del 2010

seguint silencis


sento -i no vull escoltar-
però sento cada trepig de potes menudes
aranyes que feinegen tranquil·les teixint
menudes esquerdes que s’obren camí
el guix vell, les rajoles, el ronc suau del veí...
sento que em roben la son i el temps
escolto, soroll de rovell, el vell rellotge
-tictactictactictactictac-
acompassa el seu temps al meu
batec profund, glopades de sang
bombejades avall i amunt
el pols batega, mentre retruny el cor
obro goluda la boca, aspiro la pols...
ara sí sé, ho sé, encara sóc viva, i m’odio.
:
(seguint Elvira)

6 comentaris:

  1. Zel, bonica teranyina. I el poema,
    minimalista i amarg...

    ResponElimina
  2. el silenci ja no sap com cridar...es vol rebel·lar no vol ser mut, no vol no ser..
    només pot ser quan no som, però som vius i estimem i odiem.
    m'ha agradat molt el poema!

    ResponElimina
  3. l'únic grinyol és aquest :M'odio....no dona no que ens d'estimar encara que sigui dins un poema!

    ResponElimina
  4. Zel, extraoficialment, com deo,

    sento - i sí que vull escoltar-
    aquest batec profund
    que acompanaya el tic tac del temps,
    la sang et corre
    veloç per les venes
    i et retruny dins del cap
    el penetrant batec.
    Obro la finestra,
    i aspires l'aire
    net i silent de la nit.
    Sé que encara ets viva
    i t'estimo.

    ResponElimina
  5. Hi ha moments que, en silenci, tot s'escolta molt més fort! Reminiscències d'un passat!

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons