S’amaga el sol del vespre
mentre el teu braç, a recer del meu,
busca el tacte dels anys.
El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companyia encara,
tot i l’escalfor que s’allunya,
tot i la llum que escapa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Cada carícia té
ResponEliminala seva rosada
i també el seu capvespre...
Només la carícia
abriga la nuesa
d'haver nascut...
Salut.
onatge
Gràcies per ser aquí, Jesús, el teu darrer vers amb la llum que s'escapa m'ha sugferit la meva següent intervenció. El tacte dels anys... molt bonic!
ResponEliminaLa llum s'escapa però sempre quedarà allò oi...
ResponEliminaJesús, sabíem que no faltaries a la cita.
ResponEliminaPel camí has perdut una hac. ;-)
El tacte dels anys és suggeridor i no sempre va acompanyat d'una escalfor que s'allunya ni d'una llum que escapa.
Al Jesús se li havia perdut i jo tampoc no l'havia sabut trobar fins, ara, amb el teu avís, Víctor. Ja està! gràcies maco. T'anomenarem vigilant de les errades d'aquest blog i de l'esverada de la Carme.
ResponEliminaNo pas, Carme! Que vinc de vacances als personatges itinerants.
ResponEliminaJa veus que intento fer-ho amb discreció i mai d'una manera exhaustiva o intrusiva. :-)
Suposo que no serà per això que el captcha m'ha castigat amb un impronunciable wtgjpgcp
ENCARA QUE EL SOL S'AMAGUI, SEMPRE CREMARà ELS NOSTRES CORS...FINS QUE EL TACTE DELS ANYA ENS ACOMPANYA!
ResponEliminahe llegit Desig i no m'he pogut estar de sortir de les ombres per dir-te... hola!
ResponEliminaPreciosa posta de sol i desig del pas del temps i d'entrega... i boniques paraules tot i que la llum s'escapi.
ResponEliminaEl tacte dels anys...Preciós! per no dir sublim! ;)
ResponElimina