dijous, 15 de juliol del 2010

Mar i cel

(Segueixo la Zel i faig honor al meu blog Mar i cel)

Blau, el mar...., el cel....
Blau, el cel..., el mar...

La immensitat de blau
omple el meu cor
quan miro l’horitzó
i no li veig final.

La intensitat de blau
em fa oblidar la por
que un dia vaig tenir
i ara visc en pau.

Diuen que els paral·lels
no conflueixen mai.
Jo penso que no és cert
i que el teu blau i el meu
es troben en un punt:
Potser a l’infinit,
potser un xic més a prop,

potser aquí mateix,
quan acluquem els ulls.

5 comentaris:

  1. Quan un tanca les parpelles, l'imaginari arriba ple de coloraines, que millor que un balu de cel, que millor que un blau de mar si allí hi trobem el que ens acolleix i acollim, Anton.

    ResponElimina
  2. Quan acluquem els ulls... sí, conflueix tot, i arriba el somni...
    Laura, el paint és com un vici!

    ResponElimina
  3. Laura, et segueixo amb aquest "potser a l'infinit"...

    ResponElimina
  4. et segueixo també amb "la immensitat de blau..."

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons